La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que,
dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement
a repetir-se. La regió Mediterrània
s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures
que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani,
l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai
marins.
D’aquesta dinàmica es deriven un
seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis
forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment
d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la
concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.
D’altra banda, l’ús intensiu
del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i
les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida
i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van
afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a
Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).
En aquest context, resulta del
tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la
major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta
situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal
comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer
dels experts.
En aquest sentit, una de les iniciatives
més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la
celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i
Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de
València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà
els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les
universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i
Andalusia.
S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la
societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València
als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de
l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterràneo ibérico. Efectos, estratègies ypolíticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular
interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.
1.
Actualitzar
i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi
climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal
actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any
1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies
territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així
mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials
vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i
completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos,
implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius
vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat
i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en
molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments
ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A
Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de
tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.
2.
Completar
i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada,
què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la
vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols,
els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i
prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions
d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de
ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya
comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil,
l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que
elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per
posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos
geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc
d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de
Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de
producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar,
actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació
essencials.
3.
Revisar
la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial
de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes
i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta
convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi
de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades
d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la
naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els
permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura
per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la
pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle
hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de
sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre
que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic
que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar
els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural
com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial
s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser
definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació
del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.
4.
Modificar
la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica
les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu,
coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la
qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han
d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes
existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la
necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en
àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció
d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de
contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els
riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els
immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui
la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria
d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves
classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments
dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.
5.
Revisar
l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de
transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i
establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant
de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de
situacions d’alerta). Al costat de la
seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures
que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a
incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix,
desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament
energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de
sequera.
6.
Renaturalitzar
i restaurar d'àrees costaneres.
L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més
freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment
pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal
flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la
urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la
renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels
espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques.
Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures
existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis
catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents,
en particular els aiguamolls.
7.
Impulsar
els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació
al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt
del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya-
serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans
locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les
agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual
d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i
renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc
d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part
dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d)
potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir
l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base
d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en
connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis
climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que
permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures
extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada
pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment
d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials,
parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els
efectes d'una inundació sobtada.
8.
Millorar
el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts
administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i
d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament
de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb
actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les
plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i
comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi
establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic
paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa
per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne
l’assequibilitat.
9.
Fomentar
l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta
imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís
ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar
amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la
prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta
formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de
simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius.
Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de
la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir
previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que
es produeixin els esdeveniments.