dijous, 12 d’agost de 2021

Ampliar l'aeroport? Temps, rigor i prudència

A bona part de les grans ciutats d’Europa es debat sobre la necessitat i l’oportunitat d’ampliar els seus aeroports. No són pas debats senzills. Al contrari, requereixen de temps, rigor i prudència: tres factors dels quals la discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat sembla tan necessitada com mancada.

La necessitat de donar-se temps es deriva, en primer lloc, del fet que, en el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un moment de canvis notables. La decisió del govern francès de no ampliarl’aeroport Charles De Gaulle anunciada el mes de febrer d’enguany o l’oposició de Sadiq Khan, alcalde del Greater London, a la construcció de la tercera pistade Heathrow s’han fonamentat, sobretot, en consideracions de caire ambiental i en la necessitat de donar compliment als acords de París sobre l’escalfament global. En aquesta situació, el govern espanyol, que fa mig any va declarar de manera emfàtica la situació d’emergència climàtica, haurà de justificar amb arguments de molt de pes la necessitat d’ampliar els aeroports de Barcelona i Madrid.

A les prevencions associades a la qüestió ambiental s’afegeix la situació engendrada per la pandèmia. Aquesta ha evidenciat les possibilitats del teletreball i ha posat de relleu els riscos sanitaris (reals o percebuts) associats als desplaçaments. L’impacte d’aquestes qüestions sobre els hàbits dels usuaris són encara incerts, però poden resultar profunds i de llarga durada. Podrien venir a sumar-se, a més, a l’extensió de l’incipient moviment flight shame, o “vergonya de volar”, iniciat en els països del nord d’Europa, que propugna la limitació voluntària dels desplaçaments en avió. Avui, qualsevol predicció sobre l’evolució del tràfic aeri resulta, com a mínim, agosarada. Les decisions sobre les infraestructures requereixen de temps per a l’estudi, la reflexió i l’acord. Les presses amb les que s’ha plantejat la discussió sobre l’ampliació del Prat no s’adiuen en absolut a aquest requeriment.

El segon element necessari per a la presa de decisions d’aquest tipus és el rigor. Una actuació com la que es proposa té unes implicacions de gran abast. Des del punt de vista pressupostari, els 1.700 milions d’inversió anunciats suposen més de 10 vegades els recursos que l’Ajuntament de Barcelona ha pogut esmerçar en el Pla per a la millora de barris de la ciutat en els darrers quatre anys i un volum molt superior al que la Generalitat i els ajuntaments va invertir en la Llei de Barris entre 2004 i 2010, per posar només un parell d’exemples.

Pel que fa als aspectes territorials, la conveniència de l’ampliació hauria de considerar-se en relació al conjunt de les infraestructures d’accessibilitat exterior de Catalunya. En particular, tal com han fet notar els ajuntaments de Barcelona i el Prat, cal estudiar les possibilitats de transvasament de la mobilitat a curta i mitjana distància cap al tren d’alta velocitat. En aquest sentit, sorprèn l’inconcret anunci realitzat en els darrers dies sobre la connexió amb alta velocitat dels aeroports de Reus i Girona. La primera resultarà molt difícil per raó de les actuacions ferroviàries realitzades pel mateix Ministeri de Transports en el Camp deTarragona. En el cas de la segona, tot i estar prevista des de l’any 2010 en el Pla Territorial de les Comarques Gironines, Estat i Generalitat han deixat transcórrer més d’una dècada sense cap avenç substantiu.

Rigorosa ha de ser també l’estimació de l’impacte econòmic de l’actuació proposada, en particular pel que fa als seus efectes sobre l’ocupació. Les informacions que s’han donat a conèixer fins a la data són, com a mínim, discutibles. És creïble la generació de 85.000 nous llocs de treball? En quin termini? D’altra banda, caldria analitzar el cost d’oportunitat d’aquesta inversió i si emprar els recursos en consolidar el Corredor Mediterrani, així com en impulsar els serveis ferroviaris regional i de rodalies (manifestament millorables en molts aspectes) no podria donar millor rendiment en termes econòmics, laborals i socials.   

Finalment, a l’hora de prendre una decisió com la que es proposa cal prudència, que segons diuen és la primera virtud en política. Cal prudència i respecte pel que fa a l’ús dels recursos, al diàleg institucional i als processos democràtics de participació. I cal, sobretot, prudència en matèria ambiental, ja que les actuacions que es proposen poden tenir efectes irreversibles en un medi particularment fràgil com és el Delta del Llobregat. Sorprèn en aquest sentit que s’anunciïn acords i decisions sense haver donat a conèixer els projectes en la seva integritat i avaluat el seu impacte ambiental, que, com han recordat el portaveus europeus, és responsabilitat del Estats membres.

Prendre el temps adequat, avaluar amb rigor els avantatges i inconvenients i actuar amb prudència en un escenari molt incert. Aquests són els requisits necessaris per tal que les institucions i la societat catalana puguin dur a terme un debat constructiu sobre l’aeroport del Prat, lliure de imposicions, pressions i prejudicis.

[Article publicat a El Periódico, 11.08.2021. Imatge: Mapa Urbanístic de Catalunya]


diumenge, 7 de febrer de 2021

Moviments socials a les ciutats del sud d'Europa

El tema dels moviments socials urbans ha adquirit especial actualitat en els països europeus en els darrers anys. Així, a resultes de la crisi econòmica iniciada l'any 2008 es va produir en moltes ciutats un esclat de mobilitzacions i de noves pràctiques ciutadanes d'innovació social. A les grans ciutats espanyoles, això va culminar l'any 2015, amb l'accés al govern de les principals ciutats de forces polítiques nascudes d'aquests moviments. En els darrers anys, el descontentament social s'han ampliat i diversificat, com ha mostrat per ejemple la mobilització dels gilets jaunes a França, expressant-se a vegades a través d'esclats de xenofòbia i racisme, impulsades i aprofitats per forces d'extrema dreta.    
Justament sobre aquest tema acaba d'aparèixer el volum Social Movements and Public Policies in Southern European Cities, editat per Laura Fregolent i Oriol Nel·lo i publicat per Springer. El llibre conté un conjunt d'assaigs destinats a analitzar els orígens i la naturalesa d'aquests moviments, així com la seva percussió sobre les polítiques públiques. En la seva redacció han participat professors i investigadors de universitats d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.   
El llibre s'obre amb un estudi introductori dels editors i consta de dues parts. En la primera s'analitza la relació dels moviments amb les dinàmiques urbanes, tant a escala local com global (Oriol Nel·lo), així com amb la problemàtica de l'habitatge (Andrej Holm), l'esclat del turisme (Claire Colomb i Johannes Novy) i les dificultats de donar resposta a les problemàtiques socials a través dels canals institucionals i polítics establerts (Francesco Indovina). La segona part del volum, analitza pròpiament els moviments socials urbans en les ciutats del sud d'Europa, tot basant-se en els casos de Perpinyà (David Giband), Barcelona (Ismael Blanco), Nàpols (Elena Ostanel), el Veneto (Matteo Basso i Laura Fregolent) i Lisboa (Joao Seixas i António Brito Guterres). 
L'aparició del volum es produeix, precisament, en un moment en el que la pandèmia COVID-19 ha provocat una nova onada d'acció col·lectiva per fer front als efectes sanitaris i socials de la plaga. De nou, aquestes pràctiques assenyalen les necessitats de la població i les carències a l'hora de donar-hi resposta tant des del mercat com des de les polítiques públiques. El debat sobre el potencial i les limitacions dels moviments socials esdevé així una qüestió crucial i urgent a l'hora de fer front a la crisi que travessem