 |
| Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs |
En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs.
UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS
1. Premissa: la necessitat del
compromís entre universitat i ciutat. Les universitats
són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La
seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població,
la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament
crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis,
infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser
considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una
palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la
construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser
percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i
serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir
en benefici de la col·lectivitat.
2. La construcció dels nous campus
universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous
campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de
rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de
la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat
Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat
Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals
per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica
a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes
comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en
compte aspectes com els que a continuació es detallen.
3. Projectar alhora per a la
ciutat i per a la universitat. La planificació dels
nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps
els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La
universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més
atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a
marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat,
accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat,
per al desenvolupament de les seves tasques.
4. Posar els equipaments
universitaris al servei de la ciutadania. Els campus
universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser
utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la
ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com
les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la
ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.
5. La integració dels campus en
les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots
els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana
consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans.
Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb
l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la
ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació
topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les
xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.
6. La necessitat d’assegurar la
participació de totes les parts interessades. Per
garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la
totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament,
decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders
constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i
fructífers.
7. La conveniència d’adoptar
formes de planificació anti-fràgil. Els canvis
tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats
es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest
context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació
capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i
els principis.
8. La defensa de la universitat
com a servei públic. La universitat constitueix un
servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del
coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a
mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per
a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels
poders públics.
9. El dret a la ciutat i a la
ciutadania dels universitaris. Els universitaris
constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser
considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com
temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui
sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només
així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el
malbaratament del talent d’una part de la població.
10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos
nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a
necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els
nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional,
estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la
planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.