.jpg) |
| "Annunciation", de Alberto Ortega (2023). Suburbia, CCCB |
Així, a finals dels anys setanta un jove
economista català, que havia estudiat a Nova York i Baltimore, formulava una
crítica radical a la suburbialització dels Estats Units, tot assenyalant-ne les
contradiccions i els riscos. La configuració de les metròpolis americanes,
explicava, era en bona mesura l’expressió de la pugna entre els grups socials a
l’hora d’organitzar la ciutat, utilitzar el territori, repartir-se els recursos
i distribuir les càrregues fiscals, fins el punt que les diverses classes socials
havien quedat estretament identificades amb diferents espais urbans.
Aquesta realitat s’havia exacerbat a partir
del moment en el que la motorització i l’expansió metropolitana varen permetre
la sortida de les classes mitjanes dels centres urbans. El white flight
-l’envolar-se de les classes mitjanes blanques cap els suburbis- havia
repercutit en els preus immobiliaris de les ciutats centrals i hi havia
confinat la població més pobre, en bona part afro-americana. Les conseqüències,
des del seu punt de vista, no podien ser més negatives:
“Si mirando a
Norteamérica hemos de ver nuestro futuro (...) la experiència de lo que son las
ciudades centrales de los Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión
inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo abandonado,
arrasado como en Berlín en 1945; de ghettos, “pequeñas Italias” y rascacielos.
Apariencia de una sociedad no estructurada, sin centro”.
En canvi,
“Los kilómetros de
suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios
de la ciudad central y una parte de la classe obrera [constituyen] la auténtica ciudad de los ciudadanos
norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los
necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el
centro geográfico”.
A partir d’aquí, el nostre autor establia un
símil agosarat: el suburbi s’ha convertit en la nova Atenes, proclamava, lloc
de residència de ciutadans lliures i iguals. En canvi, la ciutat central ha
quedat relegada al regne de la natura, allà on viuen els bàrbars, privats de
drets i carregats d’obligacions. Aquells bàrbars que Aristòtil equiparava a les
bèsties. La configuració de la metròpolis americana a través del procés de
suburbialització venia a ser així l’expressió de l’exacerbació de la segregació
residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre
l’espai en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència.
El jove economista al que hem fet referència,
ja ho heu endevinat, no és altre que Pasqual Maragall i Mira, que tot just tres
anys després d’escriure aquesta diagnosi descarnada sobre “El suburbio americano” esdevindria alcalde de Barcelona. De fet, en bona mesura, les
polítiques que va impulsar a l’Ajuntament, sobretot en els primers anys en que
en va exercir l’alcaldia, no s’expliquen sense tenir en compte els ensenyaments
i els temors derivats de la seva experiència americana: la voluntat de retenir
a tot cost les classes mitjanes a la ciutat, les actuacions de rehabilitació
dels barris, la defensa de un govern metropolità que assegurés la redistribució
fiscal. Deixem, però per una altra ocasió aquestes qüestions.
Aturem-nos, en canvi, en dos aspectes dels
seus raonaments, que gairebé mig segle després, resulten de particular interès
i actualitat. La primera té a veure en la relació entre dispersió urbana i
separació dels grups socials sobre l’espai. Direu, amb raó, que a Barcelona la
segregació ha estat un fenomen consubstancial al procés d’urbanització
contemporània, de Cerdà fins els nostres dies. Tanmateix, en les darreres
dècades s’ha produït una novetat important: amb l’ampliació de l’àrea urbana i la dispersió
de la urbanització, la segregació ha saltat a l’escala metropolitana.
Així, allò que avui s’especialitza socialment
no són ja els carrers o els barris de cada localitat, sinó municipis i fins i
tot eixos metropolitans sencers. D’aquesta manera, s’han configurat eixos de
benestar supramunicipals en els que es detecta una relació entre densitat
residencial i distribució espacial de la renda: no tots els grups benestants
viuen en dispers, ni tots els vulnerables viuen en concentrat, però en l’àmbit
metropolità, els municipis amb renda mitjana per càpita més elevada solen
correspondre’s a poblament dispers -Matadepera, l’Ametlla del Vallès o Alella-
i els de renda més baixa es compten entre els més densos -l’Hospitalet, Santa
Coloma de Gramenet o Badia.
La segona qüestió que ens resulta
particularment útil de la crítica de Maragall a la suburbialització americana
té relació amb la desigual distribució dels recursos públics. En fugir de la ciutat
central, deia, els rics no només obtenen el confort i la seguretat de viure
entre ells, sinó que paguen relativament menys impostos. En canvi, en les
localitats on es concentren els sectors de renda més baixa, la despesa social i
els impostos han de ser necessàriament més elevats.
El nostre sistema fiscal local és molt divers
al dels Estats Units. Tanmateix, la combinació entre metropolitanització,
segregació i manca de consolidació fiscal provoca, també, molt notables
diferències en la distribució dels recursos públics. Si prenem tots els
municipis de la regió metropolitana de Barcelona, deixant la capital apart, i
els agrupem per quartils segons els recursos per càpita dels que disposen els
respectius ajuntaments, veurem que el 76% de la població més vulnerable resideix
en localitats que pertanyen al quartil amb menys ingressos per càpita. Es dona
així la paradoxa de que aquells que menys tenen i de més serveis socials
precisen acaben residint en les localitats amb menor capacitat per
prestar-los.
Aquestes són, segurament, les principals lliçons que podem extreure del debat sobre la dispersió urbana Nord-americana: primera, no es pot entendre la configuració de la ciutat sense tenir en compte les relacions de classe i les pugnes que se’n deriven; segona, no es pot construir una ciutat justa sense ordenar el territori i distribuir els recursos a escala metropolitana. Tant de bo que el Govern de la Generalitat sorgit de les eleccions del 12 de maig no oblidi aquests principis.
[Article publicat a El País. Quadern, 07.05.2024]