El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Vincles socials i fractures territorials

Ambrogio Lorenzetti, "Effetti del Buon Governo
in città e in campagna", del cicle de frescos
"Allegoria ed Effetti  del Buono e Cattivo governo",
Siena, 1348-1350. 

De quina manera els vincles socials es veuen condicionats pel lloc on vivim? En quina proporció aquests vincles depenen de la nostra capacitat de moure’ns sobre el territori? Com es relacionen amb les condicions d’accés a l’habitatge, amb la configuració de l’espai públic, amb la provisió de béns bàsics com l’aigua i l’energia, amb la qualitat del paisatge? Aquestes són, entre moltes altres, les preguntes que se’ns plantegen quan reflexionem sobre la relació entre els vincles socials i els factors territorials. Una relació que és complexa i crucial: complexa, perquè el territori no és pas un escenari neutre o un subjecte passiu, sinó que és alhora causa i efecte, motor i conseqüència, de les transformacions socials; crucial, perquè l’organització i l’ús de l’espai no només reflecteix l’estructura social, amb les seves desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i a reproduir-les.

Tradicionalment, els estudis geogràfics s’havien apropat a la qüestió de les desigualtats territorials a partir de concepcions dicotòmiques de l’espai, representades en particular per les díades camp/ciutat, urbà/rural. Allò que condicionaria de manera més decisiva els vincles socials a l’interior de cada localitat seria llur condició urbana o rural. Així mateix, a escala regional o nacional, els vincles socials dependrien en bona mesura de les relacions que en aquests àmbits es donessin entre la ciutat i el camp. L’accés a l’educació i els serveis, les activitats laborals, les estructures familiars, les condicions de vida, així com els vincles i les relacions socials en el seu conjunt estarien lligades a l’oposició camp/ciutat, que assolia d’aquesta manera un caràcter axiomàtic i totalitzador.

Val a dir, que aquesta percepció no ha estat pas exclusiva dels estudis geogràfics tradicionals. Encara avui, en el sentit comú de la ciutadania, en les notícies transmeses pel mitjans de comunicació, en el debat públic i en les representacions artístiques, la dualitat camp/ciutat és ben present. Aquesta díada s’associa sovint a tot un seguit d’altres oposicions, referents tant a qüestions tangibles com a valors morals: natura/cultura, agricultura/manufactura, autenticitat/artificialitat, tradició/innovació, sociabilitat/ soledat o seguretat/perill. En aquests joc d’oposicions, el primer concepte de cada una de les díades, al que se sol atribuir la connotació positiva, es vincula al camp i el segon a la ciutat. No és aquest el lloc per estendre’s sobre els orígens i les conseqüències -socials, culturals i polítiques- de la prevalença d’aquestes percepcions. El que ens interessa aquí és assenyalar que responen més a una geografia imaginària que a la realitat factual.

En efecte, les transformacions socials i territorials ocorregudes durant les darreres dècades –en el cas d’Europa Occidental a partir, en particular, de la segona meitat del segle XX- posen en qüestió la virtualitat de les velles classificacions de l’espai. Per un costat, el pes de la població activa dedicada a activitats agrícoles han anat disminuint arreu, fins a quedar reduïda gairebé a la mínima expressió. S’ha produït així la pràcticadesaparició de la pagesia com a classe i amb ella han periclitat un seguit de condicionsde vida, hàbits i coneixements d’arrels seculars. D’altra banda, l’ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, l’expansió de les xarxes i la millora radical de les comunicacions han comportat una integració econòmica i funcional del territori cada vegada més plena. Així, per un costat, els antics espais rurals són avui, essencialment, àrees de serveis o espais operacionals per a la producció d’energia o serveis ambientals. Per l’altre, el procés d’urbanització ha portat les xarxes urbanes a abastar la totalitat del territori i a conformar macroregions urbanes que engloben espais molt vastos, en els quals resulta molt difícil diferenciar de manera taxativa i a partir decriteris científics allò que és ciutat i allò que és camp. 

Aquesta evolució ha comportat una certa homogeneïtzació de les condicions mitjanes de vida. Els serveis, la informació, les mercaderies son ara molt més accessibles des de qualsevol punt del territori que mai en el passat. La mobilitat de les persones ha assolit facilitats sense precedents, de tal manera que una proporció molt elevada de la població treballa fora de la localitat en la que resideix. La renda mitjana de la població de les antigues àrees rurals i urbanes presenta avui diferències molt reduïdes que fan obsoleta la vella contraposició d’una ruralitat pobre i una urbanitat rica, ans al contrari les rendes mitjanes més altes es troben sovint en territoris de baixa densitat. En conseqüència de totes aquestes transformacions, els hàbits i les formes de vida, les estructures familiars i les pràctiques culturals han tendit també a homogeneïtzar-se. 

Això no vol dir, de cap manera, que no subsisteixin importants desigualtats territorials. En primer lloc, l’herència de la fase implosiva del procésd’urbanització, és encara ben present. Aquesta fase, que a Catalunya prengué un impuls destacat en el segle XIX i arribà al seu zenit en els anys seixanta i setanta del segle passat, comportà, com és ben sabut, la concentració de població i activitat sobre el territori i afeblí, de manera decisiva, la base demogràfica dels antics espais rurals. La subsegüent fase expansiva de la urbanització -allò que alguns autors han denominat la “explosió” urbana- ha temperat les pèrdues i, en algunes àrees, ha revertit la tendència, però la baixa densitat i l’envelliment de la població segueix constiuïnt un obstacle per a la prestació d’alguns serveis bàsics en parts importants del territori.

De tota manera, avui les desigualtats espacials més decisives no es troben pas associades tant a la densitat del poblament, com a la segregació residencial, és a dir, a la tendència dels grups socials a separar-se sobre el territori en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència. Aquesta capacitat depèn, com es ben sabut, de dos factors: per un costat, els ingressos de les famílies i, per l’altre, els preus del sòl i l’habitatge. D’aquesta manera, les llars amb menor capacitat econòmica van a raure, lògicament, allà on els preus són més baixos, mentre les més benestants s’apleguen en àrees més exclusives i excloents on gaudeixen dels beneficis de residir entre els ells i poder-se proveir de millors serveis. Les desigualtats que es donen entre les condicions mitjanes de vida en les àrees benestants i les vulnerables -en matèries com l’accés a l’educació, l’estat de salut, l’ocupació, els serveis- són força més notables que les que es produeixen entre les àrees territorials d’alta i baixa densitat.

La paradoxa és que, mentre les desigualtats associades a la diferenciació camp/ciutat disminueixen i les vinculades a la segregació residencial s’acreixen, el debat ciutadà segueix centrat, en molt bona mesura, sobre la vella dicotomia urbà/rural. “La tradició de totes les generacions mortes tenalla com un malson el cervell dels vius”, deia el filòsof. L’esclat d’obres literàries, pel·lícules, assaigs i notícies periodístiques aparegudes en els darrers anys sobre la pervivència de l’oposició tradicional camp/ciutat i els seus corol·laris podria ser vista com una confirmació d’aquella sentència. De fet, segurament diu més sobre el crepuscle de la vella dicotomia camp/ciutat que sobre la seva pervivència.  

Acabem. Hem vist com, a l’hora d’analitzar els vincles socials, resulta imprescindible considerar els factors territorials, ja que aquests reflecteixen, condicionen i mediatitzen les relacions socials i les condicions de vida de la població. Ara bé, les estructures territorials es troben en continua evolució, com la societat que sustenten i les afaiçona. Així, les velles distincions entre camp i ciutat, pròpies d’estructures socials pretèrites -tot i que ben vives en l’imaginari col·lectiu- resulten avui inadequades tant per a l’estudi del territori i la societat, com per al disseny i aplicació de les polítiques públiques. En canvi, d’altres fractures territorials, potser menys visibles i menys presents en el debat públic, s’afermen cada vegada amb més força. Entre aquestes destaca la segregació residencial, fenomen insidiós i de caràcter estructural, que tendeix a agreujar-se, a afectar tots els grups socials i a abastar la totalitat del nostre territori, tot reflectint i consolidant les desigualtats socials, tant les àrees de baixa com d’alta densitat.

El debat sobre les estructures i les fractures territorials constitueix un requisit essencial per a la comprensió de l’evolució dels vincles, els conflictes i les desigualtats socials contemporànies. Ara bé, aquest debat només resultarà fructífer –en termes científics i polítics- si superem les concepcions del territori heretades, tan carregades de contingut ideològic, i analitzem l’espai amb una mirada nova, basada en la realitat dels fets. 

[Intervenció d'O.Nel·lo a la Biennal del Pensament de Barcelona, 11.10.2022]   

Marx i l’idiotisme de la vida camperola

Un dels passatges més coneguts i celebrats del Manifest Comunista és, precisament aquell en el que s’enuncien els trets territorials del capitalisme ascendent: “La burgesia ha sotmès el camp a la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha incrementat prodigiosament la població urbana en comparació amb la rural, i així ha arrencat una part considerable de la població de l’idiotisme de la vida camperola. De la mateixa manera que ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semi-bàrbars dependents dels civilitzats, les nacions pageses de les nacions burgeses, l’Est de l’Oest”.

El paràgraf, que, com s’ha fet notar tantes vegades té la força d’una prosa bíblica, prefigura allò que seran les tendències de fons de les transformacions territorials capitalistes. A escala regional, l’avenç irresistible del procés d’urbanització, el creixement de les ciutats i la subordinació del camp. A escala planetària, l’extensió progressiva de les relacions de producció capitalistes i la subjecció a aquestes de tots els països del món. ;... L’any 1848, quan algunes d’aquestes tendències tot just apuntaven, dos joves que encara no havien complert la trentena les descrivien amb una clarividència aclaparadora les conseqüències espacials de les transformacions social; enunciaven el salt de l’esfera local a la global; avançaven les analogies enlluernadores entre ciutat i països capitalistes centrals, i entre camp i països perifèrics.

Un de les frases del passatge ha fet córrer rius de tinta i, tristament, ha estat utilitzada per justificar polítiques de transformació accelerada i destrucció de la pagesia. És aquella en la que els autors del Manifest es refereixen a “l’idiotisme de la vida camperola”.   Una expressió que, llegida avui, sembla alinear-se amb aquells que -com diu John Berger en un fragment que citàvem fa poc- han volgut  “liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna”. Tant és així, que alguns traductors han endolcit la sentència. La versió catalana que tenim al davant, per exemple, publicada clandestinament per edicions Treball a Barcelona l’any 1948, tradueix el passatge com “la burgesia [...] ha arrencat una gran part de la població de l’embrutiment de la vida rural”. Si no ens equivoquem, el text reprodueix la versió que en els anys trenta feu Enric Granier Barrera de la traducció francesa del Manifest de Laura Lafargue, filla de Marx.

L’historiador britànic Eric Hobsbawm ha explicat l’origen del malentès “Encara que no hi ha dubte que Marx en aquell temps compartia el menyspreu –i la ignorància- de l’home de ciutat pel món pagès, de fet la frase de l’original alemany (‘dem Idiotismus des Landlebens entrissen’) resultava analíticament més interesant i no es referia a l’’estupidesa’ sinó als ‘horitzons limitats’, o l’’aïllament d’una societat més àmplia’, en els quals la gent del camp vivia. Hi ressonava el sentit original del terme grec ‘idiotes’, del qual el sentit corrent de ‘idiota’ i ‘idiotisme’ es deriven: ‘una persona preocupada només pels seus afers privats i no per aquells d’una més àmplia comunitat’” (“Introduction”, a The Communist Manifesto. A Modern Edition, Londres, Verso, 2012). Òbviament, amb el curs del temps, aquest sentit original s’ha anat perdent.

L’equívoc, tanmateix, conté nombrosos elements per a la reflexió. Entre d’altres, n’emergeix la interrogació sobre les raons per les quals la destrucció de les cultures populars tradicionals–la camperola, la de la classe treballadora industrial- no ha resultat, en societats com les nostres, en un alliberament, sinó en noves i, a vegades més profundes, formes d’alienació.  

[Imatge: Karl Marx, 1875, International Institute of Social History]

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

John Berger

 “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  

Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.

En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]