Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment
Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies:
L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per
en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.
La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "
Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.
