 |
| Josep Subirats, Camp de concentració de Barcarès (1939) |
L’acord al que
han arribat la Unió Europea i Turquia davant la crisi de refugiats als Balcans
constitueix un gravíssim atemptat als drets de les persones demandants d’asil i
una mostra palmària de la crisi del projecte europeu.
Com és sabut,
l’acord assolit després del Consell Europeu dels dies 17 i 18 de març, preveu, en essència el “retorn” a
Turquia de desenes de milers de refugiats que han entrat de forma irregular al
territori de la Unió Europea; estableix un mecanisme segons el qual els refugiats sirians
que es trobin a Turquia veuran estudiada i eventualment acceptada la seva
petició d’asil a la UE; i, finalment, assigna un seguit de compensacions a aquest país (econòmiques,
administratives i relatives a la negociació de la seva relació amb la UE).
S’estima que uns 72.000 refugiats que actualment es troben ja a Europa
–majoritàriament a Grècia- seran deportats per aquest procediment, després de
l’aplicació d’un sistema exprés de tramitació de les seves peticions
individuals d’asil que podria demorar-se, en cada cas, entre 7 i 15 dies.
L’acord, tan
difícilment aconseguit, suscita en primer lloc dubtes notabilíssims tant des
del punt de vista jurídic com pel què fa a la seva viabilitat pràctica. S’ha
volgut donar una aparença de legalitat a les deportacions -negant-ne el
caràcter massiu prohibit per les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals- tot fent-les aparèixer com
el resultats de denegacions individuals de demandes d’asil. Com podran, però,
respectar-se els drets individuals dels demandants amb procediments exprés de
tramitació com els que es preveuen? Quines garanties jurídiques pot oferir un
procés expressament dissenyat precisament per facilitar les expulsions? Arribat
al cas, com es podran realitzar la deportació d’un volum de població –infants,
dones i homes- equivalent a la ciutat de Manresa o a la comarca del Baix Ebre?
I Turquia, quines garanties ofereix pel què fa a la integritat del refugiats?
Finalment, quina credibilitat pot oferir el compromís d’anar acceptant
paulatinament refugiats des de Turquia si els mateixos països de la Unió han
estat incapaços de reubicar els contingents de persones a les que s’havien
compromès l’any passat?
Tanmateix, més
enllà de les dificultats evidents dels líders europeus per conferir una pàtina
de legalitat a les deportacions, les qüestions principals que posa sobre la taula la crisi
dels refugiats són d’índole política i moral. Per un costat, la crisi evidencia
les dificultats del projecte europeu, convertit essencialment en un instrument
al servei dels poders econòmics i amb greus mancances tant pel què fa a les
polítiques socials com a la qualitat democràtica (els reiterats incompliments
de les resolucions del Parlament Europeu relatives als refugiats per part dels
Estats membre, del Consell i la Comissió en són una bona mostra). Per altra
banda, es fan paleses les pulsions que reclamen l’aïllament respecte l’exterior i el renovat reforç de les fronteres internes, com si unes i altres poguessin
ser una solució davant dels problemes en un món creixentment integrat i
globalitzat. Més aviat, és de témer que el progressiu tancament de les
fronteres, a més de continuar provocant noves tragèdies, contribueixi a
agreujar els problemes: “els murs que ara aixequem ens cauran a sobre”, ha
afirmat l’alcalde de Lesbos-Mitilene. Finalment, i això és sens dubte el més
greu, desenes de milers de refugiats que fugen de la violència i les penúries,
estan sent tractats com a moneda de canvi, amb gran desconsideració dels seus
drets com a persones i amb greu perill de la seva integritat física.
Tractar de
resoldre la qüestió dels refugiats a través de deportacions i de control
fronterers constitueix una immoralitat humanitària, una quimera geogràfica i un
error polític. El problema no són, és clar, els refugiats, sinó la guerra, la
desigualtat i les xarxes de traficants. La forma de fer-hi front passa per
contribuir a pacificar els conflictes (i no atiar-los a través, entre d’altres,
de la venda d’armes), per ajudar a millorar les condicions de vida en les àrees
de origen i per assegurar vies segures d’accés i assentament a la Unió Europea
dels demandants d’asil (tant els que es troben a Turquia com als Balcans). S’estima que entre
1996 i l’any 2006, es varen establir a Catalunya, que llavors comptava
encara no amb 6,5 milions d’habitants, prop d’un milió de persones estrangeres.
Si aquests s’han pogut establir aquí, no podrà la Unió Europea, amb els seus 508
milions d’habitants rebre els que ara truquen a la seva porta?
La forma com
varen ser tractats els refugiats republicans en arribar a França l’any 1939 ha quedat en la nostra
memòria col·lectiva com una mostra d’oprobi. Tant de bo, les generacions
futures no hagin de retreure a la societat europea d’avui, en el seu conjunt,
la mateixa manca de solidaritat, de visió política i de qualitat moral.