 |
| Font: Barrios y crisis (2018) |
L’any 1979, pocs mesos després de les primeres eleccions
municipals democràtiques, Pasqual Maragall escrivia: “El futur de la Ciutat amb
majúscula es juga tant o més fora de la ciutat central [que] dins dels seus
estrets límits [...]. Barcelona ciutat és avui gairebé una ficció” (La
Vanguardia, 19.08.1979). Han passat 40 anys des d’aquell estiu carregat
d’incertituds i d’esperances. En aquest temps, l’afirmació de qui seria alcalde
i president de la Generalitat s’ha confirmat plenament: avui l’esdevenidor de
Barcelona és indissociable de la seva condició metropolitana. Un dels àmbits on
això resulta més evident és el de les desigualtats socials.
Com en d’altres ciutats mediterrànies, durant les dues
darreres dècades a Barcelona l’increment de les desigualtats socials ha
comportant un augment assenyalat de la segregació residencial, és a dir, de la
tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai urbà en funció del seu
nivell de renda. Els efectes de la segregació es fan notar en múltiples camps
de la vida social, des de l’educació, a la salut i a la convivència. Constitueixen
a més una barrera afegida a les oportunitats de sectors importants de la
població a l’hora de desenvolupar projectes de vida autònoms i satisfactoris. D’aquesta
manera, la segregació ha esdevingut no només una expressió de les desigualtats
sinó també un mecanisme que tendeix a reproduir-les i ampliar-les.
Doncs bé, una de les principals característiques actuals de
la segregació és el seu caràcter metropolità. És a dir, la segregació no
contraposa avui només les condicions de vida dels barris d’un municipi, sinó de
municipis sencers de l’àmbit metropolità. Així, algunes localitats concentren
una part molt important dels barris més desafavorits, mentre d’altres
s’especialitzen en la residència de sectors més benestants. Els estudis mostren
com bona part de les àrees més vulnerables s’apleguen en els municipis a banda
i banda del Besòs i sobre l’eix de la carretera de Collblanc, mentre les més
benestants corresponen a districtes i municipis que envolten Collserola.
Aquesta geografia metropolitana de la desigualtat comporta
la paradoxa de que la població amb majors necessitats socials tendeix a
concentrar-se en les localitats amb majors dèficits urbanístics i amb menorscapacitats per prestar serveis, mentre les més ben dotades i amb major
capacitat econòmica allotgen la població més benestant. Els efectes d’aquesta
situació sobre les polítiques socials i urbanes és prou evident: mancats dels
recursos necessaris, els municipis on es concentren el barris més desafavorits
tenen moltes dificultats per endegar polítiques destinades a millorar-hi les
condicions de vida.
Entre 2004 i 2010, la Llei de Barris de la Generalitat de
Catalunya va tractar de donar resposta a aquesta situació, transferint recursos
als municipis més necessitats. En el darrer mandat, l’Ajuntament de Barcelona,
que compta amb grandària i recursos, ha impulsat un Pla de Barris en 10 àrees
de la ciutat. Una i altra iniciativa han obtingut resultats prou positius, però
ni el Govern de la Generalitat sembla, ara per ara, disposat a reprendre les
convocatòries d’ajuts previstes en la Llei de Barris, ni l’Ajuntament de la
capital pot actuar, òbviament, fora dels límits del seu terme.
En aquest estat de coses, no seria convenient impulsar un
Pla de Barris d’escala metropolitana? Hauria de destinar-se a intervenir en
aquelles localitats i barris on es concentren les necessitats més peremptòries
en ocupació, habitatge, educació, equipaments, urbanisme i medi ambient. El Pla
podria ser impulsat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el concurs i la
col·laboració administrativa i financera de l’Ajuntament de Barcelona i la
resta de municipis de l’àrea.
La solidaritat metropolitana és imprescindible per millorar
les condicions de vida dels sectors més vulnerables i constitueix a més un
argument de pes a l’hora de reclamar una major atenció per part de l’Estat i la
Generalitat envers els barris desafavorits. Un Pla de Barris metropolità basat
en la cooperació entre els municipis, la transversalitat de les actuacions i la
implicació veïnal esdevindria així un instrument útil i una referència a seguir. No seria aquest un projecte necessari i
convenient per al mandat municipal i metropolità que ara s’inicia?
[Article publicat al diari Ara, 4 d'agost 2019]