 |
| "Un lugar de evasión que está solo a 20 minutos de los problemas (la ciudad)" [La Vanguardia, 2.02.1974] |
En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització
Per abordar
aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la
magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a
Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la
urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una
simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament
explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.
Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà.
De fet, la dispersió urbana a Catalunya
i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el
període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a
l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall
quins són els trets d‘aquests dues etapes
La dispersió
urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a
través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA
sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns
antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan
l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no
el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la
població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de
característiques molt sovint modestes.
Destinades
preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen
emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va
tenir dues peculiaritats principals:
a)
La
seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el
que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la
tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En
aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una
expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de
les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la
urbanització sobre el territori.
b)
A
aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques
del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes
urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt
dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del
planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització,
electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que,
avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i
pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.
La
comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips
o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho
reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no
podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a
l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge
de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la
autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i
el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en
8 años”.
El resultats
d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862,
esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme
municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha.
Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12%
entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part
molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui,
importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la
Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics
a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen
78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat
com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme,
aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.
A partir de 1980,
l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va
suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització.
Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació
il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi
no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions
sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls
que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers
anys del franquisme.
Així es va
iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys
vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període
de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis
(Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central
350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de
legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera
residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també
cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les
infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa
particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els
creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona,
Empordà, etc.
Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.
Sigui com sigui,
la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que,
deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:
a) El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.
b) L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).
c) El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.
d) La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.
e) Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures.
f) L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana.
El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària.