 |
Enric Lluch i Oriol Nel·lo en l'acte de presentació
de La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936)
al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat,
26 d'abril 1983 |
Prop d’acomplir-se un any del seu
traspàs, s’anuncien per a les properes setmanes nous actes en memòria del
professor Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012). Així, després de la
sessió d’homenatge celebrada el dia 4 de juny a l’Institut d’Estudis Catalans,
amb intervencions del Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran
Sancho, del President de l’IEC, Salvador Giner i d’Oriol Nel·lo, hom prepara
sengles actes a la Universitat Autònoma de Barcelona i, de nou, a l’Institut d’Estudis
Catalans.
La jornada d’homenatge a la
universitat en la que, durant més de tres dècades impartí la seva docència
tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Lletres el dia 17 d’octubre. Constarà
de dues sessions consecutives: en la primera, moderada per la professora Rosa
Ascon, s’analitzarà l’aportació de Lluch en la creació i consolidació de la
Universitat Autònoma, amb la intervenció de Pere Lluís Font (Facultat de
Filosofia i Lletres), Mercè Bausili (Biblioteca d’Humanitats), Muriel Casals (Facultat
d’Economia i Empresa), Eugeni Giral (Facultat de Ciències de la Comunicació) i Pilar
Benejam (Facultat de Ciències de l’Educació); en la segona, moderada per Mireia
Baylina, es debatrà el seu paper en la fundació i evolució del Departament de
Geografia, amb contribucions de Antoni Tulla,
Helena Estalella, Abel Albet (Departament de Geografia, UAB), Mita Castañer (Departament
de Geografia, Universitat de Girona) i Gemma Alsina (Institut
d’Educació Secundària Pompeu Fabra, Badalona, i ex-alumna). Obriran la jornada Montserrat
Farell (Vicerectora d’Economia de la UAB); Teresa Cabré (Degana de la Facultat
de Lletres) i Antoni Durà (Director del Departament de Geografia).
D’altra banda, per al proper dia
14 s’anuncia un altre acte organitzat, en aquest cas, per la Societat Catalana
de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació
Catalana de Ciència Regional, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalns. Amb el títol “El paper d’Enric Lluch en el debat
sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya”, comptarà com a
ponents amb el professors Pilar Riera (Universitat Autònoma de Barcelona),
Ricard Pié (Universitat Politècnica de Catalunya) i Jesús Burgueño (Universitat
de Lleida).
Finalment, l’IEC prepara un
quadern dedicat a Enric Lluch, dins la seva col·lecció “Semblances” on s’aplegaran
les intervencions de l’acte del 4 de juny i la Societat Catalana de Geografia inclourà diversos articles sobre l’autor en el proper número de Treballs de la Societat Catalana de
Geografia.
Incloem a continuació el text “Enric
Lluch i l’organització territorial de Catalunya”, elaborat en ocasió de la
presentació, el mes de maig de 2007, del llibre Enric Lluch, l’obra escrita, editat per Abel Albet.
ENRIC LLUCH I L’ORGANITZACIÓ
TERRITORIAL DE CATALUNYA
per Oriol
Nel·lo
Intervenció en
l’acte de presentació de
Enric Lluch i Martín: l’obra
escrita,
Abel Albet
(ed.), Societat Catalana de Geografia, 2007
Institut
d’Estudis Catalans, 29 de maig 2007
I.
Siguin les meves primeres
paraules d’agraïment a la
Societat Catalana de Geografia i a l’Institut d’Estudis
Catalans per la seva amable invitació per participar en aquest acte.
És un invitació que m’omple de
goig per la significació d’aquesta trobada. Una trobada que constitueix, al meu
entendre, no només la presentació del volum que aplega els textos d’Enric
Lluch, pulcrament editats per Abel Albet, sinó també un homenatge a la seva
figura i la seva trajectòria. Ja sé que a ell potser no li agradarà que digui
això, però aquesta sala amb la presència de tants amics parla per ella mateixa.
Aquest acte no és només la presentació d’un llibre.
Deixeu-me dir, però, que al
mateix temps la invitació em posa en una situació una bon tros incòmoda. Enric
Lluch ha estat el meu mestre i m’ha honorat amb la seva amistat per més d’un
quart de segle. Se’m fa doncs difícil parlar d’ell: no correspon al deixeble
valorar l’obra del mestre i l’amistat personal no és tema per fer-ne
disquisicions públiques.
Permeteu-me, doncs, que centri la
meva aportació en glossar, breument, els treballs que hem realitzat plegats amb
Enric Lluch en el camp de l’organització territorial de Catalunya, que
constitueixen el cos de la secció setena del volum que aquí es presenta i que trobareu citats al final d'aquest text.
Tot esperant que, en fer-ho, podré aportar alguna clarícia sobre el context en
que aquests treballs es varen gestar i sobre el caràcter que el mestratge de
Lluch ha tingut per molts de nosaltres.
II.
Situem-nos a inicis dels anys
vuitanta. El 1982, per ser més precisos. La democràcia balbuceja, fa cinc anys
que s’ha restablert la Generalitat, tres que hi ha ajuntaments democràtics i un
de l’intent del cop d’Estat del tinent-coronel Tejero.
La qüestió de l’organització
territorial és un dels temes pendents que no han estat abordats en el període
de la Generalitat provisional ni han quedat resolts en l’Estatut de 1979. Hi
ha, però, un sentiment d’urgència sobre el tema. Sentiment que procedeix en
part del ferment que s’ha anat creant entre les forces democràtiques catalanes
d’ençà que el Congrés de Cultura Catalana contribuí, en gran manera a tornar a
posar el tema en l’agenda pública.
En aquest context, l’antecedent
de la divisió territorial republicana era una referència obligada. Ara bé, més
enllà del llibre publicat l’any 1937, en el moment de la seva implantació, dels
treballs que hi aconduïren se’n sabia ben poca cosa. Tot i que, a través de
l’economista Emili Gasch, hi havia constància que els documents de la Ponència
havien anat a parar a l’arxiu de la Diputació després de la depuració.
Isabel Rueda (“la” geògrafa de
l’administració, que treballava a la Diputació) en va tenir coneixement i va
convèncer els seus caps de que potser aquells materials es podrien editar. Val
a dir que en aquell moment la Isabel ja havia obert pas a un segon
geògraf, Xavier Mateu, amb qui havíem coincidit breument a Bellaterra (ell
estudiant de cinquè, jo de tercer).
Calia però que algú localitzés
els documents, n’explorés el contingut i preparés un primer projecte d’edició.
Per fer-ho, segurament per indicació d’en Xavier, em cridaren.
I és així com amb vint-i-pocs
anys i la carrera tot just acabada, entro un dia a la Diputació, que llavors
encara era al Palau de la Generalitat, per la porta del carrer Sant Honorat. M’adrecen
a l’arxiu, en un sòtan del pati dels tarongers, i allà, desprès de remenar una
bona estona juntament amb una arxivera molt amable, trobem, coberts de pols,
els lligalls de la
Ponència. Dalt d’unes estanteries, en una carpeta enorme,
descobrim els plànols. Estaven empolsegats a més no poder, però molt ben
endreçats, tal com els devia deixar el Sr. Artur Dasca i Sumsi, secretari de la
Ponència, algun dia de l’any 35 o 36, pocs mesos abans de que l’assassinessin
uns milicians en el seu poble de la Selva del Camp, en l’estiu tràgic de 1936.
A partir d’aquí començaren per mi
un seguit de dies prodigiosos: arribava a la Diputació a la tarda, quan tothom
ja havia plegat i m’asseia en un despatx del tercer pis, completament buit, on
havíem portat els lligalls. Era primavera, si no m’equivoco, les finestres
solien estar obertes, i del carrer del Bisbe pujava música i remor de veus. I
allà anava remenant papers, amb el privilegi i la condemna del qui s’aboca a la
història: saber el que passaria després, tenir coneixement de com acabaria tot
plegat.
Vaig elaborar l’informe i un
primer projecte d’edició. I un cop van estar fets, Isabel Rueda va convèncer
els seus caps –Leandre Amargós i Enric Camps– que calia implicar l’Enric Lluch en el
projecte. Era l’opció òbvia: Lluch havia estat per nosaltres la baula que havia
mantingut sencera la cadena amb la tradició de l’escola geogràfica
d’avantguerra. Fou ell, essencialment, qui ens introduí en les lectures de
Vila, de Santaló, de Pere Blasi. I qui ens havia parlat de la divisió
territorial republicana, a la Universitat i al Congrés de Cultura Catalana,
durant el qual propicià la reedició del volum Divisió Territorial de 1937, amb
un nou pròleg de Manel Ribas Piera. Lluch havia propugnat tossudament la
inoportunitat de revisar aquella divisió en vegueries i comarques mentre
perdurés la dictadura. No pas perquè la considerés una herència sagrada i
intangible –ans al contrari- sinó per defensar aquest patrimoni col·lectiu “que
Catalunya havia esmerçat anys a construir” fins que no hi hagués “uns
organismes que representessin realment la voluntat del poble”. Doncs bé, a inicis dels anys vuitanta,
reinstaurada la Generalitat i celebrades les primeres eleccions democràtiques
als ajuntaments, l’hora de repensar la qüestió semblava finalment arribada.
III.
Recordo perfectament la reunió,
en aquell mateix despatx del tercer pis de la Diputació. Li varen
preguntar si acceptaria de fer-se càrrec de l’edició i ell va respondre que sí,
sempre que jo també hi fos. Tots es varen girar cap a mi i em varen demanar si
ho acceptava. Maldestre i entrebancant-me vaig dir alguna cosa pomposa com que era "un honor treballar sota la direcció de l’Enric”. I ell va tallar, ràpid:
“sota la direcció, no: plegats”. I és així com va començar una col·laboració
que duraria gairebé dues dècades i mai no ha acabat del tot. En aquell moment
en Lluch tenia 54 anys i jo n’havia fet 24.
En sortir vàrem anar a preparar
la feina i ens vàrem asseure a prendre un cafè en una de les taules de marbre
de El Paraigües, a la plaça de Sant Miquel. A mitja conversa va entrar el qui
llavors era redactor o editor, no ho sé, de Nous Horitzons, la revista
teòrica del PSUC. “Ja vàrem rebre la teva resposta”, li va dir a en Lluch, amb
cara de circumstàncies. Quan va marxar, l’Enric em va explicar que la revista
li havia enviat una enquesta, adreçada a tot d’intel·lectuals, en que demanaven
quins havien estat les tres obres més influents per a les ciències socials
catalanes al llarg del segle XX. Molt en el seu estil, ell els va respondre una
nota cortès però taxativa en la que renunciava a participar en l’enquesta
perquè no creia en el tractament de les ciències socials amb criteris de
“hit-parade”. “I la van publicar!”, s’exclamava. Ja ho diu bé l’Abel Albet que
entre les publicacions científiques de Lluch no es compten articles “en
revistes estrangeres, ni “indexades”, ni d’”impacte””. Per bé i per mal, Enric
Lluch no és “d’eixe món”, ni ho ha volgut ésser mai.
A partir d’aquí, va començar la
bogeria de publicar els documents de la Ponència, en un període molt breu,
d’uns pocs mesos, perquè tots crèiem –insensats- que el tema de l’organització
territorial estava a punt de resoldre’s i havíem de proveir materials als qui
havien de decidir al respecte. Així, si havíem començat a treballar a l’estiu
del 82, la fita era publicar per Sant Jordi del 83.
Treballàvem doncs a un ritme
accelerat. Jo escrivia de nits, amb llapis, fins que es feia de dia. Dormia
unes hores al matí i gairebé cada tarda anava a casa de l’Enric i la Montserrat,
al Carrer Borrell, on anàvem revisant els textos fins donar-los per definitius.
En aquelles tardes a la taula del menjador de casa els Lluch, que compto entre
les més felices de la meva vida, l’Enric em va ensenyar l’ofici. L’ofici i
moltes altres coses, el valor del rigor, de l’escrúpol gairebé obsessiu per la
dada, la pruïja de la feina ben feta. Tenia 24 anys, cap experiència i una
barreja perillosíssima d’entusiasme i d’ignorància. En devia dir de l’alçada
d’un campanar. Doncs bé, no recordo que mai, ni una sola vegada, en Lluch em
digués “no, això així no!”. La seva manera de transmetre el coneixement i
l’ofici era més aviat per la pregunta, el suggeriment i l’exemple, de tal
manera que al final et podia semblar, fins i tot, que t’ho havies empescat tu
tot sol.
Si algun dia no ens trobàvem
comentàvem les qüestions per telèfon. Va ser així com vaig arribar a conèixer
les telefonades de l’Enric Lluch: quilomètriques, torrencials, s’estenien com
el Nil en crescuda.
IV.
El llibre amb els documents de la
Ponència en un volum que titulàrem La
gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents
de l’arxiu de la Ponència es va publicar, efectivament, la primavera de
1983. En trobareu l’”Estudi
Introductori” en el volum. A continuació vàrem convenir amb la Diputació, on de
nou la intervenció d’Isabel Rueda fou essencial, d’elaborar un segon volum amb
els treballs generats pel debat sobre la qüestió que s’havien produït entre
1939 i inicis dels anys vuitanta. Fou així, com en poc més d’un any i mig
produírem El debat de la divisió
territorial de Catalunya (1939-1984), un totxo de 1491 pàgines (més les
setanta o vuitanta de l’estudi introductori), que fou editat, com el primer,
per Josep Molí de l’editorial Alta Fulla.
La base d’aquest segon volum
foren els arxius formidables que l’Enric i la Montserrat tenien a casa. Les
cèlebres capses verdes d’arxivador, d’on brollaven tresor darrera tresor
d’estudis territorials, acumulat per l’Enric durant més de trenta anys. Diu el
professor Albet que El debat... conté
elements d’interès no només per al coneixement de l’evolució del debat sobre
l’organització territorial, sinó també per a l’estudi del pensament territorial
a Catalunya. És possible que així sigui. En tot cas, si ho és, això es deu a
l’existència prèvia d’aquests arxius i a la feina perseverant de recopilació i
estudi de Lluch durant més de trenta anys.
Un i altre llibre tenien, a més,
una intencionalitat política clara. Aquella que Lluch havia anat defensant una
i altra vegada en el seus ensenyaments sobre el tema: els mapes administratius
no són asèptics sinó que contenen projectes polítics i interessos socials. Tal
com escrivíem:
“[Aquesta és] una polèmica en què, sovint, els contrincants afirmen que no
defensen llur interessos sinó els drets dels territoris, o la racionalitat, o
la cientificitat o l’ordre natural de les coses. [Però, de fet] cada model
territorial es correspon amb un projecte polític i social”.
V.
Això enllaça amb el tema de la
utilitat de la geografia: els qui forneixen els mapes i elaboren els projectes
territorials serveixen voluntats polítiques, contribueixen a bastir projectes
socials. I, per tant, el geògraf, com ha dit Lluch, ha de triar al servei de
qui posa els seus coneixements. I és a partir d’aquesta consciència que Enric
Lluch ens ha transmès -respecte el fet que la nostra disciplina no és només una
ciència descriptiva o una tècnica interpretativa, sinó que té un potencial
transformador extraordinari- que molts dels qui han conegut el seu mestratge
han volgut fer de la pràctica de la geografia, a més d’un ofici, un compromíscívic, un compromís social.
Acabo, perquè no em voldria
estendre més. Podria seguir parlant durant hores i de molts altres temes: de
l’Enric Lluch com a professor universitari, de l’Enric Lluch com a
conferenciant, de l’Enric Lluch com a company de viatge, de l’exemple de
capteniment i de coherència que Enric Lluch ens va donar en les hores més
fosques. No correspon de fer-ho avui.
Deixeu-me acabar doncs amb una
anècdota, una anècdota plena, tanmateix, de sentit. Us parlava de les tardes de
feina a casa els Lluch. En algunes ocasions -massa poques, penso ara amb
recança- el què li vaig sentir dir em va cridar tant l’atenció que, en tornar a
casa, en vaig prendre una nota. Deixeu-me que us en llegeixi una, advertint del
caràcter aproximat de la cita: som el mes de febrer de 1986, s’anuncia la
visita del Milton Santos i Montserrat Casals que llavors treballava com a
periodista a El País i tenia
l’encàrrec d’entrevistar el geògraf brasiler va a visitar en Lluch per tal de
demanar-li material per l’entrevista.
Sèiem tots tres en aquelles
butaques de lona blanca i l’Enric, després de donar tota mena de indicacions
sobre la figura de Santos, resumeix:
“Això de la Geografia és el següent: hi ha una ciència molt atrevida,
atrevidíssima, que pretén fer una interpretació integrada de la societat en el
temps. És una ciència no massa qüestionada: la Història. La Geografia
pretén fer el mateix, però en l’espai. I curiosament és qüestionada per tothom,
fins pels mateixos geògrafs (entre els quals predominen els agnòstics sobre els
teistes respecte la validesa de la pròpia ciència). I, tanmateix, tan
impossible és per l’historiador fer Història com pel geògraf fer Geografia.
Aquestes crisis fan que el geògraf pretengui comparar-se amb d’altres
especialistes que toquen uns camps més específics i això és el què el perd:
quan el geògraf s’aparta de la voluntat de globalitzar està perdut, perquè no
pot competir amb els especialistes parcials”.
Deixem-ho aquí. No sense abans
felicitar la
Societat Catalana de Geografia per haver impulsat la
publicació d’aquesta antologia i al professor Abel Albet d’haver-ne tingut cura
amb tanta dedicació i encert. Encerts entre el què es compta el títol: Enric Lluch: l’obra escrita. Títol
particularment adequat, perquè deixa entendre que al costat d’aquesta obra
escrita, de la que tants hem après tantes coses, n’hi ha una altra d’obra en la
vida d’Enric Lluch: la del seu docència, la del seu compromís, la del seu
exemple. Per una i per l’altra, per l’obra escrita i pel seu mestratge, no
podem més que dir: moltes gràcies.
Es tracta dels treballs
següents:
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO,
eds. (1983); La gènesi de la
divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l'arxiu de
la Ponència, Barcelona, Diputació de Barcelona (vol. I
"Documents", XL +413 pp.; vol. 2 "Mapes").
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO.,
eds. (1984); El debat de la
divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d'estudis, propostes i
documents, Barcelona, Diputació de Barcelona, ( LXXVIII +1491 pp.).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1984); "Un projecte de divisió
territorial de la Generalitat a l'exili", a El Món, núm. 104, Barcelona, febrer 1984 (pp.
20-21).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1985); "Codicil sobre la divisió
territorial de Catalunya (1984-1985)", a Arrel,
núm.11, Barcelona, octubre 1985 (pp. 25-35)
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "Bibliografia del debat
sobre l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya
(1984-1986), a Quaderns
d'Alliberament, núm.12, Barcelona, setembre 1986 (pp.67-89).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "La divisió territorial:
un segle i mig de controvèrsia", a El
País, Barcelona, octubre 1986.
D’altres
treballs, com un projecte d’edició documental sobre els antecedents històrics
(1714-1931) de l’organització administrativa de Catalunya i una exposició sobre
el tema per a l’Associació de Personal de la Caixa, amb unes làmines d’evolució
del territori català des del segle X dibuixades per Manel Miró i acolorides per
Victòria Tubau, quedaren inèdits.
