“Ciutats sense por”. Aquest és el lema de la Trobada Municipalista Internacional que es celebrarà a Barcelona els primers dies de juny. L’encontre aplegarà alcaldes i regidors d’una vintena de ciutats europees i americanes que volen mostrar la seva voluntat de governar de manera radicalment oposada a les directrius marcades per les polítiques neoliberals i als interessos geopolítics dominants. Propugnen, en canvi, lluitar contra l’especulació, frenar l’extrema dreta, acollir els refugiats, feminitzar la política.
Val a dir
que, en principi, les nocions de “municipalisme” i “internacionalisme” podrien
sonar dissonants, fins i tot contradictòries. El municipalisme defensa l’opció
de governar pobles i ciutats sobretot a través dels poders locals.
L’internacionalisme, en canvi, indica la necessitat d’aconseguir grans aliances
i moviments d’abast mundial per a fer front als reptes de les societats
contemporànies. Des d’aquesta perspectiva, independentment de les seves
intencions, els plantejament municipalistes podrien semblar, d’antuvi, limitats
i, en certa mesura, estèrils.
En
efecte, els problemes econòmics, socials i ambientals de les ciutats
s’expressen, certament, en l’àmbit local, però tenen el seu origen a escala internacional, fins i tot planetària: la deslocalització que ha portat a que un
terç de la riquesa mundial es trobi avui en paradisos fiscals, l’ofensiva
desreguladora que redueix els drets ciutadans, l’esclafament global que pot fer
augmentar la temperatura mitjana entre 2 i 6º en aquest segle. Davant
d’aquestes dinàmiques resulta ben lícit preguntar-se: és l’àmbit municipal el
més adequat per afrontar aquests reptes? compten el governs locals amb els
mitjans necessaris per a aquesta tasca?
Més
encara, el procés d’urbanització ha integrat la gran majoria de les nostres
ciutats en realitats metropolitanes que inclouen diversos municipis. Cada un
d’aquests conté només una part de l’àrea urbana, de manera que és molt dubtós
que pugui resoldre per ell mateix els reptes de l’habitatge, la mobilitat, els
espais públics o els equipaments que afecten el seu territori. Així, no és ja
que els municipis resultin massa petits per fer front als problemes globals,
sinó que fins i tot són massa xics a l’hora resoldre els problemes de la pròpia
àrea urbana.
Finalment,
a les ciutats existeixen òbviament interessos socials diversos, sovint
confrontats, de tal manera que “la ciutat” resulta, per definició, un subjecte polític contradictori i una eventual “internacional urbana” tindria una
significació necessàriament ambivalent des del punt de vista social.
Les
objeccions que el “municipalisme internacionalista” o “l’internacionalisme
municipalista” poden suscitar no són de cap manera menors. I tanmateix, en el
caràcter fins a cert punt paradoxal de la formulació rau, segurament, la seva
força i la seva potencialitat transformadora. A inicis del segle XXI, un
conjunt de factors conflueixen per ressaltar la importància de l’escala local:
la integració econòmica que, en comptes d’afeblir-la, ha incrementat la
importància del lloc; el retrocés de l’Estat com a marc principal per al govern
i com a garantia dels drets ciutadans; la crisi de la democràcia representativa
i la demanda de major proximitat entre ciutadania i institucions. Uns temps nous
que, com han assenyalat Ismael Blanco i Ricard Gomà a El municipalisme del bé comú, requereixen de nous actors i de noves
polítiques.
En aquest
context, l’escala local adquireix avui una importància fonamental. No pas
perquè en aquest àmbit s’originin tots els problemes i s’hi puguin trobar totes
les solucions, sinó perquè és aquí on es poden anar bastint bona part de les
alternatives. Alternatives que han de permetre, en primer lloc, millorar les condicions de vida de la població: assegurar el dret a l’habitatge, rehabilitar
barris, millorar les escoles, reduir la contaminació. Algú argüirà que això no
comporta cap canvi fonamental en les relacions socials. Potser tindrà raó, però
si dubteu de la importància d’aquestes polítiques pregunteu a qui no té casa, a
qui està pendent d’un desnonament, a qui veu degradar-se el seu carrer, a qui
pateix per l’escola dels seus fills.
Ara bé,
el municipalisme ha de permetre anar més lluny i assajar noves formes de relació entre la ciutadania i la política. Els moviments ciutadans que han
arribat als ajuntaments no ho han fet pas, com s’ha dit algunes vegades, per a
portar al seu interior “la veu del moviment”. Si volen tenir efectes
transformadors han d’haver-hi arribat per governar. Però el seu impuls seria de
curta durada si no comptessin amb l’acció i el suport dels moviments que els
han portat fins allà. L’àmbit local ofereix un marc idoni per establir aquesta
necessària continuïtat entre societat i política, entre moviment i
institucions. L’actuació sobre les coses de cada dia indueix una politització
de la quotidianitat que incentiva la implicació dels ciutadans, especialment
dels qui menys tenen, en l’acció col·lectiva i en el govern.
La
reclamació del principi de subsidiarietat –la noció que allò que es pugui fer a
l’escala més propera no s’ha de fer a una escala superior- pot constituir doncs
una eina per afavorir el control, l’organització i la capacitat de decisió dels
grups més desafavorits. Però per aixecar alternatives polítiques durables el
municipalisme transformador no pot aturar-se ni en la millora contingent de les
condicions de vida, ni en l’organització dels grups subalterns als barris i les
ciutats. Ha de donar un pas més: cal que les alternatives d’equitat i
democràcia assajades a escala local s’eixamplin i es
coordinin. Han de configurar xarxes, establir complicitats, prefigurar organitzacions i impulsar polítiques a d’altres nivells d’escala. Només si ho fan podran
acabar generant alternatives polítiques que contribueixin de manera decisiva a
alterar les relacions de força d’àmbit més general. Aquests són el reptes que
la trobada de Barcelona planteja. Aquests són els reptes del nou municipalisme.
[Article publicat a Treball, 30.05.2017. Fotografia: O. Nel·lo]
