La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica
i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els
seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat
excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant
els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la
preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la
inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.
En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a
partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de
comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat,
han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels
quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com
expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units
d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha
generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una
“explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la
transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització
sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en
termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el
consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part
de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació
dels assentaments de baixa densitat.
Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la
doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa
legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen
la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses
legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes
per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el
territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la
densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels
pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions
pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen
ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant,
resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta
indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els
desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor
efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).
Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i
per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar
un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona,
2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza
el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa
Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura
urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba
oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment
utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament
municipal i les legislacions sectorials.
En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret
Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca
de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la
seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que
resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el
planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la
dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous
desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de
la ciutadania.
Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició
eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels
usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb
les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la
dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica
urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser
escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades,
del debat urbanístic.