Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:

-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.

-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.

-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.

-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.

S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.

En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.

D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.

Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància).