L'increment de la densitat urbana, una mesura eficaç per protegir el dret a l'habitatge?

En les darrers mesos, ha sorgit amb força el debat sobre la connexió entre la densitat urbana i la problemàtica de l’accés a l’habitatge. Així, davant de l’alta demanda d'habitatge insatisfeta, diverses autoritats -el president de la Generalitat, la Consellera de Territori, l'alcalde de Barcelona, l'arquitecta en cap de la ciutat- han propugnat la necessitat d'elevar les densitats urbanes com a forma d'augmentar l'oferta d'habitatge. 

Tot i que les modificacions normatives que haurien de fer possible aquests propòsits encara no s'han acabat de concretar, els increments de densitats proposats podrien obtenir-se a través de mesures com les següents: 

a)      En el sòl urbà consolidat, executar tota l’edificabilitat existent i no realitzada, impulsar canvis d’ús (de comercial a residencial per als locals de planta baixa, per exemple, o d’oficines a residencial), permetre subdivisions d’unitats d’habitatge, i, fins i tot, incrementar les edificabilitats existents (sobre sòls dotacionals i d’altres).

b)     En sòl urbanitzable, incrementar les edificabilitats previstes i revisar les superfícies de les unitats d’habitatge.  

Londres 1870, G. Doré

Tradicionalment, en el camp de l’urbanisme, la densitat elevada havia estat vista més aviat com unproblema. De fet, en la ciutat europea, l’urbanisme contemporani va néixer, en bona mesura, per donar resposta als problemes que la concentració exacerbada de població i activitat comportaven: congestió, salubritat, preus de l’habitatge, manca d’espai per a equipaments i serveis.  “If any one wishes to see in how little space a human being can move, how little air – and such air! – he can breathe, how little of civilisation he may share and yet live, it is only necessary to travel hither”, denunciaria Engels en descriure la situació dels barris obrers de Manchester el 1844. Així mateix, Ildefons Cerdà, tant en la Monografia Estadística de la classe obrera en Barcelona (1856), com a la Teoria general de la urbanización (1867) relacionava de manera directa la densitat amb l’elevada mortalitat de la població urbana: “a medida que va disminuyendo la superficie urbana que toca por habitante, se va aumentando la mortalidad de la población". Cerdà va calcular que una densitat demogràfica moderada era la clau per a la salut pública, establint un model teòric de ciutat amb un màxim de 250 habitants per hectàrea, molt lluny de les densitats asfixiants de la Ciutat Vella

Reivindicació de zones verdes a l'España Industrial: 
"Els gratacels ens ofegarien" [Foto: El Periódico, 1980]

La fase concentradora del procés urbanitzador (o “implosiva”, per dir-ho com Henri Lefebvre) arribà al seu paroxisme entre finals dels anys cinquanta i inicis dels setanta del segle passat. No és doncs sorprenent la lluita contra la densitat urbana exacerbada fos una de les preocupacions principals del planejament urbanístic. Així, el Pla General Metropolità de 1976 tenia com un dels seus objectius principals reduir les densitats edificatòries excessives i corregir els desequilibris urbanístics derivats del creixement accelerat i especulatiu dels anys 1950-1970, en especial a través de l’establiment de standards urbanístics en matèria equipaments i la defensa de les previsions de zones verdes.

El PGM fou aprovat, tanmateix, en el moment en que la fase implosiva del procés d’urbanització, i arribava a la seva fi i s’anunciava la tendència a la dispersió urbana que, en bona mesura, ha estat la tendència dominant en els darrers cinquanta anys. Així es va començar a fer palès que, si els problemes associats a la densitat urbana massa elevada eren greus, els que podia generar la generalització de la baixa densitat no ho eren menys: consum excessiu de sòl, fragmentació dels espais naturals, transformació del paisatge, exacerbació de la mobilitat privada, increment del cost de les infraestructures i els serveis, impuls de la segregació residencial,... Així, en els Criteris dePlanejament Territorial adoptats a Catalunya l’any 2006, pot llegir-se que "el Govern de la Generalitat propugna la virtut dels creixements en contigüitat, de la densitat enraonadament elevada, de la distinció clara entre l’espai construït i l’espai obert. És a dir, davant la dispersió, compacitat”

 

Algunes cauteles conceptuals i metodològiques

Des del punt de vista urbanístic, ambiental i polític, el debat plantejat resulta, sens dubte, interessant. Tanmateix, cal concorre-hi amb algunes cauteles:

a)      En primer lloc pel que fa a les dades. S’ha afirmat, per exemple, de que Barcelona va arribar a tenir

L'Hospitalet de Llobregat, 23.000 habitants/km2
En la imatge: barri de la Florida
[Foto: Generalitat de Catalunya]

1,9 milions d’habitants l’any 1979. Això, simplement, no és cert. N’hi ha prou en anar a les sèrieshistòriques del IDESCAT per tal de comprovar-ho. La ciutat, que l’any 1950 tenia 1,4 milions va arribar a un sostre poblacional l’any 1975 1.751.000 habitants i llavors es va estabilitzar en la dècada següent, fins arribar a un màxim de 1,770.000 habitants l’any 1984, per començar a decréixer després ràpidament, fins a 1,5 milions l’any 1996. Des de llavors hem tornat a recuperar població i en l’actualitat el nombre d’habitants censats a Barcelona és de 1.732.000, “el més elevat en els darrers quaranta anys”, com bé diu l’oficina estadística de l’Ajuntament de Barcelona. En l’actualitat, doncs la població de Barcelona és aproximadament la que tenia a mitjans dels anys setanta.

b)     En segon lloc, que les densitats són molt diverses. Des de màximes com a l’Hospitalet de Llobregat, amb 23.000 habitants per km2, amb barris que estan entre els més densos d’Europa, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona, que es troben prop dels 17.000, a grans ciutats com Terrassa, 3.300, Sant Cugat del Vallès, 2.000, Cerdanyola, 1.900 i, en encara municipis grans com les Franqueses del Vallès que tot just superen el 700 habitants/km2. Això sense considerar els municipis de molt baixa densitat com Matadepera, 387, Sant Llorenç Savall, 63 o Castellterçol, 86. No és el mateix, doncs, proposar increments de densitat en uns territoris que en d’altres.

c)      En tercer lloc, si parlem de densitat en relació a la problemàtica de l’habitatge, no és evident, de

Matadepera, 387 habitants/km2 

cap manera, que l’increment de densitat per ell mateix incideixi de manera directa sobre l’assequibilitat. En les condicions actuals el mercat pot absorbir molt fàcilment els increments en el nombre d’habitatges que podria derivar-se d’un augment de la densitat, sense tenir pràcticament cap incidència sobre els preus. En aquest sentit, l’argument a favor de l’increment de la densitat vindria a ser una variant de la proposta de resoldre el problema de l’habitatge a través del simple augment de l’oferta, argument que s’ha demostrat reiteradament com a erroni, en un mercat en el qual una part molt important de les transaccions que es realitzen no tenen per finalitat l’ús de l’habitatge sinó la inversió.

d) Finalment, s’ha de distingir entre la densitat de població i el nombre d’habitatges per hectàrea.Sovint, s’assumeix que l’increment del nombre d’habitatges per ha de sòl comportarà un increment de la densitat residencial de la població. Però això no es pot prendre per descomptat, ja que depèn de l’ús que se’n faci: si el nombre de persones per llar disminueix, podem veure davallar la població encara que s’incrementi el nombre d’unitats d’habitatge; si els habitatges que es construeixen es compren amb finalitats d’inversió i són ocupats només temporalment, o si es destinen a usos turístics o de segona residència, l’increment de densitat efectiva no es produirà.

 

Els avantatges de la densitat urbana elevada

Dit això, l’increment de la densitat de població en sòl urbà té alguns avantatges de caràcter general que cal assenyalar:

a)      L’alta densitat dels nuclis urbans permet reduir l’artificialització del sòl, que, com és sabut, té efectes negatius pel que fa a la fragmentació dels espais naturals, pèrdua de biodiversitat, disminució de recàrrega dels aqüífers, exposició al risc, impacte paisatgístic i d’altres.

b)     L’alta densitat afavoreix la mobilitat activa i l’ús del transport públic, mentre la molt baixa densitat aboca, de manera gairebé inevitable a l’ús del vehicle privat. La combinació d’alta densitat residencial i complexitat d’usos és el millor escenari per tal de reduir els costos -temporals, energètics, econòmics, ambientals i de sinistralitat- de la mobilitat.

c)     L’altra densitat pot afavorir la reducció en els cost dels serveis públics, en abaratir la prestació

Evolució de l'artificialització del sòl a la 
Regió Metropolitana de Barcelona (1956-2018) [AMB]

de determinats serveis personals i ambientals. També redueix de manera clara les necessitats d’inversió en urbanització i en infraestructures. Tanmateix, aquesta reducció de costos desapareix en el moment en que apareixen problemes de congestió.

D’aquí la defensa de la “densitat enraonadament elevada” que fan els criteris de Planejament Territorial del Govern de la Generalitat.

 

La necessària prudència en l’aplicació

Ara bé, l’augment de les densitats urbanes ha de ser abordat amb prudència per quatre raons principals:

Standards urbanístics. TRLUC (Art. 65)

a) Cal respectar els standards urbanístics que són una de les principals conquestes de l'urbanisme democràtic. És a dir, per cada unitat d’habitatge s’han de proveir un determinat nombre de m2 de zona verda i d’equipaments. L’increment del nombre d’habitatges sense respectar els standards comportaria, òbviament, una disminució de la qualitat urbana i de prestació d’accés als serveis

b) S’ha de tenir en compte que l’increment de la densitat pot resultar en un augment de la plusvàlua o el benefici urbanístic per al propietari dels terrenys o del promotor, sense que aquest hagi fet res per aconseguir-ho. S’ha de garantir que una part substantiva d’aquesta plusvàlua reverteixi a la societat. Una manera de fer-ho és assegurant que tot increment de densitat va essencialment destinat a habitatges assequible.

c) Els canvis d’ús, de comercial o oficines a residencial, poden resultar diversament reversibles i, en el cas de l’ocupació de les plantes baixes, poden plantejar problemes, tant de salubritat com d’afebliment del teixit comercial, de la caminabilitat i la vitalitat urbana.

d) Finalment, s’ha de vigilar de no superar els límits de congestió -per raons ambientals, econòmiques i socials- i establir els increments de densitat en aquells territoris ben comunicats, amb diversitat de usos i amb densitats encara no excessivament elevades.

* * * 

Podem concloure, doncs, que l’increment de la densitat no pot ser entès com una solució universal al problema de l’habitatge i ha de ser abordat amb cautela. Tanmateix, benvingut sigui el debat sobre si contribueix a la reflexió sobre com estructurar el model territorial i avançar cap allò que voldríem: una àrea urbana policèntrica, amb nuclis de densitat enraonadament elevada, de usos complexos, ben delimitats sobre el territori i comunicats per una bona xarxa de transport públic. I sobretot si ens ajuda a prendre mesures urgents i efectives per combatre la segregació residencial i afavorir el dret a l'habitatge. 

[Guió de la ponència presentada en el curs "Els reptes per a l'increment i la gestió de l'habitatge destinat a polítiques socials". Universitat Menéndez i Pelayo, Barcelona, 15.06.2026]

Les tres claus de la segregació residencial: desigualtat, urbanització i recursos

 

1.    Segregació i desigualtat

La desigualtat econòmica i social és un dels trets definidors de les societats contemporànies i d’això en tenim evidència cada dia. Menys atenció es sol prestar, en canvi, a la relació entre la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i la forma com vivim en les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la desigualtat i les pugnes que aquesta suscita. [1]

En efecte, les diferències en la capacitat econòmica de les persones es plasmen en la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de residència[2]. Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i els costos de la mobilitat. En aquest context, aquells que menys tenen solen acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de pitjor qualitat, els dèficits urbans més acusats i els desplaçaments més llargs. Pel seu costat, aquells que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis que poden procurar-se. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la ciutat és tant el resultat del confinament dels pobres com de la secessió dels rics[3]

La segregació és doncs un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, la segregació no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així perquè el nostre benestar no depèn només dels nostres ingressos, sinó també de les característiques del nostre entorn: la qualitat de l’escola en la que ens hem educat, la facilitat en l’accés als serveis, la salubritat del medi, el temps que esmercem per arribar a la feina. Els nostres ingressos determinen el lloc on vivim i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les que gaudim. 

 2.  Segregació i dinàmica metropolitana

La segregació és, com dèiem, un fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades que Ildefons Cerdà aplegà en Monografía estadística de la classe obrera l’any 1856. Ara bé, de llavors ençà, la segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya[4].

Com és sabut, al llarg del segle XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la tendència de la població i les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta fase concentradora va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i inicis del setanta del segle passat. D’aquesta manera, l’any 1975, les set principals àrees urbanes espanyoles –Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa- concentraven ja prop d’un terç de la població del país.

A Catalunya, aquest procés va comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals i conurbar-se entre elles. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja, sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva població.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per un costat, la major integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria varen comportar canvis radicals en l’estructura productiva i estroncaren el fluxos migratoris cap a les ciutats. Per l’altre, el desenvolupament de les infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat varen permetre eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.   

El procés d’urbanització va conèixer encara un altre inflexió amb el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla immobiliària varen atraure nous contingents migratoris cap a l’àmbit metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població de la regió metropolitana ja superava els 5 milions de persones. L’arribada d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat central, fins a arribar al 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població barcelonina nascuda dins l’Estat Espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023 són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels 1,6 milions de persones, de les quals, gairebé 1 de cada 3 és nascuda a l’estranger.

Doncs bé, l’evolució de la urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a Catalunya. El procés  ha comportat la conformació de grans àrees urbanes  interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge funcionen de manera cada vegada més integrada. D’aquesta manera, l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot, territoris més amplis.

Així, els mapes de la distribució territorials de la renda, ens mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, de Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet a Esplugues i Cornellà; els marges del Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a cavall de Collserola, de Sarrià-Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; en les corones benestants que envolten algunes ciutats metropolitanes, com Argentona, Cabrera i Llavaneres respecte Mataró, Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte Sabadell o Matadepera i Ullastrell respecte Terrassa[5].

 3.      Segregació i recursos públics

La segregació constitueix, doncs, un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat més justa haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures –com la regulació de les relacions laborals o les polítiques fiscals- hauran d’estar encaminades a reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres destaquen el foment de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.

Una política d’habitatge capaç de incidir en l’increment accelerat dels preus i de reduir els problemes d’accés tindria, sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació. Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financiarització del mercat immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat de regular els preus i la baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per tal d’accedir a la casa no deixa de créixer, tot superant amb escreix dels límits del que es considera suportable, i esdevé un dels principals elements propulsors de la segregació residencial i urbana[6].

Per altre costat, la dotació d’equipaments podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona però la paradoxa de que, en l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la distribució de la renda, més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però també la distribució d’aquests darrers tendeix a seguir la renda, en comptes de compensar-la[7].  

Finalment, les polítiques de rehabilitació de barris tenen també capacitat d’incidir en les causes i els efectes de la segregació. Per un costat, en reduir les diferències de qualitat residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir a que els preus siguin menys desiguals. Per l’altre, en millorar l’espai públic, les dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits, milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en aquest camp, en la que destaca la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) i el Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos amb els que compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen d’abast metropolità, però -abrogada sense recanvi efectiu la Llei de Barris de 2004- els municipis han de seguir fent front a les seves causes i als seus efectes amb els propis recursos.   

De fet, les mancances i les desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat emprendre tant les polítiques de rehabilitació, com les de habitatge i equipaments. Com hem vist, en la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat i la segregació hi ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal entre els municipis que en formen part. Així, es dóna la paradoxa que, per mor dels preus, la població més desafavorida es concentra en els municipis més mal dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant apart Barcelona, es classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els ingressos per càpita dels que disposen els seus ajuntaments, s’observa l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca de recursos municipals van agafades de la mà.[8]

A l’àmbit metropolità barceloní, la segregació planteja, doncs, amb tota cruesa dos dels reptes principals als que ha de fer front la ciutat contemporània: l’existència de destacades desigualtats socials i territorials i la necessitat de dotar-se de polítiques, instruments i recursos públics per tal de governar la metròpolis en termes d’eficiència, sostenibilitat i equitat. Ambdues qüestions són estretament interdependents: no hi haurà governança metropolitana justa sense la voluntat de reduir les desigualtats i no serà possible reduir les desigualtats sense dotar-se d’instruments efectius de governança metropolitana

---

[1] Secchi, B. (2013). La città dei ricchi e la città dei poveri. Bari: Laterza.

[2] Van Ham, M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R., & Janssen, H. (Eds.). (2021). Urban Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Cham: Springer International Publishing.

[3] Blanco, I., & Nel·lo, O. (Eds.). (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

[4] López-Gay, A. (2017). Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, Papers. Revista de Sociologia, 102 (4). Nel·lo, O. y López, J. (2016). «El procés d’urbanització». En: Giner, S. y Homs, O. (ed.). Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana.

[5] Blanco & Nel·lo, 2018.

[6] Bosch, J. (2021). L’accés a l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

[7] Cruz, H.; Blanco, I; Gomà, R.; Antón, F. & Porcel, S. (2021). Densidad institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana, Nel·lo, O. Efecto barrio. Desigualdad social, segregación residencial y políticas públicas en las grandes ciudades ibéricas. València, Tirant lo Blanch.

[8] Checa, J.; Donat, C. & Nel·lo, O. (2022). Segregación residencial y recursos municipales en la región metropolitana de Barcelona. En I. Blanco & R. Gomà, eds. ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. València: Tirant lo Blanch.

[Article publicat a Barcelona Metròpolis, 130, abril 2024]

Barcelona i la pacificació del trànsit: la resistència al canvi

Joseph Bazalgette, l’enginyer que a mitjans del segle XIX va alliberar Londres del flagell del còlera amb la construcció d’un nou sistema de clavegueram, va veure rebutjar el seu pla mitja dotzena de vegades abans de poder-lo iniciar. A la Barcelona d’inicis del segle XX, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch considerava el disseny d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample digne d’un “falansteri comunista o d’un quarter d’esclaus”, i va fer tot el possible per obstruir el projecte que avui enorgulleix la ciutat. Ara fa 15 anys, quan l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, va decidir tancar Times Square al trànsit per crear el que actualment és un dels llocs més atractius de la ciutat, va ser acusat de promoure una “zona per gandulejar” que generaria “embussos apocalíptics”.  

Qualsevol gran canvi urbanístic ha de fer front, de manera inevitable, a crítiques, incomprensió i resistències. No és pas estrany: a la ciutat els intents d'establir un ordre en benefici col·lectiu es troben perpètuament en pugna amb la defensa d'interessos particulars, i aquests interessos són extremadament sensibles a la configuració i la gestió de l'espai urbà. El debat sobre les superilles a Barcelona, que aquests dies està arribant a extrems desorbitats, constitueix un nou i destacat exemple d’aquesta norma general.

Per aconduir la discussió d’una manera enraonada, allunyada dels exabruptes i de les peripècies judicials, potser és bo de recordar que l’experiència barcelonina en aquest camp no constitueix de cap manera una excepció. La majoria de gran ciutats del món estan prenent mesures per limitar l’ús del vehicle privat en els centres urbans. Els mitjans emprats són diversos: peatges d’accés, restriccions als vehicles més contaminats, pacificació del trànsit, ampliació de les àrees per vianants, promoció del transport públics i impuls de la mobilitat activa.

Les raons d’aquesta tendència generalitzada són prou conegudes: l’evidència del procés d’escalfament global, la necessitat de reduir la contaminació, l’increment dels costos de l’energia i la voluntat de promoure espais urbans saludables, en els que puguin conviure usos diversos.  Es tracta d’un canvi d’època, en certa manera similar al que varen conèixer les ciutats amb l’arribada del ferrocarril, en el segle XIX, o la generalització en l’ús de l’automòbil, a mitjans del segle XX.  

També és bo de recordar que la voluntat de restringir el trànsit privat no és pas una novetat a Barcelona. La iniciativa de les superilles té, com hem explicat d’altres vegades, antecedents que es remunten als anys de la Segona República, en el Pla Macià concebut pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Retornada la democràcia, sota l’alcaldia de Pasqual Maragall, al mateix temps que es construien les Rondes es van transformar extenses àrees de Ciutat Vella en espais per vianants. D’altres àrees de la ciutat, com la Vila de Gràcia, conegueren ja en els anys noranta una exitosa restricció del trànsit i l'aparcament en el carrer. Finalment, el projecte actual de superilles fou dissenyat per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona i la seva implantació en el Poblenou començà a gestar-se sota el mandat de l’alcalde Xavier Trias. L’impuls que les iniciatives de pacificació del trànsit han rebut durant els darrers vuit anys respon, doncs, a una llarga tradició.  

D’altra banda, els resultats d’aquestes intervencions són enraonadament satisfactoris. Els veïns de Sant Antoni i de Gràcia, de la Meridiana i de Consell de Cent s’han fet seus els nous espais públics i molt difícilment admetrien avui un retorn a la situació anterior. D’altra banda, els estudis de trànsit disponibles indiquen que no s’han produït, de cap manera, els col·lapses i problemes que s’havien a anunciat. Les actuacions realitzades han atret fins i tot atenció internacional, com ho mostra el fet que representants de 15 ciutats europees es reunissin el mes de març passat a Barcelona per tal de conèixer de prop les realitzacions. La llista és prou significativa: Paris, Londres, Copenhagen, Berlin, Milà, Viena, Brussel·les, Rotterdam, València, Vitòria, Gante, Ljubljana i Lodz.

Els detractors de les superilles, que representen interessos poderosos i ben organitzats, han subratllat els presumptes riscos de la iniciativa. Paradoxalment, avui el més gran perill seria el derivat de la seva interrupció. En primer lloc, perquè els perjudicis provocats per l’excés de trànsit privat a Barcelona continuarien. Però també perquè la manca d’extensió de la pacificació al conjunt de barris de la ciutat podria concentrar una pressió dels usos comercials, turistics i de lleure sobre les poques parts ja arranjades, amb les consegüents molèsties pels veïns i efectes sobre els preus immobiliaris. Llavors els crítics podrien dir: “ja us ho havíem advertit”. Seria allò que els anglosaxons anomenen una self fulfilling profecy.

La pacificació del trànsit a la ciutat respon a exigències ambientals, econòmiques i socials de fons. Cal debatre’n les modalitats, l’abast territorial, les repercussions socials i l’impacte sobre el mercat de l’habitatge. Es tracta d’un debat de futur, apassionant i ple d’implicacions. Per tal que resulti fructífer serà convenient abordar-lo deixant de costat els prejudicis ideològics, amb amplitud de mires i, si pot ser, sense recursos judicials. 

[Foto: Betevé]

L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives

El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA

“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”

BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven

Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 

Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?

La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?

La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps

Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.