L'Europa de les fronteres

El dia 2 de febrer, en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els espanyols per tal de competir plegats en “ese mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.

La Lliga Nord voldria establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar “com seria una Padània lliure”, un país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.   

El dia 13 de febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que, en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina com a moneda:  “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la sobirania escocesa.

Un huracà de pulsions nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.

Un debat que, que com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes: els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi, suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.

Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En breu, hom  podria dir que la nostra actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per ara, fora del nostre abast " (New Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània, 2004, p. 29-30).

[Foto: Reuters]

Sis milions d’aturats: poder econòmic i legitimitat política

El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació.  En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000 llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.

La reacció dels govern espanyol i de les autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].

Durant dècades, la principal font de legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació, la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa, la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos de la població.

No és doncs d’estranyar que els poders públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat, es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica de submissió al poder econòmic, amb clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i les penalitats per les que travessem.