El govern italià, presidit per
Enrico Letta, ha emprès una modificació constitucional per tal
d’abolir les províncies. El projecte que va ser aprovat pel Consell de ministres el
proppassat dia 5 de juliol, comporta la supressió de tota referència a la
província en el text constitucional i preveu, literalment: “Al cap de sis mesos a partir de l’entrada en
vigor de la llei constitucional les províncies queden suprimides. Sobre la base
de criteris i requisits definits amb una llei de l’Estat, l’Estat i les regions
establiran les formes i les modalitats per a l’exercici de les respectives
funcions” (vegeu el text complert del projecte: Disegno di legge costituzionale: Abolizione delle Province. Consiglio dei Ministri: 05.07.2013).
Amb aquesta iniciativa culmina una
revisió profunda de l’arquitectura institucional italiana que fou iniciada l’any
2012 pels governs “tècnics” de Mario Monti, a través de diversos projectes
destinats a variar l’organització i el mapa provincial. Semblaria doncs que -en cas que la reforma proposada arribés a culminar el seu itinerari legislatiu en la complexa situació política italiana- podria obrir-se la possibilitat d’avançar vers una estructura de caràcter més
federal, en la que l’administració local de cada una de les regions depengués
més plenament del respectiu govern autònom. Així mateix, sembla consolidar-se
la possibilitat de dotar les ciutats metropolitanes d’administracions
específiques, tal com la legislació italiana preveu des de fa més de vint anys.
Com és sabut, la instauració i
evolució de les províncies a Itàlia presenta assenyalades similituds amb el cas
espanyol. Nascudes en un i altre país en el terç central del segle XIX sota
l’influx de l’esclat revolucionari francès, concebudes com instrument per a
l’articulació de l’Estat liberal, varen conèixer en ambdós casos una gestació
treballada i difícil, fins a la seva implantació definitiva, el 1833 a Espanya, i després de la Unificació a Itàlia. L’adveniment de les regions
italianes per la Constitució de 1948 i de les comunitats autònomes a Espanya a
partir de 1978, varen deixar les províncies en una situació paradoxal: nascudes
per a la gestió d’un Estat unitari i centralista, havien de conviure ara amb
unes institucions –les regions i les comunitats autònomes- concebudes,
precisament per a la descentralització de l’administració pública i el
reconeixement del autogovern. No és doncs d’estranyar que des d’àmbits diversos
la pervivència de la institució provincial hagi estat reiteradament qüestionada
en ambdós països, impugnació que ha tingut particular ressò a Catalunya.
Com és sabut, també a Espanya el
govern de l’Estat està impulsant en l’actualitat una reforma de les províncies (vegeu-ne el text a Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, versión 18.02.2013, tras el informe del
Consejo de Ministros de 15.02.2013).
Els arguments amb els que ho fa són gairebé intercanviables amb els que
s’utilitzen a Itàlia: la reducció de la despesa pública, la racionalització de
l’administració i la millora en la gestió dels serveis. La paradoxa (una altra)
és que, tot partint d’arguments gairebé idèntics, el camí emprès pel govern
espanyol és diametralment oposat de l’italià: si allà les reformes han previst
una reducció del paper de les províncies, fins arribar a la seva eventual
supressió, aquí el govern en propugna un enfortiment, tot conferint-los
competències dels ajuntaments i utilitzant-les com a plataforma per incrementar
la presència territorial de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes,
en el marc d’un projecte recentralitzador d’accentuades connotacions
nacionalistes espanyoles.