Joan Hernández Pijuan, Jardí VII |
Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre
continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i
representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança
i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura
radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals
impulsades per l’ajuntament.
Només el temps dirà fins a quin punt els
desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació
ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment
del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys,
concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que
consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses
sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una
ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit
per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una
continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel
govern de l’ajuntament en una i altra etapa.
Es tracta d’un debat amb profundes
implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses
aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos
aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i
Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques
urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”.
La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986),
segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada
dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia.
Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi
sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.
De la lectura d’aquests treballs, el lector
que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme
rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any
1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de
les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó
fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració
franquista.
Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre
polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques
desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura
mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes
destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables
adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat
que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment
lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i
zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora
dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat
del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista”
dels anys seixanta i setanta.
Això s’aplica també a l'anomenat
el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics
com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més
destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat.
Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les
que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar
el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració
singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de
comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les
implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de
Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt
somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la
gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la
burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El
municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de
Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl
urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels
efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant
finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure
millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna
vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.