El
proppassat dia 11 d’agost, el geògraf italià Franco Farinelli publicava a Il Sole 24 Ore un extens comentari sobre
la desaparició pràcticament absoluta de l’ensenyament de la Geografia, com a
disciplina, en l’educació secundària a Itàlia. L’esdeveniment s’ha produït arran de la reforma promoguda l’any 2008 per Mariastella
Gelmini, Ministra d’Instrucció en un govern presidit per Silvio Berlusconi.
L’article de Farinelli resulta particularment
interessant perquè, lluny de tota vel·leïtat corporativa, constitueix una
lúcida anàlisi de la utilitat del coneixement geogràfic en la societat
contemporània. Des de la perspectiva de la situació catalana actual la seva
anàlisi esdevé, a més, molt oportuna ja que permet reflexionar sobre la forma
com el saber geogràfic pot contribuir de manera substantiva a definir i a
organitzar nous subjectes socials i polítics capaços de transcendir la lògica i
les limitacions de l'Estat-nació (tant dels existents en l’actualitat com d’aquells
que hom voldria crear en el futur).
Així, tot reprenent alguns dels arguments ja
exposats en el seu Geografia.
Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), Farinelli escriu que, avui, el
principal repte de la Geografia rau en la possibilitat d'articular formes de
representació i interpretació del món que vagin més enllà dels principis que la
geometria euclidiana assigna a l'extensió -la continuïtat, l'homogeneïtat i la
isotropia-, aquells en què s'ha basat, des de Ptolomeu, la representació
cartogràfica. Com és ben sabut, a través d'aquesta lògica de representació i
anàlisi el saber geogràfic ha tingut un paper fonamental en la configuració del
món tal com el coneixem, és a dir, dividit en Estats-nació sobirans, cadascun
dels quals ha volgut caracteritzar-se, precisament, per trets que semblen
correspondre estretament a aquells principis euclidians: la intangibilitat de
les fronteres, la continuïtat del territori, l'homogeneïtat cultural i
lingüística, la isotropia concebuda com l'articulació del territori al voltant
d'un únic centre. Així, hom ha pogut afirmar que sovint, en la societat moderna,
al mapa no te com a funció tant la representació de les realitats territorials
com la seva prefiguració.
Doncs bé, la integració de l'economia mundial,
la interrelació de les xarxes, el desenvolupament tecnològic i el sorgiment de
subjectes que comparteixen interessos subjectius i objectius sense residir en
el mateix territori han provocat tant la crisi de l'Estat-nació
tradicional, com la crisi de les formes de representació i anàlisi de les configuracions espacials. Davant aquesta concurrència de reptes, de cap manera casual, la
Geografia ha de construir nous "models del món" capaços de combinar,
en els seus pressupostos i anàlisi, una sèrie d’antítesis fonamentals: la comprensió dels fluxos globals amb l’explicació
de l’increment de la vindicació del lloc; la mesura de la distància física amb l’estudi
de les noves formes de relació que en prescindeixen; la definició de grups
socials que a diversos nivells d’escala (ibèrica, europea, planetària) comparteixen
els mateixos interessos amb la sensibilitat per la continua recreació de la
diversitat cultural; la constatació de la vitalitat de les pràctiques socials
espontànies amb la voluntat de dissenyar instruments i polítiques per tal d’ordenar-les
sobre el territori. Si aconseguís acomplir aquest tasca, la Geografia -a
Catalunya, a Espanya i arreu- podria contribuir de manera decisiva a fer visibles i a organitzar
noves pràctiques socials i polítiques capaces de superar la lògica tradicional
de l'Estat-nació i a substituir-les per noves formes d'organització política
més adequades a allò que, avui, el desenvolupament tecnològic i les necessitats socials
possibiliten i requereixen.
Es dirà, amb raó, que al llarg de la història
la Geografia ha contribuït molt sovint a la creació de mites i mistificacions,
a construir ideologies territorials, a la mateixa configuració del món a partir
precisament de la seva subdivisió en unitats estatals. Doncs bé, es tracta ara
d'avançar exactament en la direcció oposada i assumir el compromís d'aportar al
debat visions crítiques, problematitzadores de les veritats comunament
acceptades, més basades en arguments que en prejudicis. Visions que, com dèiem,
permetin posar en relleu l'existència de les noves formes de relació espacial,
coordinar l'acció dels subjectes socials transformadors i
construir-a Catalunya, a Espanya i a Europa-nous sistemes de govern capaços
tant de superar les limitacions del Estat-nació com de promoure una major justícia
social.