Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a
resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les
institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de
referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural
i etnològic pirinenc.
L’experiència de
l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca
d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb
els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per
projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya
decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment,
han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte
de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu
que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa
mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les
activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que
en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic,
sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis
històrics, rica de recursos i de conflictes.
Per dur endavant
aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou
en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca,
tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX,
la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la
programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt
de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb
entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de
producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.
D’altra banda, la
tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima, de la conservació i la divulgació d’un patrimoni
en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o
en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes
tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats
ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la
transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una
palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció
artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic
que aixopluga un gran nombre d’activitats.
Tanmateix, aquesta
trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la
precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la
institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent,
un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les
circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de
Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu,
pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la
fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser
particularment greus i difícils de remuntar.
Les
administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat
de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu
pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir
les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats.
Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no
és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la
comprensió del nostre present i la construcció del futur.
[Fotografia: Xarxa de Museus d'Etnologia de Catalunya]