Deu anys del Pla Director Territorial de l'Empordà: i ara, què?

S’acompleixen deu anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà. En aquesta avinentesa  la Fundació Catalunya-Europa ha organitzat una jornada amb la voluntat de fer balanç de les transformacions del territori empordanès durant la darrera dècada i per debatre les opcions de present i de futur. La jornada, celebrada el proppassat 21 d’octubre, han participat Joan Armangué en nom de la Fundació, Joan Vicente i Xavier Martín de la Universitat de Girona, Marta Ball-Llosera que fou portaveu de Salvem l’Empordà. Oriol Nel·lo de la Universitat Autònoma de Barcelona i el periodista i escriptor Antoni Puigvert.
El debat va fer emergir diverses qüestions d’interès, en primer lloc, pel què fa a la relació entre els moviments territorials i les administracions públiques en el camp del planejament. En efecte, el Pla Director Territorial de l’Empordà (PDTE) sorgí, en molt bona mesura com a resultat dels moviments ambientals i territorials, vehiculada sobretot a través de l'IAEDEN i Salvem l’Empordà durant els anys 2001 i 2002. Les transformacions territorials que en aquell moment afectaven l’Empordà –desenvolupaments urbanístics, impactes de les infraestructures i problemàtica ambiental- eren de tal magnitud que requerien amb urgència una ordenació de conjunt. Aquesta hauria pogut aconseguir-se amb el Pla Territorial de les Comarques Gironines que la Generalitat tenia pendent d’elaborar. Tanmateix, com és sabut, d’ençà l’any 1983 en el que s’aprovà la Llei de Política Territorial, el progrés en matèria de planejament territorial per part de l’administració catalana havia estat extremadament parsimoniós. En aquestes circumstàncies, davant l’absència del Pla per al conjunt de la comarques gironines, la pressió dels moviments forçà la creació d’una nova figura de planejament, el Pla Director Territorial, d’abast més limitat. Això és produí amb la Llei d’acompanyament del pressupostos de l’any 2003 i assenyalà l’inici formal de la redacció del PDTE.  
A partir del relleu en el govern de la Generalitat i l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència, el desembre de l'any 2003, el pla que es trobava en les fases inicials de la seva redacció rebé un impuls decidit. La seva elaboració s’integrà en el Programa de Planejament Territorial que portaria a aprovar, entre 2006 i 2010 els 7 Plans Territorials Parcials que abasten la totalitat del territori de Catalunya, així com els Plans Directors Territorials de l’Empordà, la Garrotxa i l’Alt Penedès. Així mateix s’aprovaren gairebé 40 Plans Directors Urbanístics, diversos dels quals afectaven directament l’Empordà: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner,  el de la Serra de Verdera i el de l’Àrea Urbana de Figueres. Així mateix, es promulgà la Llei del Paisatge  -que aconduiria a l’aprovació, l’any 2010 del Catàleg del Paisatge de les comarques gironines- i la Llei de Barris, que va permetre emprendre intervencions de rehabilitació integral a diverses localitats empordaneses (Figueres, la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Roses, l’Escala,...).
Fou aquest el context en el que s’elaborà i aprovà, després d'un intens debat, el PDTE. Aquest té un contingut eminentment físic, com la resta del Planejament Territorial d’aquest període. El pla no pretén ser omnicomprensiu sinó que concentra el seu abast als tres sistemes territorials bàsics: espais oberts, assentaments i infraestructures. Així, es proposa potenciar la matriu d’espais oberts no només a través de la protecció dels espais d’interès natural costaners i de l’interior, sinó també d’un conjunt d’espais que els entrelliguen, tot configurant així una matriu efectivament connectada. En segon lloc, el PDTE es proposa evitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i enfortir el el sistema urbà, tot concentrant els creixements sobretot en les majors localitats de l’Empordà. Finalment, el Pla estableix la traça i les prestacions de les infraestructures de comunicacions terrestre –viària i ferroviària- amb la voluntat de millorar l’accessibilitat, l’eficiència i la sostenibilitat de la mobilitat.
L’efectivitat del PDTE s’ha mostrat en diversos àmbits. Segurament, el més rellevant és el fet que d’ençà de la seva aprovació, 25 municipis empordanesos que han elaborat el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal han hagut d’adaptar les seves disposicions i estratègies a allò que prescriu el PDTE, que com és sabut a partir de l’any 2010 fou subsumit pel Pla Territorial Parcial de les comarques gironines, finalment aprovat.
Ara bé, els canvis que s’han produït en aquesta dècada comporten la necessitat de repensar les polítiques territorials i el planejament. Com va advertir ja en el seu dia Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial, les possibilitats de un pla que no s’ajorni i s’adapti a l’evolució de la societat esdevingui obsolet “són totes”. Les transformacions econòmiques, institucionals i socials comporten noves demandes, han fet aparèixer nous agents i requereixen de noves polítiques. La millor commemoració dels 10 anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà és rellançar l’exigència –des de la ciutadania i les institucions- de governar la transformació del territorial. 

La urbanització de la Plana de l'Alt Empordà

El territori català pot ser comparat "amb un ventall mig tancat, amb l'anella al golf de Roses", deia Pierre Vilar. I és que les grans línies del relleu -l'eix pirinenc i els Catalànids- semblen convergir cap aquest indret per dotar-lo d'una rellevància geogràfica extraordinària. La societat ha sabut recollir, des de fa mil·lennis, la proposta del medi per fer del litoral entre Roses i l'Escala, amb la plana que s'obra just al seu darrera, entre la Serra de Verdera i el Montgrí, un dels espais decisius en l'evolució de la història del país.
En el darrer mig segle, aquest espai ha conegut una transformació sense precedents, segurament la més radical i decisiva de la seva història. El procés d'urbanització, la conquesta del litoral, la transformació de les activats agrícoles, la irrupció de les activitats turístiques s'han conjugat per capgirar de manera notabilíssima tant les formes de vida, com els usos i l'ocupació del sòl.
Aquest és precisament el tema de la tesi doctoral del geògraf Sergi Cuadrado, que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol La metropolitanització de la Plana de l'Alt Empordà. Exemple d'un nou model territorial a Catalunya. L'autor hi estudia l'evolució dels usos del sòl, l'habitatge i la població, entre d'altres variables, per als 21 municipis de l'àmbit i un període de temps molt dilatat, de 1950 a 2006. Això li permet de copsar l'inici del procés d'urbanització associat a l'activitat turística, el seu desenvolupament fins arribar al paroxisme de creixement del període 1975-1996 i el canvis que s'han produït en els darrers anys.
Així, Cuadrado mostra com el territori s’ha vist transformat de manera radical per dues tendències: per un costat, el creixement de la urbanització i la seva dispersió sobre el territori – fins al punt que, entre mitjans del segle XX fins 1996,  per cada habitant nou es van construir 3.5 habitatges i es van ocupar urbanitzar 1.682 m2 de sòl; i, per l’altre, la creixent integració que ha fa del conjunt de l’àmbit un tot integrat i interdependent. És per això que l’autor parla de metropolitanització de l’espai.

Resulta particularment interessant  l’anàlisi dels canvis de tendència detectats en els darrers anys: per un costat la població hi ha augmentat de manera rapidíssima –de manera que el creixement de la dècada 1996-2006 –de 31.000 a 48.000 habitants, supera en termes absoluts el del període 1950-1996 -18.500 a 31.000. Però el ritme d'ocupació de sòl ha hagut de moderar-se, en part per colmatació d'alguns espais, en part per la introducció de figures de protecció, en part pel progressiu exhauriment dels sòls qualificats en els plans urbanístics molt expansius dels anys setanta i vuitanta. Aquest alentiment del ritme absolut ha anat acompanyat, però, per una major pressió sobre els municipis del la segona línia de costa, per trasllat de l'habitatge turístic cap a l'interior, i per migracions de població des de la mateixa ciutat de Figueres.

Tot plegat ha acabat configurant un territori de gran potència urbana i econòmica, però amb notables paradoxes: nuclis tradicionals convertits en bona mesura en espais de segona residència, buits durant molts dies a la setmana; apartaments turístics dels anys setanta i vuitanta ocupats en força casos per la població immigrada extracomunitària; antigues urbanitzacions d’estiueig esdevingudes ara espai de residència preferent de la població autòctona. Paradoxes que es veuen acompanyades també per problemes de sostenibilitat, d’eficiència i d’equitat.

El treball es clou amb un estudi del paper dels diversos agents socials i institucionals en l’evolució del territori i amb una reflexió sobre els diversos instruments de planejament supramunicipal que l’administració de la Generalitat va voler desenvolupar entre 2003 i 2010 per tal d’ordenar les dinàmiques territorials en aquest espai: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costanter (2005), els Plans Directors de la Serra de Rodes (2007) i del Sistema Urbà de Figures (2010) i, sobretot , el Pla Director Territorial de l’Empordà (2006), subsumit més tard en el Pla Territorial de les Comarques Gironines (2010). Instruments, que, tot i les seves eventuals limitacions i mancances, a la llum de les conclusions de l’estudi sembla particularment important de mantenir i ampliar.