 |
| Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten |
Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de
les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de
les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai
d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com
han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar
de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors,
espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per
molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles
eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les
persones sense interactuar?
Aquest és
precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo
de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz
acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball,
dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales
per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous
espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors
del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta
qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a
tota la població.
 |
| Sistema ferroviari neerlandès (2013) |
El tema és de
gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït,
certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps
molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre
els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb
compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal
que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la
superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.
L’origen de la
contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat
política a l’hora d’endreçar les
dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el
contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït
de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de
les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys
trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning
dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms
(1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935,
Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt
probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la
incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels
enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives
disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a
la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010
ha produït els plans territorials que cobreixen tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de
Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que
caldria afermar i desenvolupar en el futur.
En tot cas, el
treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un
formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes
que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través
de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i
les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes
vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les
transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el
medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen
del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.