John Urry: la deslocalització de la riquesa

El sociòleg John Urry, especialitzat en els estudis sobre la mobilitat, va morir fa poc mes d’un any a la ciutat de Lancaster, en la universitat de la qual havia ensenyat durant molts anys. Un dels darrers llibres que va publicar abans del seu traspàs fou Offshoring (Cambridge, Policy Books, 2014) acaba d’aparèixer en versió castellana amb una interessant introducció de Jesús Oliva Serrano, sota el títol Offshore, la deslocalización de la riqueza (Madrid, Capitán Swing, 2017). 

L’assaig d’Urry constitueix una reflexió de gran interès i ambició sobre la forma com l’exacerbació de la mobilitat –del capital, les mercaderies, la informació i de part de la població mundial- està transformant les relacions socials i la distribució de la riquesa a escala planetària. Això es deu sobretot al fet que la possibilitat d’ubicar la riquesa –ja sigui en forma d’estalvi o d’inversió- fora del marc dels Estats nació ha permès al capital trencar els equilibris i els pactes entre capital i treball que s’havien establert en bona part dels països occidentals a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.   

Així, la deslocalització ha esdevingut, essencialment, una estratègia de lluita de classes: “una classe de privilegiats ha lliurat la lluita de classes i [...] fins a la data, l’ha guanyat, en part mercès a una estratègia nova i sorprenent, la de la deslocalització”.

De fet, el capitalisme té molt a veure amb l’exacerbació de la mobilitat. La necessitat d’eixamplar incessantment els mercats ha portat la burgesia a expandir les relacions socials i de producció capitalistes sobre tot el planeta, destruint tot allò que hi havia de fixe i estable. Aquesta tendència ja era descrita per Marx i Engels en el Manifest de 1848.

Tanmateix, un conjunt de circumstàncies han convergit, a finals del segle XX, per tal de contribuir a accelerar el procés d’expansió i mobilitat. Entre aquestes destaquen: la fi dels règims de socialisme real, l’aparició dels canals comunicació i transport globals i a contractació financera global en temps real. Ara bé, la caiguda de les fronteres per a la mobilitat ha comportat, de manera aparentment paradoxal, l’aparició de noves fronteres, destinades a protegir els interessos dels propietaris del capital: són els paradisos fiscals a través dels quals és possible eludir les obligacions fiscals i les regulacions laborals establertes pels Estats com a conseqüència de dècades de lluites socials.  

En aquest context, “L’inversor mòbil esdevé un subjecte polític sobirà” i gran part de la governança mundial se transforma amb la finalitat d’atorgar seguretat als interessos primordials dels inversors mòbils. D’aquesta manera, la desaparició d’unes fronteres per al capital conviu amb en manteniment de les fronteres per a la mobilitat de la major part de la població mundial i s'acompanya de l’enfortiment de noves fronteres, permeables només per a uns, com les del 70 paradisos fiscals existents en el món.

Gairebé totes les grans empreses tenen comptes o filials en aquests territoris, que representen aproximadament una quarta part dels Estats existents al món. Es calcula que si en l’any 2010 el PIB mundial era de 63 bilions de dòlars els actius en paradisos fiscals eren 21 bilions. Així doncs, entre un quart i un terç de la riquesa del món està deslocalitzada (21 bilions equivalia aproximadament al PIB dels Estats Units i del Japó junts).

Per l’existència d’aquests territoris resulta essencial la garantia que els ofereixen els Estats més potents i armats del planeta. En efecte, el paradisos no són només Estats de llarga història com Suïssa, sinó també moltes dependències més o menys colonials del Regne Unit (Illes Verges, Illes Caiman, Gibraltar,...) o dels mateixos Estats Units (inclosos algun dels seus estats federats, com Delaware).

La deslocalització fiscal té així mateix relació directa amb la financiarització de l’economia: es calcula que ja l’any 2010 les transaccions en divises representaren un total de 955 milions de $, més de 15 vegades doncs que el PIB mundial. Aquests moviments són l’expressió de “la reestructuració econòmica que promou un desplaçament del poder i de la riquesa, que passa d’organitzacions que promouen béns i serveis a d’altres dedicades principalment a la circulació o la intermediació financera”. Els fluxos resultants tenen sovint origen o destí (o ambdues coses alhora) en paradisos fiscals, són el suport principal de la nova classe corporativa mundial, que pot així riure’s tant de les regulacions estatals com dels “xixarel·los” que promouen la innovació.

No és doncs d’estranyar que, davant l’emergència d’un moviment mundial que tracta de repolititzar els impostos i el “tax sharing” dels individus i les empreses, s’estengui encara més la necessitat per part de la classe corporativa d’aprofundir en el mecanismes que permeten la creació i el manteniment dels secret. Urry explora així mateix com la deslocalització de la riquesa es relaciona amb d’altres formes de deslocalització com les de l’oci, els residus, l’energia i la seguretat.

L’autor conclou tot afirmant que el dilema entre deslocalització i relocalització serà el nucli de l’evolució de les societats contemporànies en les pròximes dècades. La qüestió essencial a dilucidar, des del punt de vista estratègic, és si la batalla contra la deslocalització del capital haurà de basar-se en la recuperació dels Estats nació com a marc normatiu o en la construcció de regulacions internacionals alternatives.

Municipalisme internacionalista

“Ciutats sense por”. Aquest és el lema de la Trobada Municipalista Internacional que es celebrarà a Barcelona els primers dies de juny. L’encontre aplegarà alcaldes i regidors d’una vintena de ciutats europees i americanes que volen mostrar la seva voluntat de governar de manera radicalment oposada a les directrius marcades per les polítiques neoliberals i als interessos geopolítics dominants. Propugnen, en canvi, lluitar contra l’especulació, frenar l’extrema dreta, acollir els refugiats, feminitzar la política.

Val a dir que, en principi, les nocions de “municipalisme” i “internacionalisme” podrien sonar dissonants, fins i tot contradictòries. El municipalisme defensa l’opció de governar pobles i ciutats sobretot a través dels poders locals. L’internacionalisme, en canvi, indica la necessitat d’aconseguir grans aliances i moviments d’abast mundial per a fer front als reptes de les societats contemporànies. Des d’aquesta perspectiva, independentment de les seves intencions, els plantejament municipalistes podrien semblar, d’antuvi, limitats i, en certa mesura, estèrils.

En efecte, els problemes econòmics, socials i ambientals de les ciutats s’expressen, certament, en l’àmbit local, però tenen el seu origen a escala internacional, fins i tot planetària: la deslocalització que ha portat a que un terç de la riquesa mundial es trobi avui en paradisos fiscals, l’ofensiva desreguladora que redueix els drets ciutadans, l’esclafament global que pot fer augmentar la temperatura mitjana entre 2 i 6º en aquest segle. Davant d’aquestes dinàmiques resulta ben lícit preguntar-se: és l’àmbit municipal el més adequat per afrontar aquests reptes? compten el governs locals amb els mitjans necessaris per a aquesta tasca?

Més encara, el procés d’urbanització ha integrat la gran majoria de les nostres ciutats en realitats metropolitanes que inclouen diversos municipis. Cada un d’aquests conté només una part de l’àrea urbana, de manera que és molt dubtós que pugui resoldre per ell mateix els reptes de l’habitatge, la mobilitat, els espais públics o els equipaments que afecten el seu territori. Així, no és ja que els municipis resultin massa petits per fer front als problemes globals, sinó que fins i tot són massa xics a l’hora resoldre els problemes de la pròpia àrea urbana.

Finalment, a les ciutats existeixen òbviament interessos socials diversos, sovint confrontats, de tal manera que “la ciutat” resulta, per definició, un subjecte polític contradictori i una eventual “internacional urbana” tindria una significació necessàriament ambivalent des del punt de vista social.

Les objeccions que el “municipalisme internacionalista” o “l’internacionalisme municipalista” poden suscitar no són de cap manera menors. I tanmateix, en el caràcter fins a cert punt paradoxal de la formulació rau, segurament, la seva força i la seva potencialitat transformadora. A inicis del segle XXI, un conjunt de factors conflueixen per ressaltar la importància de l’escala local: la integració econòmica que, en comptes d’afeblir-la, ha incrementat la importància del lloc; el retrocés de l’Estat com a marc principal per al govern i com a garantia dels drets ciutadans; la crisi de la democràcia representativa i la demanda de major proximitat entre ciutadania i institucions. Uns temps nous que, com han assenyalat Ismael Blanco i Ricard Gomà a El municipalisme del bé comú, requereixen de nous actors i de noves polítiques.

En aquest context, l’escala local adquireix avui una importància fonamental. No pas perquè en aquest àmbit s’originin tots els problemes i s’hi puguin trobar totes les solucions, sinó perquè és aquí on es poden anar bastint bona part de les alternatives. Alternatives que han de permetre, en primer lloc, millorar les condicions de vida de la població: assegurar el dret a l’habitatge, rehabilitar barris, millorar les escoles, reduir la contaminació. Algú argüirà que això no comporta cap canvi fonamental en les relacions socials. Potser tindrà raó, però si dubteu de la importància d’aquestes polítiques pregunteu a qui no té casa, a qui està pendent d’un desnonament, a qui veu degradar-se el seu carrer, a qui pateix per l’escola dels seus fills.

Ara bé, el municipalisme ha de permetre anar més lluny i assajar noves formes de relació entre la ciutadania i la política. Els moviments ciutadans que han arribat als ajuntaments no ho han fet pas, com s’ha dit algunes vegades, per a portar al seu interior “la veu del moviment”. Si volen tenir efectes transformadors han d’haver-hi arribat per governar. Però el seu impuls seria de curta durada si no comptessin amb l’acció i el suport dels moviments que els han portat fins allà. L’àmbit local ofereix un marc idoni per establir aquesta necessària continuïtat entre societat i política, entre moviment i institucions. L’actuació sobre les coses de cada dia indueix una politització de la quotidianitat que incentiva la implicació dels ciutadans, especialment dels qui menys tenen, en l’acció col·lectiva i en el govern.

La reclamació del principi de subsidiarietat –la noció que allò que es pugui fer a l’escala més propera no s’ha de fer a una escala superior- pot constituir doncs una eina per afavorir el control, l’organització i la capacitat de decisió dels grups més desafavorits. Però per aixecar alternatives polítiques durables el municipalisme transformador no pot aturar-se ni en la millora contingent de les condicions de vida, ni en l’organització dels grups subalterns als barris i les ciutats. Ha de donar un pas més: cal que les alternatives d’equitat i democràcia assajades a escala local s’eixamplin i es coordinin. Han de configurar xarxes, establir complicitats, prefigurar organitzacions i impulsar polítiques a d’altres nivells d’escala. Només si ho fan podran acabar generant alternatives polítiques que contribueixin de manera decisiva a alterar les relacions de força d’àmbit més general. Aquests són el reptes que la trobada de Barcelona planteja. Aquests són els reptes del nou municipalisme. 

[Article publicat a Treball, 30.05.2017. Fotografia: O. Nel·lo]