 |
| Volum que recull els criteris del Consell Assessor del Pla de Barris de Barcelona, presentat el 9 de març 2107 |
Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només
s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els
seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han
precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes
vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins
en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos
diversos.
Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els
seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus
col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per
modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació
d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació
directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit
preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes
del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb
finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el
“Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de
Montjuic, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro i s’aixecaren polígons
d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària
operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i
Bohigas.
Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos
socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni
per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais
per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat,
d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de
redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre
la població.
El Pla de Barris que ha emprès l’ajuntament de Barcelona ara
fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret,
tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment
innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat
–amb les seves virtuts i els seus defectes- havia estat empesa bé pel mercat,
bé per l’administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en
bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions
els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i
organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la
democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es
proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris
no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a
través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.
Així, amb l’objectiu fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques
ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys.
Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de
la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar
formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit
no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels
barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –ajuntament i entitats
ciutadanes- la gestió de serveis i activitats.
Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho
és no només pel fet de que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana
–administració i mercat- s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca
de canviar la relació entre administració i ciutadania. Tradicionalment
administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una
notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels
moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet
escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política
institucional i societat.
La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que
no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament
quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la
ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als
procediments, l’administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de
decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes- a les que no ha estat
habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari,
també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no
es dóna pas en tots els barris.
Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris
desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la
transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la
reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.
[Article publicat a Treball, 20.03.2017]
