Viure al camp, viure a ciutat

Quatre de cada 10 joves catalans residents en àrees urbanes (el 38,8% exactament) voldrien anar a viure al camp. D'altra banda, a 1 de cada 4 dels que resideixen en àrees rurals (el 26,2%) li plauria traslladar-se a viure a ciutat. Si aquestes migracions es verifiquessin tindrien unes proporcions gairebé bíbliques: per un costat, 575.830 persones marxarien de les àrees urbanes, una població ben superior a la que avui té la província de Lleida tota sencera; per l'altre, 56.926 joves anirien a viure a ciutat. 

Direu, amb tota la raó, que una cosa és el desig de marxar i una altre, ben diferent, la previsió efectiva de fer-ho. Per això, resulta molt convenient preguntar a aquells que, en principi, es mostren disposats a canviar d'entorn territorial si tenen previst de fer-ho en els propers cinc anys. Les respostes ofereixen una imatge més matisada, però igualment impressionant: 1 de cada 3 dels que voldrien anar a viure al camp es mostra disposat a fer-ho en el proper quinquenni i una proporció encara més elevada -6 de cada 10- dels residents a les àrees rurals partidaris de marxar a ciutat asseguren que ho faran en els propers cinc anys. 

En termes absoluts, les necessitats d'habitatge que es derivarien d'aquests moviments serien d'una gran entitat: caldria proveïr casa per a 190.873 persones joves vingudes de ciutat a les àrees rurals (l'equivalent a una població com Sabadell) i per a 33.998 persones arribades d'entorns rurals en árees urbanes. 

S'acaba de presentar un estudi sobre aquestes dades, procedents de l'Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022: L'atracció del camp i de la ciutat. Percepcions i preferències de la joventut catalana respecte l'entorn residencial. Els resutats indueixen a la reflexió. Resulta ben improbable que bona part d'aquests moviments acabin fent-se realitat, però les preferències i les percepcions territorials dels nostres joves ens diuen molt sobre les seves condicions de vida, els seus temors i les seves expectatives. 

Un dels aspectes més reveladors és el perfil d'aquells que voldrien canviar d'entorn territorial. La propensió de marxar de la ciutat per anar a viure al camp és força més elevada entre els homes, els joves de més edat, els que treballen o estan a l'atur, en els nascuts fora de Catalunya i en els d'ingressos baixos. Per contra, el propòsit de deixar el camp per traslladar-se a ciutat és més majoritàri entre les dones, els joves de curta edat, aquells que estan estudiant o no s'han incorporat al mercat laboral i els que encara viuen a la llar familiar. 

Sembla, doncs, que una part important de la joventut catalana concep la possibilitat d'anar a viure al camp com una sortida als problemes que la tenallen en les àrees urbanes. Es tracta, a més, en la majoria dels casos, d'una possibilitat vaga, remota, que no es preveu verificar en un futur immediat. En canvi, la perspectiva de traslladar-se a ciutat resulta força més minoritària entre els que resideixen en les àrees rurals, però té la força d'un projecte plausible, destinat en la majoria dels casos a fer-se realitat en els propers cinc anys. 

Tradicionalment hem associat l'atractiu de les diverses àrees del territori a les desigualtats existents entre l'interior i la costa, les localitats grans i les més xiques o la contraposició entre camp i ciutat. Tanmateix, avui, aquests factors han anat perdent importància. Això es deu al fet de que l'extensió de les xarxes urbanes, la dispersió de la urbanització i la regressió de les tasques agrícoles han integrat el territori i hi han unificat les formes de vida. En canvi, un altre tipus de divisoria, més subtil i insidiosa, reflecteix i reprodueix avui amb força les desigualtats socials: la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. 

Tot i això, seguim raonant en funció de les velles oposicions entre els espais rurals i els urbans, entre el camp i la ciutat. A l'hora d'explicar les nostres preferències, parlem, per exemple, de la tranquil·litat del camp, l'atracció de la natura i l'entorn saludable, quan allò que ens empeny a cercar nous horitzons són, en la majoria dels casos, els preus dels lloguers i la precarietat en la feina.     

Les expectatives territorials de la població jove evidencien aquesta realitat. Les ansies de fugir d'uns i les esperances de portar endavant un projecte dels altres ens diuen molt sobre les oportunitats i els limits que el territori català ofereix o imposa als nostres joves, segons la seva condició social, la seva edat, els seus recursos i els seus orígens. En aquest context, el territori constitueix un filtre gegantí que, a través del mercat de l'habitatge i del mercat laboral, permet a uns establir-se i desenvolupar els seus projectes de vida en determinades localitats o barris i empeny d'altres a marxar-ne.

Per superar aquesta situació cal que el territori català ofereixi a tothom, amb independència de viure on visqui -barri ric o barri pobre, ciutat o poble- un accés enraonadament equitatiu a l'habitatge, a la feina i als serveis. Només llavors la tria del lloc de residència podrà ser per tothom el resultat d'una decisió lliure i no la conseqüència de la coacció de les circumstàncies. Aquest és el veritable equilibri territorial. Aquest és el futur que haurien d'assolir els nostres joves.      

El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Mobilitat i renda a Barcelona durant l'estat d'alarma COVID19

Mapa 1. % de validacions de títols de transport entre 30.03 i 3.04.2020
respecte la mitjana de gener-febrer 2020.
Barris de Barcelona, Renda Familiar Disponible Bruta.  

En el context del progressiu retorn a l’activitat després del període de confinament, la qüestió de la mobilitat esdevé clau, tant en termes sanitaris com econòmics i socials. La limitació de la pròpia mobilitat es presenta sovint com una qüestió de responsabilitat personal. En molts casos això és, indubtablement, així. Ara bé, la capacitat de persones de gestionar la pròpia mobilitat varia en gran manera segons els grups socials. Així, diversos estudis mostren que, durant l’epidèmia, tant a Espanya com en d’altres països, la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa.

La menor capacitat dels grups socials vulnerables a reduïr la seva mobilitat pot deure’s al fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, ocupats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions laborals més precàries i amb menys estalvis disponibles, han hagut de continuar desplaçant-se amb major intensitat.

Això, com senyalava David Harvey el proppassat dia 1 de maig, ha fet evidents dues coses en les circumstàncies actuals: per un costat, la centralitat de les classes treballadores –sovint invisibles- en el funcionament de la ciutat; per l’altre, la difícil alternativa a la que moltes persones han hagut de fer front aquests dies, entre posar en risc la pròpia salut o perdre la feina.   

Un estudi realitzat pel Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la UAB a l’àrea metropolitana de Barcelona aporta noves dades de notable interès sobre aquest tema. El treball, elaborat juntament amb l’Autoritat del Transport Metropolità, analitza les  validacions en dia feiner de títols de transport al sistema de transport públic ferroviari (estacions de Metro, RENFE Rodalies, FGC i TRAM) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  Les dades mostren l'evolució de la mobilitat en transport públic ferroviari en el període comprès entre l’inici de l’Estat d’Alarma (15 de març)  i l’inici de la Setmana Santa (5 d’abril).   

Aquestes dades, han estat creuades amb informacions relatives a la renda familiar disponible procedents de la recerca Barris i crisi que agrupa les seccions censals en tres categories –benestants, intermèdies i vulnerables. Per a l’àmbit específic de la ciutat de Barcelona, s’ha emprat l’estimació de la renda als barris de Barcelona elaborada anualment per l’Ajuntament.

L’anàlisi permet confirmar que l’existència d’una estreta relació entre la reducció de la mobilitat i nivell de renda del territori en l’AMB.  En termes generals la major reducció de la mobilitat s’ha produït en aquells territoris on el nivell adquisitiu de la població és més elevat, i a la inversa, en els territoris on el nivell adquisitiu de la població és més baix la reducció de la mobilitat resulta inferior.

Figura 1. % mitjà de validacions en dies laborables durant les tres primeres setmanes d’estat d’alarma 

respecte la mitjana de validacions dels dies laborables dels mesos de gener i febrer 2020. 

AMB, segons vulnerabilitat de les seccions censals. 

Així, les dades mostren una destacada disminució de la mobilitat en el conjunt de l’AMB d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma. En la primera setmana de confinament la mobilitat en mitjans ferroviaris en dia laborable es va veure reduïda per mitjana en un 86% respecte la mitjana dels dies laborables dels mesos de gener i febrer. El descens va assolir el 90,4% la segona setmana i el 92,6% tercera. La reducció de la mobilitat a la ciutat de Barcelona va seguir una tendència molt similar, de manera que les validacions de les estacions de la ciutat de  Barcelona, conegueren una reducció del 87,4%, 91,4% i 93,3%, respectivament, durant les tres primeres setmanes de confinament. Així, en aquest període la mobilitat, mesurada en nombre de validacions del STI en el transport públic ferroviari, es reduí fins a representar tant sols un 7,4% de la mobilitat mitjana dels mesos anteriors en l’àmbit de l’AMB i el 6,7% a la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, la reducció de la mobilitat, no es produí de manera homogènia en tot el territori sinó que presenta notables diferencies segons les característiques socioeconòmiques dels seus residents. Així, en la tercera setmana de confinament la mobilitat mitjana en les en les seccions benestants de l'AMB era tan sols el 4,3% de les validacions mitjanes dels mesos anteriors, mentre que en les seccions censals vulnerables la reducció, tot i ser molt acusada, es quedava al 12,6% de la mitjana de gener i febrer.

En el conjunt de l’AMB, les validacions mitjanes en les seccions censals benestants no només es reduïren de manera més radical sinó també més ràpida que en la resta (Figura 1). Les seccions benestants de l’AMB ja havien reduït la mobilitat en un 90,9% durant la primera setmana de confinament. En canvi, la mobilitat en les seccions censals vulnerables s’havia reduït només un 76,9%. De llavors ençà, la mobilitat en les seccions vulnerables es mantingué destacadament més elevada. El fet que la diferencia entres ambdues s’escurcés fins els 8 percentuals a partir de la tercera setmana de confinament, coincidint amb la suspensió de totes les activitats laborals no estratègiques, pot indicar la importància de la mobilitat laboral obligada en aquestes seccions censals.

L’anàlisi específica de la mobilitat a la ciutat de Barcelona a partir de la Renda Familiar Disponible confirma aquesta tendència. La reducció de la mobilitat en serveis ferroviaris feu que aquesta fos en la tercera setmana de confinament només el 6,73% de la mitjana dels mesos anteriors. Ara bé, si classifiquem els barris de la ciutat en decils segons la seva RFD mitjana s'observa que, mentre el decil corresponent als barris més benestants ja havia reduït la seva mobilitat en un 87,4% durant la primera setmana del confinament, el decil dels barris més vulnerables presentava una mobilitat 14,8 punts percentuals superior. Al llarg de tot el període, la mobilitat dels grups més vulnerables es mantingué destacadament més elevada que la del decil més benestant.  Així, durant la tercera setmana de confinament la diferència de mobilitat entre els dos grups extrems era 10,4 punts percentuals: els barris més benestants únicament presentaven un 4,5% de la mobilitat mitjana dels mesos previs el confinament, en canvi els barris del decil inferior de renda mantenien un 14,9% de la mobilitat mitjana anterior.

Des del punt de vista territorial, la distribució espacial de la mobilitat a Barcelona (Mapa 1) evidencia com la disminució de la mobilitat fou força menys reduïda en els districtes de renda més baixa –Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sants Montjuïc) que en els de renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Sant Martí). L’Eixample manté una mobilitat relativament elevada, probablement per les validacions de retorn de persones que s’hi desplacen des d’altres barris de la ciutat. Vallvidrera, amb renda alta i disminució de la mobilitat relativament reduïda, constitueix una excepció possiblement atribuïble a les característiques del seu emplaçament.

Mapa 2. % de validacions de títols de transport entre 30.03.2020 i 3.04.2020 

respecte la mitjana de gener-febrer 2020. AMB, Segons vulnerabilitat seccions censals. 

La distribució espacial de la reducció de la mobilitat en el conjunt de l’AMB (Mapa 2) mostra clarament els mateixos patrons de comportament. Així, el manteniment de nivells relativament més elevats de mobilitat es produeix en els eixos del Besòs (municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Barcelona), així com a l’Hospitalet de Llobregat i el Prat, tot coincidint amb la presència de seccions censals vulnerables. Per contra, és molt pronunciada la disminució de la mobilitat en tots els municipis i bona part dels districtes de més benestants. 

Les dades de l'ús transport ferroviari durant les primeres setmanes de la crisi sanitària reflecteixen l’existència d’una desigual disminució de la mobilitat en els diversos àmbits de l’àrea metropolitana i de la ciutat de Barcelona. Indiquen així mateix, que aquesta desigualtat està relacionada amb la renda del territori. S'evidencia així que en la capacitat de quedar-se a casa, i/o d’utilitzar mitjans de transport individual hi incideix no només la voluntat de les persones, sinó també les seves condicions socioeconòmiques. Sembla enraonat de pensar que, en la fase de desconfinament en la que ara s’entra, aquests aspectes s'hauran de tenir particularment en compte a l’hora de preveure tant les mesures de protecció i com de suport social.

[Fonts dels mapes i figura: GURB, a partir de dades de l'Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona]

Intensitats urbanes. La urbanització del litoral mediterrani ibèric

Molt sovint s'ha estudiat la singularitat de les terres ibèriques de llengua catalana a partir dels seus trets lingüístics, els patrons culturals o la trajectòria històrica. Poques vegades, en canvi, s'ha considerat el procés d'urbanització com a element distintiu i caracteritzador. Més aviat al contrari, per una part rellevant de la catalanística i del catalanisme polític la urbanització ha estat vista sovint com un element deleteri que més aviat comportava, amb el seu avenç, un afebliment de la singularitat i de la cohesió de l'àmbit.
Tanmateix, resulta innegable que en el darrer segle el procés d'urbanització ha estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears no només un factor de transformació social i territorial, sinó també de integració i de singularització. Una dinàmica que ha contribuït de manera decisiva a que el litoral oriental de la Península Ibèrica i les Illes Balears s'hagi acabat configurant una gran regió urbana amb una població que s'apropa als 14 milions de residents i uns 40 milions de visitants anuals. De fet, l'àmbit catalano-valenciano-balear aplega diverses metròpolis regionals -Barcelona, Camp de Tarragona, València, Alacant-Elx- juntament amb algunes de les àrees turístiques més desenvolupades de la Mediterrània -Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Sol, Mallorca, Eivissa. Per la seva grandària, aquest àmbit és similar a macro-regions urbanes com la Vall del Po o el Randstad holandès i ha de ser considerat com un dels principals eixos de desenvolupament econòmic del sud d'Europa. La seva producció anual, 361.000 M€, representa el 31,1% del PIB espanyol, dobla el de països con Grècia i Portugl i s'apropa al de nacions europees mitjanes com Austria o Noruega.
Precisament sobre el procés d'urbanització a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears acaba de publicar-se l'article "Urban Intensities. The Urbanization of the Iberian Mediterranean Coast in the Light of the Nighttime Image of the Earth", de Joan Checa i Oriol Nel·lo. El treball, que recull les principals conclusions d'una recerca impulsada per l'Institut d'Estudis Catalans, explora les possibilitats per a l'anàlisi de les dinàmiques urbanes que ofereix la imatge satel·litària nocturna de la Terra.
Així, mostra com Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears concentren el 37% de la superfície amb lluminositat urbana de l'Estat, de tal manera que, mentre en el conjunt d'Espanya la superfície de sòl amb aquest nivell de lluminositat representa el 3,6% del total, en l'àmbit estudiat cobreix el 10,9% del territori. Més encara, entre 1992 i 2012 la superfície així il·luminada hi conegué un augment superior al 50%. Així mateix, a partir de la imatge satel·litària nocturna l'estudi explora la intensitat dels usos urbans existents, tot mesurant la superfície amb intensitat de lluminositat urbana per a cada una de les comarques de l'àmbit, així com les seves oscil·lacions al llarg de l'any.
D'aquesta manera, l'estudi confirma que l'expansió de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, la integració del territori i la intensitat dels usos urbans constitueixen alguns dels trets principals que singularitzen i caracteritzen -amb les potencialitats i els problemes que això comporta- les terres de llengua catalana.   

Llums urbanes

L'Associació de Geògrafs Espanyols acaba d'atorgar el premi "Roser Majoral" a l'article "Energy and Urban Form. The growth of European cities on the basis of night-time brightness ", aparegut en Land Use Policy, 61 (2017). El guardó, de caràcter anual, distingeix l'article més destacat publicat per geògrafs espanyols en revista internacionals. Els autors del treball són Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa, membres del Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com és ben sabut, el sistema urbà europeu ha conegut en les últimes dècades transformacions molt notables, que han afectat tant l'articulació i jerarquia de la xarxa urbana, com la morfologia de les àrees urbanes. El treball premiat, que forma part d'una recerca més àmplia de la que ja hem tingut ocasió de donar referència en d'altres ocasions, explora la concreció d'aquests canvis en vint metròpolis europees a partir d'una font relativament innovadora per a aquesta finalitat: la imatge satelital nocturna de la Terra.
La fotografia aèria i la imatge satelital diürna han permès seguir l'evolució de les dinàmiques de les ciutats europees, però, tot i resultar sempre més precises, presenten alguns inconvenients. Entre aquests destaquen, d'una banda, la seva escassa recurrència temporal i, de l'altra, el fet que el seu ús indueix a identificar, de manera sovint abusiva, els usos urbans de l'espai amb l'artificialització del sòl. En canvi, els avenços en la disponibilitat, precisió, cobertura territorial i recurrència de les imatges satelitàries nocturnes ofereixen noves oportunitats per estudiar no només l'extensió sinó també la intensitat dels usos urbans sobre l'espai.
Així, la utilització d'aquesta font ha permès analitzar des d'una nova perspectiva l'evolució de les principals metròpolis europees en el període 1992-2012. La primera conclusió que es deriva de la investigació és que la lluminositat urbana cobreix una extensió molt superior a l'artificialització física del sòl. En el cas de Madrid, per posar només un exemple, el sòl urbanitzat de l'àrea urbana en un radi de cinquanta quilòmetres a partir del centre de la capital cobria el 2006 -segons dades de les Urban Morphological Zones (UMZ) de l'European Environment Agency - una superfície de 1.013 km2, mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana s'estenia ja en aquesta data sobre 2.341 km2.
Però no és només que el sòl artificialitzat tingui una extensió inferior a la lluminositat nocturna, sinó que la segona tendeix a expandir-se a un ritme molt superior que el primer. Així, en les ciutats estudiades la superfície total de les UMZ va créixer entre 1992 i 2012 un 15% mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana ho va fer al 76%. Cal assenyalar, d'altra banda, que el ritme d'expansió de la lluminositat difereix notablement entre les diverses àrees urbanes i sembla respondre a certs patrons territorials. Així, si classifiquem de manera normativa les ciutats estudiades segons la seva latitud, observem que 12 d'elles es troben al Nord del paral·lel 46 i 8 al Sud. Doncs bé, d'acord amb la imatge satelitària nocturna, 9 de les ciutats amb menor expansió de la lluminositat es troben al Nord d'aquesta línia mentre que 7 de les que presenten major expansió es troben al Sud. Entre aquestes, Lió, Madrid, Marsella, Milà, Roma i Nàpols pràcticament doblen la seva superfície il·luminada en vint anys, mentre que Lisboa la triplica. L'excepció entre les ciutats del sud correspon a Barcelona, ​​que presenta una expansió relativament més continguda.
De fet, la manca de correspondència estricta entre l'expansió del sòl artificialitzat i la lluminositat urbana, que podria ser vista, en principi, com una limitació per a l'ús de la imatge satelitària nocturna, pot constituir, en canvi, una de les seves principals virtuts . Mentre que l'anàlisi del procés d'urbanització a través de la superfície artificialitzada indueix a conclusions de caràcter binari (urbanitzat / no urbanitzat), l'anàlisi de la lluminositat nocturna permet aproximacions més complexes. Això és així, per què la lluminositat es deriva no només d'assentaments, sinó també de la presència d'infraestructures i d'usos més o menys esporàdics del territori. D'aquesta manera, la lluminositat nocturna permet analitzar les dinàmiques territorials atenent no només als assentaments permanents sinó també a la intensitat ia la recurrència de l'ús del conjunt del territori per part de la població.
És per això que, malgrat les incògnites i limitacions metodològiques que encara presenta, l'ocupació de la imatge satelital nocturna ofereix recursos de gran interès per a l'estudi del procés d'urbanització, la seva relació amb el consum d'energia i les polítiques necessàries per gestionar-lo.

Llums (i ombres) de la urbanització

Acaba de publicar-se el llibre La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la Tierra. El volum recull el principals resultats de la recerca duta a terme per Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca s’ha dut a terme entre els anys 2014-2016 en el marc del programa Retos de la Sociedad del Ministerio de Economía y Competitividad.

La investigació té per objecte l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el període 1992-2012, tot partint d’una font relativament novedosa: les imatges satel·litàries nocturnes proveïdes per la National Oceanic and Atmospheric Administation dels Estats Units d' Amèrica.

El seu estudi estudi permet constatar que l'any 2012 la lluminositat urbana al voltant de les 48 principals ciutats espanyoles situades a la península i les Illes Balears cobreix una superfície de 16.098 km2. Aquesta superfície representa un àmbit territorial 2,4 vegades superior al del sòl ocupat per cobertes urbanes i s'expandeix a un ritme molt superior al d'aquestes (133% davant del 39% respectivament en el període estudiat).

Pel que fa a la seva localització, les àrees de major intensitat i superfície de lluminositat es troben a la costa mediterrània peninsular i a l'aglomeració madrilenya. Per donar un ordre de magnitud: en el litoral mediterrani, la lluminositat en els entorns de les ciutats de Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i Múrcia s’ha expandit durant el vintenni 1992-2012 un total de 4.093 km2 (és a dir, una superfície superior a l’illa de Mallorca).

L'aplicació de la mateixa metodologia d'estudi a 20 metròpolis europees porta a constatar així mateix que el ritme d'expansió de la lluminositat en els entorns de les grans ciutats espanyoles tendeix a ser molt superior a la mitjana de les majors ciutats europees.

Des del punt de vista metodològic la investigació –que fou presentada el passat dia 2 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans-  indica que, tot i presentar algunes importants limitacions i inconvenients, l'ús de la imatge satel·litària nocturna resulta un instrument de notable interès per l'estudi del procés d'urbanització. La seva principal virtut consisteix precisament en permetre una aproximació a l'estudi dels usos urbans del sòl en què es combinen la morfologia urbana i la intensitat dels usos. Finalment, cal fer notar que de les conclusions de la investigació es poden derivar rellevants implicacions per a les polítiques públiques, especialment pel que fa a ús dels recursos energètics i a l'ordenació del territori.

El procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra

El proper dia 2 de desembre es celebrarà a Barcelona la Jornada "La llum de la ciutat. L'estudi del procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra".
La trobada té per objecte donar a conèixer els resultats del projecte de recerca sobre aquest tema, conduit pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s'ha estudiat l'evolució de les principals ciutats espanyoles entre 1992 i 2012 a partir de l'imatge satel·litària nocturna de la Terra.
La recerca constitueix una aportació innovadora a l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el tombant del segle XXI i permet de constatar com l'extensió de la lluminositat urbana (i per tant els usos urbans del sòl) supera de molt la superfície de sòl urbanitzat. Uns primers resultats de la investigació han estat presentats al 33è congrés de la Unió Geogràfica Internacional  celebrat a Beijing el mes d'agost de 2016 i es troben en curs diverses publicacions al respecte.
En la Jornada, organitzada conjuntament entre GURB i la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, intervindran Oriol Nel·lo, director de la recerca, i els membre de GURB Jordi Martín, Joan López i Joan Checa, que en presentaran els principals resultats. A continuació, les aportacions de l'estudi seran contrastades amb d'altres aproximacions a l'estudi del procés d'urbanització: Antonio Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya, parlarà sobre l'evolució dels teixits urbans; de Fernando Prieto, de l'Observatorio de la Sostenibilidad, sobre la mesura de l'artificialització del sòl; i Jordi Corbera, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre l'anàlisi dels fenòmens territorials a partir de la lluminositat.
L'acte, que ha estat concebut com un seminari de debat, comptarà amb una fila 0 d'experts que han estudiat l'evolució del procés d'urbanització en contextos diversos: Manuel Carrero de Roa, del Centro de Cooperación y Desarrollo Territorial, Universidad de Oviedo; Marc Montlleó, de l'Agència Barcelona Regional i vice-president de la SCOT; José Maria Feria, Universidad Pablo Olavide, Sevilla; Carmen Zornoza, Universitat de València, Josep Vicent Boira, Secretari d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana; i Angelo Mazza, de la Università Federico II, de Nàpols.
La Jornada, que serà inaugurada per Josep Báguena, president de la SCOT, tindrà lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47 de Barcelona, entre les 9 i les 14 h. L'assistència és gratuïta però cal efectuar incripció prèvia a l'adreça: gurbuab@gmail.com.  

La llum de la ciutat

Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana
en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012).
J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo
La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO

En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de Almodóvar, una elevació al sudest  de Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar (…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de allí…”.

La novel·la de Rafael Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana. Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.

El treball permet constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)

Es dirà, amb raó, que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.

L’estudi de la lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica.