Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

Universitat i ciutat: els nous campus universitaris

Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs

Els dies 23 i 24 d'octubre de 20224 s'ha celebrat en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el curs Universitat i ciutat. Els nous campus universitaris: reptes científics, estratègies urbanes i impacte metropolità. El tema central del curs ha consistit en debatre sobre la relació entre universitat i territori, en un moment en que en l’àmbit metropolità barceloní s’estan desenvolupant diversos projectes de campus universitaris de rellevància metropolitana, nacional i internacional: el nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, a Barcelona i Esplugues de Llobregat; el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs, a Barcelona i Sant Adrià de Besòs; i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès. 

En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs. 

UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS 

1.  Premissa: la necessitat del compromís entre universitat i ciutat. Les universitats són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població, la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis, infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir en benefici de la col·lectivitat.  

2.  La construcció dels nous campus universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en compte aspectes com els que a continuació es detallen.  

3.  Projectar alhora per a la ciutat i per a la universitat. La planificació dels nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat, accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat, per al desenvolupament de les seves tasques.

4.  Posar els equipaments universitaris al servei de la ciutadania. Els campus universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.

5. La integració dels campus en les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans. Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.

6.  La necessitat d’assegurar la participació de totes les parts interessades. Per garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament, decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i fructífers.

7.  La conveniència d’adoptar formes de planificació anti-fràgil. Els canvis tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i els principis.

8.  La defensa de la universitat com a servei públic. La universitat constitueix un servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels poders públics.

9.  El dret a la ciutat i a la ciutadania dels universitaris. Els universitaris constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el malbaratament del talent d’una part de la població. 

10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional, estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.

En el desè aniversari de la mort d'Enric Lluch

Avui fa deu anys va morir el geògraf Enric Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1928 - Barcelona, 2012). Excel·lent professor, conversador infatigable, universitari atípic, demòcrata compromès, editor innovador, impulsor de múltiples iniciatives culturals i cíviques, la seva tasca va ser clau en la renovació de la Geografia a Catalunya. 

En la dècada transcorreguda d'ençà  la seva desaparició s'han dut a terme múltiples iniciatives per tal de preservar i difondre en seu llegat. En primer lloc, cal recordar que la seva obra publicada ja havia estat reunida per Abel ALBET en l'imprescindible Enric Lluch i Martín. L'obra escrita, Barcelona, Societat Catalana de Geografia (2007). D'altra banda, a la Biblioteca de Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona s'ha constituït el Fons personal Enric Lluch, a partir del llegat dipositat per la seva família. El fons -en l'ordenació del qual ha tingut una participació destacada la professora Pilar RIERA- es troba ja en bona mesura classificat i a disposició dels estudiosos.  

D'altra banda, han aparegut un seguit d'estudis en els que es glossa la figura i les aportacions d'Enric Lluch, que, en conjunt, constitueixen una bona mostra de l'empremta que la seva tasca ha deixat. Els relacionem tot seguit, tot augurant que l'estudi de l'obra de Lluch contribueixi tant a preservar el seu record, com a impulsar la visió crítica i rigorosa de la societat i el territori que sempre va propugnar.  

ALEGRE, Pau (2013); "Enric Lluch i Martín (1928-2012). Professor de Geografia i editor". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 35-40). 

BENEJAM, Pilar (2014); "Enric Lluch, el mestre". Documents d'Anàlisi Geogràfica, 60/2 (p. 219-233). 

BURGUEÑO, Jesús (2013); "[Enric Lluch] i l'organització territorial de Catalunya". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 93-99). 

CARRERAS, Josep M. (2013); "L'espai en l'obra d'Ernest Lluch". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 41-58). 

GARCIA RAMON, Maria Dolors (2013); "Enric Lluch (1928-2012). In memoriam. Una mirada des del Departament de Geografia i Documents d'Anàlisi Geogràfica". Documents d'Anàlisi Geogràfica, 59/2 (p. 201-206)

GINER, Salvador (2014); "Introducció", a Enric Lluch i Martín: semblança biogràfica: conferències pronunciades a la Sala Prat de la Riba el dia 4 de juny 2013. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Col·lecció Semblances Biogràfiques, 62 (p. 7-8). 

NEL·LO, Oriol (2013); "Quatre lliçons d'Enric Lluch". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 59-74). 

NEL·LO, Oriol (2014); "Quatre lliçons d'Enric Lluch", a Enric Lluch i Martín: semblança biogràfica: conferències pronunciades a la Sala Prat de la Riba el dia 4 de juny 2013. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Col·lecció Semblances Biogràfiques, 62 (p. 13-30). 

NEL·LO, Oriol (2014); "Enric Lluch: semblances biogràfiques i estudis sobre la seva obra", Blog Oriol Nel·lo, 26 d'abril 2014. 

PIÉ, Ricard (2013); "Enric Lluch, el Congrés de Cultura Catalana i la SCOT". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 87-92). 

RIERA, Pilar (2013); "Enric Lluch, investigador de les estructures territorials de Catalunya". Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 76 (p. 75-86). 

SANCHO, Ferran (2014); "Enric Lluch, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona", a Enric Lluch i Martín: semblança biogràfica: conferències pronunciades a la Sala Prat de la Riba el dia 4 de juny 2013.  Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Col·lecció Semblances Biogràfiques, 62 (p. 9-11).

TULLA, Antoni F.; GARCIA RAMON, Maria Dolors & ESTALELLA, Helena (2019); "La Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un projecte d'Enric Lluch (I)". Documents d'Anàlisi Geogràfica, 65/2 (207-242).  

TULLA, Antoni F.; GARCIA RAMON, Maria Dolors & ESTALELLA, Helena (2019); "La Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un projecte d'Enric Lluch (II)". Documents d'Anàlisi Geogràfica, 66/1 (3-23). 

SOLIVID: davant l'epidèmia, una ofensiva solidària

D’ençà de l’inici de la crisi sanitària del CoViD19 s'està produïnt un veritable esclat de solidaritat ciutadana. Aquesta s'ha concretat en un gran nombre d'iniciatives de tota mena que resulten de gran importància, tant a l'hora de fer front a l'emergència sanitària com de pal·liar els seus efectes socials. La tasca de les xarxes solidàries és molt rellevant en els moments actuals i ho seguirà sent en el període de dificultats econòmiques i socials que es preveu per al futur proper.    

Per tal de potenciar i difondre aquestes iniciatives, l'Institut de Govern i Polítiques Públiques i l'Institut d'EstudisRegionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia de la UAB han emprès el projecte de cartografia col·laborativa SOLIVID, destinat a compilar i divulgar les iniciatives solidàries existents a Espanya i d'altres països.

En els darrers dies el projecte ha pres un impuls molt notable a Europa i Amèrica Llatina, de manera que nombrosos centres d’investigació i grups de recerca en temes socials i urbans s’estan incorporant com a institucions promotores de la iniciativa en els seus respectius àmbits territorials. 

El web del projecte està disponible en l’actualitat en versions catalana, castellana, anglesa, francesa i italiana. En els propers dies hi haurà també versions portuguesa i grega.  

Adjuntem la crida per a aportar informació al Banc d'Iniciatives.

CRIDA PER A LA CONSTITUCIÓ DE SOLIVID

BANC D'INICIATIVES SOLIDÀRIES DAVANT L'EPIDÈMIA COVID19

Aquesta és una crida per a la constitució d'un Banc d'Iniciatives Solidàries (SOLIVID) i de suport mutu empreses per la ciutadania per tal de fer front a l'epidèmia COVID 19 i les seves conseqüències.

SOLIVID és un projecte de cartografia col·laborativa destinat a recollir informació i difondre informació sobre les iniciatives solidàries davant de l'epidèmia a Catalunya, Espanya i arreu del món.

El projecte, té tres objectius:

1. Recollir i difondre iniciatives solidàries a través de la construcció d’un mapa col·laboratiu

2. Recopilar mapes i xarxes digitals ja existents

3. Difondre notícies i reflexions sobre els impactes de la crisi a les ciutats i el paper de la solidaritat ciutadana.

Totes les dades recollides quedaran a disposició de la ciutadania, les administracions públiques i els investigadors en format open data. La iniciativa es impulsada des de la Universitat Autònoma de Barcelona per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i el Grup d'Estudis Energia, Territori i Societat del Departament de Geografia.

Estem ara fent la crida a recopilar informació sobre experiències i recursos de qualsevol indret del món i a difondre el projecte en les vostres xarxes personals i organitzatives. Si ens podeu ajudar a difondre la iniciativa i a compilar la informació seria magnífic!

Salutacions cordials,

Ismael Blanco, Institut de Govern i Polítiques Públiques

Ricard Gomà, Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona

Oriol Nel·lo, GURB, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona

Governar la ciutat amb el turisme

Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017

El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 

L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.

La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:

La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.

El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.

La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.

San Marco, Venècia, març 2017

L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.

La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.

L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.

La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.

La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.

La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística

L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.

[Fotografies: O. Nel·lo] 

L'IGOP: deu anys de recerca i compromís social

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques compleix deu anys d’existència institucional. De fet, la trajectòria de l’Institut es remunta a uns anys abans, de tal manera que es correspon plenament amb un període decisiu en les transformacions urbanes a Catalunya.  En efecte, l’IGOP començà a gestar-se com a centre especial de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona en el bell mig del cicle immobiliari expansiu 1996-2007. La seva consolidació com a institut de recerca propi de la UAB -que ara es celebra- va coincidir precisament amb l’inici de la crisi econòmica i social, crisi que ha alterat de forma substantiva les condicions de vida en les nostres ciutats.  

Com és sabut aquestes transformacions històriques han anat acompanyades de canvis profunds en les polítiques públiques i en les pràctiques ciutadanes, que constitueixen precisament els camps d’estudi de l’IGOP: dels assajos dels governs catalans de progrés a les polítiques d’austeritat, de la crisi del sistema de partits a l’esclat de les iniciatives d’innovació social, del 15-M a la conquesta de nombrosos ajuntaments per candidatures vinculades a moviments ciutadans.

En aquestes circumstàncies, l’IGOP ha esdevingut un referent imprescindible en almenys tres camps diferents: l’estudi de les iniciatives, pràctiques i moviments socials; l’anàlisi de les institucions i les polítiques públiques; la formació de tècnics de l’administració i activistes socials. Aquesta tasca ha estat caracteritzada per la voluntat de combinar, a tothora, el treball acadèmic rigorós amb el compromís ciutadà. Així, en una universitat cada vegada més dominada pel productivisme individualista i la servitud dels graus confucians del funcionariat, els treballs de l’IGOP han tingut sempre una voluntat d’aplicabilitat, de compromís i de proposta. Aquesta ha estat la seva singularitat i el seu atractiu.

Per als interessats en els estudis urbans, la tasca de l’IGOP presenta així mateix una peculiaritat interessant: la voluntat d’incorporar en bona part dels seus estudis i recerques la perspectiva espacial. Així, des de l'Institut s'ha volgut observar reiteradament la relació de les transformacions urbanes a les que al·ludíem més amunt amb les dinàmiques socials i les pràctiques polítiques. En aquest context, l’IGOP va ser un dels primers centres acadèmics que va interessar-se per l’estudi dels projectes de rehabilitació urbana de la Llei de Barris. Les seves aportacions van resultat de gran rellevància a l’hora d‘avaluar i fer un balanç crític de l’experiència d’aplicació de la Llei. En anys successius, l’Institut, a través de projectes transversals com Barrisi Crisi, liderat per Ismael Blanco, ha seguit l’evolució de les dinàmiques urbanes i la resposta que aquestes han trobat en les pràctiques de la ciutadania. Les reflexions derivades d’aquestes reflexions han estat al seu torn decisives per al disseny i desenvolupament de noves iniciatives en aquest camp, com el Pla de Barris de Barcelona, en el qual l’IGOP ha volgut implicar-se profundament, tant en l’assessorament dels projectes com en la formació de tècnics i veïns.

En aquest trànsit permanent entre la recerca i la pràctica, entre la reflexió i l’acció, entre l’acadèmia i la política rau, penso, la originalitat i la potència del projecte de l’IGOP. Ens augurem doncs que pugui continuar i ampliar la seva tasca durant molts anys. Les dificultats i les esperances del nostre dies així ho requereixen. 

Sis anys de blog

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha acomplert sis anys de vida. Iniciat com a instrument docent la primavera de l'any 2011 hi hem compartit des de llavors un total de 231 posts.
El blog ha estat utilitzat en primer lloc pels estudiants dels nostres cursos de grau i postgrau impartits al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona ("Ordenació del Territori", "Geografia de la Ciutat Contemporània", "Planejament Territorial",...), així com a d'altres universitats en les que hem tingut oportunitat de donar cursos i conferències al llarg d'aquests anys.
Al mateix temps, el blog ha esdevingut lloc de trobada per a moltes persones interessades en l'estudi i la gestió del territori. Així ho mostra el fet que el nombre de visites rebudes al llarg d'aquests anys s'apropi ja a les 200.000. En concret, fins avui aquesta pàgina ha rebut 194.510 visites, 80.925 de les quals s'han produït en els darrers 12 mesos. La freqüentació d'aquest darrer anys ha multiplicat per 2,7 la de l'any anterior.
[Imatges de capçalera: 
Illa de la Tabolara, Sardenya
Ruïnes d'Empúries, Empordà 
Serra d'Ensija i el Pedraforça des de Malanyeu, Berguedà
Basílica de Santa Maria della Salute, Venècia
Fotografies: O. Nel·lo]

Gestió de la ciutat: "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència"

La Universitat Autònoma de Barcelona oferirà, a partir del curs 2017-2018, un grau propi en Gestióde ciutats intel·ligents i sostenibles. El estudis tenen per l'objectiu de donar formar professionals experts en la gestió sostenible de les ciutats a través de l'aplicació de tecnologies de la informació i la comunicació en àmbits com el transport, l'energia el cicle de l'aigua , la domòtica, el comerç, la logística, el planejament urbanístic i la participació ciutadana. L'oferta que vol combinar un sòlid aprenentatge tecnològic en l'àmbit de les enginyeries, en particular, de les tecnologies de la informació i les comunicacions, amb la formació en el camp dels estudis urbans -geografia urbana, economia, ciència política.

Com és sabut, la conjunció de l'acceleració de les transformacions urbanes amb les innovacions tecnològiques ha obert nous reptes i oportunitats per a la gestió econòmica, ambiental, social i administrativa de les ciutats. Això ha generat una demanda creixent per part d'empreses, administracions i entitats ciutadanes de professionals amb capacitat de conèixer, analitzar i modelitzar processos urbans i de gestionar-los mitjançant l'aplicació de tecnologies innovadores i adequades.

En aquest context, el repte estriba en formar professionals que tinguin, essencialment, una doble capacitat: d'una banda, comprendre el funcionament de les dinàmiques territorials i urbanes i, de l'altra, de donar resposta a les seves necessitats d'innovació i gestió a través de tecnologies i els sistemes d'informació geogràfica. Això fa que els nous professionals hagin de tenir capacitats tant en l'àmbit de les ciències socials i polítiques, com en les cartogràfiques i tecnològiques. Lluny, doncs, del fetitxisme tecnològic que sovint s’amaga sota el concepte de les smart cities, es tracta, doncs, de formar professionals amb visió crítica i capacitat de comprendre les oportunitatsi els riscos que l'aplicació de les innovacions tecnológiques presenten per les ciutats.

Els estudis en Gestió de ciutats intel·ligents i sostenibles que la Universitat Autònoma de Barcelona es proposa d’iniciar tenen, precisament, l'objectiu de donar resposta a aquesta demanda a través d'una oferta que vol combinar un sòlid aprenentatge tecnològic en l'àmbit de les enginyeries, en particular, de les tecnologies de la informació i les comunicacions, amb la formació en el camp dels estudis urbans -geografia urbana, economia, ciència política. Els ensenyaments que rebran els estudiants seran, doncs, necessàriament transversals i comprendran tant aspectes de caràcter social, jurídic i econòmic, com cartogràfic i tecnològic.

Val a dir, que, en principi, a l'hora d'impulsar un grau d'aquest tipus, la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un doble avantatge estratègica. En primer lloc, disposa d'un Departament de Geografia, on, des de fa prop de cinquanta anys, s'imparteix docència i es realitza investigació puntera en estudis urbans, planejament territorial, gestió ambiental i sistemes d'informació geogràfica. Així mateix, compta amb una Escola d'Enginyeria amb un conjunt de Departaments particularment innovadors tant en el disseny de sistemes ciber-físics com en la gestió de dades i aplicacions útils per a la gestió urbana.

En segon lloc, la Universitat Autònoma de Barcelona disposa d’un campus universitari que pot esdevenir en el seu conjunt com un laboratori per a la reflexió i les pràctiques docents en camps tan diversos com la mobilitat, la gestió de residus, l'energia, l'aigua, etc. A l'existència d'aquest CampusLab cal afegir l'entorn territorial de la Universitat, amb la presència del Parc de l'Alba, el Parc Tecnològic del Vallès i un bon nombre d'empreses i institucions destacades en la generació i l'aplicació de tecnologia. Finalment, cal assenyalar que al campus de la UAB hi ha diversos centres de recerca i serveis que podran interactuar amb la docència del grau: l'Institut d'Estudis Regionals iMetropolitans de Barcelona, ​​ l'Institutde Ciència i Tecnologia Ambiental, el Laboratorid'Informació Geogràfica i Teledeteccció, i d'altres.

[Fotografia: O. Nel·lo]

Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:

-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.

-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.

-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.

-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.

S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.

En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.

D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.

Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància).