La voluntat de
fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la
situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives.
Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la
provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora
de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un
conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a
l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres
culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi
o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.
L'impuls
d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la
denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat .
Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de
transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes
i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una
desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la
ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes
imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza
aquests moviments és la defensa dels
béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos,
s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de
la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .
La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).
Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .
Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.
Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context, s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?
Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .
De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.
Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.