L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives

El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA

“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”

BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven

Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 

Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?

La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?

La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps

Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.
    

Catalunya al mirall de la immigració

Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.

L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.

Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).

L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).

Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.

A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  

Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.

Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.

En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.