Enzo Traverso (Gavi, Piemont, 1957) és professor a la Universitat de Cornell i acaba de publicar The New Faces of Fascism. Populism and the Far Right (Verso). D'altres obres seves influents són L'Histoire déchirée, essai sur Auschwitz et les intellectuels (1997) i Left-Wing Melancholia: Marxism, History, and Memory (New Directions in Critical Theory (2017).
Les notes següents, que no fan justícia a la riquesa de la seva exposició, volen ser-ne alhora una resum i una interpretació.
TORNA EL FEIXISME?
LES DRETES RADICALS DES D'UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
Enzo Traverso,
Escola Europea d’Humanitats , Palau Macaya, Barcelona, 17 de juny 2019
Enzo Traverso,
Escola Europea d’Humanitats , Palau Macaya, Barcelona, 17 de juny 2019
I. L'ascens dels moviments d'extrema dreta: un
retorn al passat?
L'ascens dels moviments d'extrema dreta que avui presenciem
a Europa porta a preguntar-se si és possible un retorn de règims polítics
autoritaris com els que el continent va conèixer abans de la Segona Guerra
Mundial.
La pregunta és pertinent ja que mai, des de mitjans del
segle passat, s'havia produït una situació similar a Europa. Pràcticament sense
excepcions, l'extrema dreta té un paper rellevant i ocupa posicions
institucionals en tots els països del continent. A més, el fenomen no és només
europeu sinó mundial, com mostren l'ascens de Trump als Estats Units, Bolsonaro
al Brasil i Mori a l'Índia.
Ara bé, que la pregunta sigui pertinent no suposa
necessàriament que sigui una bona pregunta. Aquesta apreciació es deriva de
l'anàlisi sobre les similituds i les diferències entre la situació actual i el
feixisme dels anys vint i trenta.
II. Feixisme i post-feixismes
L'anàlisi ens indica que ens trobem no tant davant d'un
retorn al passat - "el retorn del feixisme" - sinó davant un nou
futur. Un futur preocupant, però divers a allò que havíem conegut.
Les analogies i les diferències entre la situació present i
el passat ens porten a deduir que no podem definir els moviments actuals com
feixistes, però tampoc podem definir-los sense pensar en el feixisme. Així
doncs, el terme post-feixisme seria segurament el més adequat per referir-s’hi.
Són "post" en termes cronològics i en termes
polítics. Han vingut després dels feixismes "clàssics", evoquen
alguns dels seus trets, però es proposen fer coses noves.
No cal descartar, però, una radicalització d'aquests
moviments, en cas d'un ensorrament de la Unió Europea, per exemple, que pugui
portar-los a assemblar-se encara més als seus precedents històrics.
III. Les analogies del context
Des d'una perspectiva històrica, s'ha de subratllar, en primer lloc, que
el context en què aquests moviments han sorgit guarda certes similituds amb el
dels anys trenta del segle passat. Aquestes són, essencialment, les següents:
a) La presència d'una crisi econòmica que, com la de 1929,
ha colpejat amb especial intensitat àmplies capes de la societat i ha generat
una gran incertesa i temors no només entre els sectors socials més vulnerables
sinó entre les capes mitjanes.
b) La fi d'un conflicte d'àmbit mundial, la Guerra Freda
que, com la Primera Guerra Mundial, s'ha resolt sense la imposició d'una
hegemonia clara.
c) L'existència de notable desordre internacional, com el
dels anys trenta, sense que els organismes internacionals de mediació
aconsegueixin pal·liar (i molt menys resoldre) les contradiccions existents.
Ara bé, el fet que es puguin traçar alguns paral·lelismes pel
que fa al context no implica, de cap manera, que els moviments
d'extrema dreta de l'Europa de pre-guerra i els actuals tinguin les mateixes característiques.
IV. Els trets
diferencials dels post-feixismes
Les diferències fonamentals que separen els post-feixismes
actuals dels feixismes històrics tenen relació amb la violència,
l'anticomunisme, la utopia i l'antisemitisme.
a) En primer lloc, malgrat el seu llenguatge agressiu i
sovint brutal, els post-feixismes actuals no recorren de manera significativa i
quotidiana a la violència. Això els distingeix clarament dels feixismes
clàssics, en el marc d'una Europa en la qual el recurs a la violència armada
com a forma de dirimir els conflictes socials i polítics és avui, Dieu merci, una pràctica no habitual.
b) D'altra banda, les noves dretes post-feixistes no poden
tenir com a element identificador i cohesionador principal l'anticomunisme.
Després de la derrota del comunisme al final de la guerra freda, aquest tret,
que havia estat fonamental en els feixismes històrics, no tindria ja sentit. Al
contrari, l'absència de l'alternativa comunista com a marc organitzatiu i
d'esperança per a les classes treballadores és un element que facilita en gran
manera la penetració del post-feixisme a les classes populars. De fet, la
retòrica post-feixista és avui un dels pocs discursos que tracta d'atorgar un lloc a les
classes subalternes autòctones en el cos nacional (redefinit).
c) L'absència de dimensió utòpica és també un tret distintiu
dels post-feixismes contemporanis. El feixisme clàssic oferia a l’"home
nou" una retòrica i una estètica que projectava un seguit de mites
ancestrals cap al futur. Avui dia, un de les debilitats dels post-feixismes és
precisament el seu presentisme, la seva incapacitat de projectar el futur, una debilitat
perfectament parangonable a la mateixa incapacitat per part de l'esquerra.
Així, la seva lògica, més que revolucionària és conservadora o reaccionària.
d) Finalment, la xenofòbia i el racisme constitueix sens
dubte un element de continuïtat entre els post-feixismes i el feixisme clàssic.
Però aquests han canviat de caràcter: l'antisemitisme, que havia estat un tret
distintiu fonamental del feixisme de pre-guerra ha perdut la preeminència. Al
contrari, alguns dels moviments d'extrema dreta mantenen excel·lents relacions
amb l'Estat d'Israel. El lloc de l'antisemitisme ha estat ocupat per la
islamofòbia, que té la seva pròpia tradició i connexions amb la història del
colonialisme europeu.
V. Les relacions amb
les elits
Una altra diferència fonamental dels post-feixismes respecte
al feixisme dels anys trenta és de caràcter relacional. A l'Europa de
pre-guerra, el feixisme va constituir en bona mesura l'opció preferida per les
elits econòmiques i socials. Davant la por a la revolució aquestes van cedir
més o menys gustosament el poder al feixisme.
Aquest no és el cas en l'actualitat, la qual cosa
constitueix precisament un element de legitimació de les dretes post-feixistes
en molts països, on poden aparèixer com un capdavanteres de l'oposició al
neoliberalisme. Les elits econòmiques europees no donen suport avui de forma
majoritària al post-feixisme, sinó a les polítiques neoliberals imposades per
la Unió Europea. Això constitueix una curiosa paradoxa, ja que aquestes
polítiques, juntament amb la crisi econòmica i la manca d'alternatives
d'esquerra, són en bona mesura responsables de l'ascens del post-feixisme.
Ara bé, si aquests moviments acabessin per
triomfar les elits segurament s'adaptarien a la situació, com han fet sempre.
VI. "Populisme" és una denominació útil i correcta?
Per acabar, cal reflexionar sobre la correcció del
terme "populisme" per definir els post-feixismes. De fet, el terme
s'utilitza avui de forma profícua per denominar qualsevol posició critica a les
polítiques neoliberals dominants, procedent de l'esquerra o de la dreta.
En realitat, el populisme és més aviat un estil de fer
política, basat en l'oposició entre el "poble" i les
"elits". Però aquest estil pot respondre a continguts molt diversos:
del chavisme a Salvini, de Marie Le Pen a kirschnerisme. Uns poden tenir
finalitats socialment inclusives, d’altres excloents.
Per això, el terme "populisme" és en certa forma
camaleònic i s'acaba adaptant a realitats molt diverses. Com el terme
"totalitarisme" aplicat de manera indiscriminada al feixisme i al
comunisme, no ajuda a comprendre la realitat, sinó que constitueix més aviat
una barrera epistemològica.
Els post-feixismes són autoritaris, contraris a les
llibertats i es recolzen en una definició excloent de la pàtria. Davant del seu
ascens, l'alternativa no pot venir del manteniment de la Unió Europea tal com la
coneixem. Al contrari: el manteniment de les polítiques actuals de la UE és la
recepta perfecta per a l'ascens dels post-feixisme.
L'única alternativa plausible als post-feixismes són els
moviments socials defensors de drets i llibertats. Ara bé, per avançar, aquests
hauran de superar el seu caràcter defensiu i el presentisme imperant avui a la
esquerra. Només si són capaços de pensar i proposar opcions de futur viables
constituiran una alternativa als post-feixismes.