Ara bé, l’obra no és només una denúncia de l’exercici del
poder de la metròpolis, sinó que conté una reflexió complexa i profunda sobre
la utilitat social de les llengües i la seva relació amb la transformació de la
societat i el territori. La seva lectura resulta doncs de notable interès, en
primer lloc pel seu valor artístic, però també per les implicacions socials i
territorials que conté. Vegem-ne una breu síntesi.
I.
L’any 1833, un destacament militar britànic arriba a una
remota localitat del comtat de Donegal, a Irlanda, amb objectiu dreçar el mapa oficial de l’àrea, a una escala detallada.
En formen part el capità Lancey, un pragmàtic cartògraf, responsable de l’operació,
i el jove tinent Yolland, que s’ocupa de la compilació i estandarització de la
toponímia.
Els britànics no parlen altra llengua que l’anglès i es
mostren sorpresos que els naturals del comtat, que en la seva gran majoria s’expressen
exclusivament gaèlic, no els entenguin, tot i que s’hi adrecin a crits i en
paraules senzilles, com als infants. El qui haurà de fer de pont entre els
locals i els militars és Owen, fill del mestre del poble, que, després de
passar uns anys a Dublin, parla correctament l’anglès, i ha estat contractat
per acompanyar el destacament com a intèrpret.
La interacció entre uns i altres es concreta en la relació
entre els militars i els alumnes de la hedge-school
local, és a dir, una de les escoles que van proliferar a Irlanda durant els
segles XVIII i XIX amb l’objectiu d’oferir ensenyament bàsic als infants i
joves catòlics, fora del sistema oficial britànic i protestant.
Significativament, tot i que alguns dels alumnes voldrien aprendre anglès per
tal d’emigrar als Estats Units, el mestre d’aquesta escola, Hugh, insisteix en
ensenyar-los dues llengües mortes, el llatí i el grec.
A mesura que l’elaboració del mapa avança, la tensió de la trama es concentra en substitució dels topònims gaèlics per d’altres d’anglesos. Mentre el pragmàtic capità cartògraf no veu cap problema en el canvi dels noms originaris, el tinent que l’acompanya el percep com una agressió envers la cultura del país, com “una mena de desnonament”. Els seus escrúpols és corresponen amb la resistència al canvi de bona part dels locals. Són, en canvi, rebatuts per Owen, l’intèrpret, que li fa veure que en molts casos els topònims gaèlics tenen origen en activitats pretèrites i episodis banals que ja ningú recorda i resulten irrellevants. Hugh, el mestre, dóna un caràcter més general a aquests arguments: “les paraules són senyals, comptadors. No són immortals. I pot passar [...] que una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no correspongui amb el paisatge de fets”. Però el tinent Yolland -que, mentrestant, tot i les dificultats per entendre’s, s’ha enamorat de Maire, una alumna del mestre- no es pot treure del cap que la seva tasca comporta “l’erosió d’alguna cosa”.
 |
| Map of Moville, Donegan county. 1837. |
El desenllaç es precipita quan Yolland desapareix, potser
assassinat per Manus, l’altre fill del mestre que també pretén l’amor de Maire,
potser per uns misteriosos bessons Donelly, que venen a representar la
resistència irlandesa. Davant d’això, la tropa ocupa el poble i proclama que, en
cas que el tinent no aparegui, mataran primer tot el bestiar i, després,
desnonaran els habitants i arranaran les cases. Owen, convençut ara, per la via
dels fets, que la seva col·laboració amb els britànics ha estat un greu error,
prepara la fugida, segurament per unir-se a la resistència. En marxar abjura
del nomenclàtor de topònims anglicitzats que ha ajudat a compilar.
Però el mestre Hugh, tot i la brutalitat de la repressió que
afecta directament els seus fills, no n’està tan convençut. “No hi ha un passat
literal -els fets de la història- que ens configura, sinó les imatges del
passat plasmades en el llenguatge.”, reflexiona, “no hem de deixar de renovar
aquestes imatges, ja que si ho deixem de fer, ens fossilitzem”. Així doncs, “haurem
d’aprendre aquests nous noms”, encara que siguin imposats per forces
innovadores i foranes, “haurem d’aprendre a fer-nos-els nostres”.
Owen, li replica que aquí l’única evidència és el fet
inalterable que els anglesos han ordenat el desnonament i la destrucció del
poble. El pare l’acomiada, tot aconsellant-lo d’oblidar: “recordar-ho tot és
una forma de bogeria”. El fill fuig i el mestre resta sol, confús. Però, “la
confusió no és una condició innoble”, conclou.
II.
Aquesta és, en comprimida síntesi, la sinopsi de Translations. El resum no fa justícia a
l’obra, però permet copsar els temes que s’hi plantegen: el conflicte colonial,
el contacte entre societats amb diversos nivells de desenvolupament, la funció
del llenguatge a l’hora de crear vincles comunitaris i entre les comunitats, la
relació entre les transformacions socials, el paisatge i la toponímia llegada
per la Història. La potència del text es deriva, segurament, del fet que cada
una d’aquestes qüestions hi és abordada amb una gran complexitat.
Així, les relacions colonials hi apareixen amb tota la seva
cruesa: l’acció militar per controlar el territori, la cartografia com a
exercici de poder, la ignorància i la condescendència en el tracte amb la
població local i, en darrer terme, la brutalitat de la repressió indiscriminada.
Tanmateix, Friel es guarda bé prou d’oferir una visió idíl·lica de la societat
rural irlandesa: el mestre filòsof es troba en un estat d’embriaguesa
permanent, els joves voldrien emigrar o se senten en un atzucac vital sense
sortida i sobreneda el pressentiment de la Gran Fam que s’abatrà sobre l’illa
al cap de pocs anys. Davant d’això, el món nou simbolitzat per Dublín, Londres
o Nova York, cridat com està a destruir les formes de vida d’aquesta societat
tradicional, és percebut, per un costat, com una amenaça, però també com una
font extraordinària (i esbalaïdora) de canvi i oportunitats.
El segon tema –potser el central- de l’obra és la funció del
llenguatge com instrument de comunicació i de construcció dels vincles
comunitaris. Translations va ser
estrenada poc després de la publicació de la influent obra de George Steiner, After Babel. Aspects of Language and Translation (1975). Steiner hi explora,
entre molts altres, el tema de la funció del llenguatge a l’hora de crear
vincles socials. L’autor hi afirma que el llenguatge –o més exactament els
idiomes- podrien no haver sorgit tant del desig de comunicació, sinó de la
voluntat de les comunitats d’excloure els estranys a través d’un codi exclusiu,
compartit només pels seus membres. Si ho volguéssim expressar amb el conceptes
que Robert Putman utilitzaria un quart de segle més tard, diríem que Steiner
crida l’atenció sobre la possibilitat de que el llenguatge sigui utilitzat per
les comunitats amb finalitats de bonding (crear
vincles interns i identitat diferenciada) més que no pas de bridging (establir ponts per comunicar amb
d’altres).
Els ecos d’aquest debat ressonen amb força en l’obra de
Friel, en termes gairebé literals. “Fins i tot si parlés irlandès seria sempre
un foraster aquí, no és veritat?”, s’exclama Yolland, “podria aprendre la
contrasenya però el llenguatge de la tribu sempre m’eludirà [...] El nucli
privat sempre serà... hermètic”. Això no desmenteix pas, ans al contrari, el
fet que la imposició de l’idioma del poder colonial tingui la finalitat d’afavorir
els interessos econòmics, militars i socials dels grups dirigents de la
metròpoli. La funció simultània del llenguatge com a font de cohesió, de
distinció, d’imposició i de comunicació és doncs el tema central de Translations.
L’obra aborda, però, una tercera qüestió, que resulta de
particular interès per a l’estudiós de les dinàmiques territorials: la pèrdua
de correspondència entre la denominació dels llocs, per una banda, i els hàbits,
les condicions de vida i fins la llengua de la societat que els habita. L’admonició
del mestre Hugh sobre els riscos de que “una civilització romangui empresonada en
un contorn lingüístic que ja no es correspongui amb el paisatge dels fets”, pot
ser presa en el sentit figurat, però també literal. És a dir, les denominacions
dels llocs poden deixar de correspondre amb els usos dels llocs i fins amb la
imatge del paisatge. En aquesta circumstància, què cal fer amb els topònims? Yolland
i, en darrer terme, Owen ens dirien que cal preservar-los com un patrimoni
immaterial insubstituïble, que ens parla de la història i les característiques
dels indrets, així com dels treballs i de les creences d’aquells que hi han
viscut. Per contra, el capità Lancey i el mestre Hugh, per raons diverses,
afirmarien que cal anar-los canviant, per tal d’adaptar-los al món nou i per tal d’evitar que es “fossilitzin”.
El dilema es planteja en termes no del tot diversos als que
suscita la gestió del paisatge. Si el paisatge és el resultat de la relació entre
el medi i la societat, tal com és percebut pels seus membres, tota societat dinàmica
transformarà, de manera inevitable, el paisatge. La seva conservació immutable
constitueix, doncs, una quimera. D’allò que es tracta és que en aquesta
transformació inevitable cada paisatge no es vegi despullat dels valors –ambientals,
estètics, simbòlics, econòmics- que li són propis.
Com el paisatge, els noms de lloc tenen una gran capacitat
de permanència, però estan abocats, de manera ineluctable, al canvi. Així, al
llarg dels segles els noms dels llocs han anat evolucionant degut als canvis de
la societat, la llengua, les activitats i el mateix medi. L’aposta per la
immutabilitat absoluta dels topònims resulta, a llarg termini, tan quimèrica
com la persecució de l’estabilitat absoluta del paisatge. Ara bé, l’evolució
dels noms dels llocs es pot produir de formes molt diverses. Per un costat,
podríem dir que la substitució brutal dels topònims llegats per la història per
d’altres inventats i imposats pot parangonar-se a aquelles intervencions infraestructurals
o immobiliàries que transformen un paisatge sense cap consideració per als valors
que conté. Per l’altre, davant dels canvis socials i territorials, resulta
imprescindible gestionar el patrimoni toponímics –tant la toponímia major com
la menor- per tal de mantenir-lo viu i adaptat a les necessitats, la capacitat
tecnològica i les referències de les societats contemporànies.
Quaranta anys després de la seva estrena, aquests són els
temes de gran actualitat que la lectura de Translations
de Brian Friel ens planteja.
Referències
ANDREWS, John Harwood (1975). A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland. Oxford: Oxford University Press.
FRIEL, Brian (1980). Translations. London: Faber & Faber, 1981.
PUTMAN, Robert (2000). Bowling alone. The Collapse and Revival of the American Community. New York: Simon & Schuster.
ROCHE, Anthony, ed. (2006). The Cambridge Companion to Brian Friel. Cambridge: Cambridge University Press.
STEINER, George (1976). After Babel. Aspects of Language and Translation. Oxford: Oxford University Press.