Nova secció: articles de premsa

En les darreres setmanes ha entrat en funcionament una nova secció d’aquest blog. Es tracta de l’apartat Premsa, que figura en la barra de la pàgina d’inici. La secció ve a complementar les de Llibres, Capítols de Llibre i Articles, destinades a facilitar a estudiants i altres persones interessades la recerca bibliogràfica.

La nova secció Premsa aplega una selecció d’articles de temàtica territorial i ciutadana publicats en la premsa diària i general al llarg de més de tres dècades: des dels articles sobre l’organització territorial de mitjans dels anys 80 signats conjuntament amb Enric Lluch, fins a les a les més recents aportacions al debat ciutadà en relació a les darreres eleccions municipals.

Figuren de manera particularment exhaustiva en la selecció els articles publicats en el període 1999-2003, moment en el que s’estaven gestant en bona mesura les polítiques territorials que serien aplicades en anys posteriors. Bona part d’aquests articles varen ser aplegats en el seu dia en el volum Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya (Lleida, Pagès Editors, 2003).

En total s’han aplegat una seixantena d’articles que esperem poder anar completant en un futur. Sempre que ha estat possible s’ha incorporat el link a la publicació original per tal de facilitar-ne la consulta. 

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 
[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933

 

 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.

En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.

En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.

Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.

El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya

Enric Lluch i Oriol Nel·lo en l'acte de presentació
de La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936)
al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat,
26 d'abril 1983

Prop d’acomplir-se un any del seu traspàs, s’anuncien per a les properes setmanes nous actes en memòria del professor Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012). Així, després de la sessió d’homenatge celebrada el dia 4 de juny a l’Institut d’Estudis Catalans, amb intervencions del Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, del President de l’IEC, Salvador Giner i d’Oriol Nel·lo, hom prepara sengles actes a la Universitat Autònoma de Barcelona i, de nou, a l’Institut d’Estudis Catalans.

La jornada d’homenatge a la universitat en la que, durant més de tres dècades impartí la seva docència tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Lletres el dia 17 d’octubre. Constarà de dues sessions consecutives: en la primera, moderada per la professora Rosa Ascon, s’analitzarà l’aportació de Lluch en la creació i consolidació de la Universitat Autònoma, amb la intervenció de Pere Lluís Font (Facultat de Filosofia i Lletres), Mercè Bausili (Biblioteca d’Humanitats), Muriel Casals (Facultat d’Economia i Empresa), Eugeni Giral (Facultat de Ciències de la Comunicació) i Pilar Benejam (Facultat de Ciències de l’Educació); en la segona, moderada per Mireia Baylina, es debatrà el seu paper en la fundació i evolució del Departament de Geografia,  amb contribucions de Antoni Tulla, Helena Estalella, Abel Albet (Departament de Geografia, UAB), Mita Castañer (Departament de Geografia, Universitat de Girona) i Gemma Alsina (Institut d’Educació Secundària Pompeu Fabra, Badalona, i ex-alumna). Obriran la jornada Montserrat Farell (Vicerectora d’Economia de la UAB); Teresa Cabré (Degana de la Facultat de Lletres) i Antoni Durà (Director del Departament de Geografia).

D’altra banda, per al proper dia 14 s’anuncia un altre acte organitzat, en aquest cas, per la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalns. Amb el títol “El paper d’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya”, comptarà com a ponents amb el professors Pilar Riera (Universitat Autònoma de Barcelona), Ricard Pié (Universitat Politècnica de Catalunya) i Jesús Burgueño (Universitat de Lleida). 

Finalment, l’IEC prepara un quadern dedicat a Enric Lluch, dins la seva col·lecció “Semblances” on s’aplegaran les intervencions de l’acte del 4 de juny i la Societat Catalana de Geografia inclourà diversos articles sobre l’autor en el proper número de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Incloem a continuació el text “Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya”, elaborat en ocasió de la presentació, el mes de maig de 2007, del llibre Enric Lluch, l’obra escrita, editat per Abel Albet.

ENRIC LLUCH I L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA

per Oriol Nel·lo

Intervenció en l’acte de presentació de

Enric Lluch i Martín: l’obra escrita,

Abel Albet (ed.), Societat Catalana de Geografia, 2007

Institut d’Estudis Catalans, 29 de maig 2007

I. 

Siguin les meves primeres paraules d’agraïment a la Societat Catalana de Geografia i a l’Institut d’Estudis Catalans per la seva amable invitació per participar en aquest acte.

És un invitació que m’omple de goig per la significació d’aquesta trobada. Una trobada que constitueix, al meu entendre, no només la presentació del volum que aplega els textos d’Enric Lluch, pulcrament editats per Abel Albet, sinó també un homenatge a la seva figura i la seva trajectòria. Ja sé que a ell potser no li agradarà que digui això, però aquesta sala amb la presència de tants amics parla per ella mateixa. Aquest acte no és només la presentació d’un llibre.

Deixeu-me dir, però, que al mateix temps la invitació em posa en una situació una bon tros incòmoda. Enric Lluch ha estat el meu mestre i m’ha honorat amb la seva amistat per més d’un quart de segle. Se’m fa doncs difícil parlar d’ell: no correspon al deixeble valorar l’obra del mestre i l’amistat personal no és tema per fer-ne disquisicions públiques.

Permeteu-me, doncs, que centri la meva aportació en glossar, breument, els treballs que hem realitzat plegats amb Enric Lluch en el camp de l’organització territorial de Catalunya, que constitueixen el cos de la secció setena del volum que aquí es presenta i que trobareu citats al final d'aquest text. Tot esperant que, en fer-ho, podré aportar alguna clarícia sobre el context en que aquests treballs es varen gestar i sobre el caràcter que el mestratge de Lluch ha tingut per molts de nosaltres.

II.

Situem-nos a inicis dels anys vuitanta. El 1982, per ser més precisos. La democràcia balbuceja, fa cinc anys que s’ha restablert la Generalitat, tres que hi ha ajuntaments democràtics i un de l’intent del cop d’Estat del tinent-coronel Tejero.

La qüestió de l’organització territorial és un dels temes pendents que no han estat abordats en el període de la Generalitat provisional ni han quedat resolts en l’Estatut de 1979. Hi ha, però, un sentiment d’urgència sobre el tema. Sentiment que procedeix en part del ferment que s’ha anat creant entre les forces democràtiques catalanes d’ençà que el Congrés de Cultura Catalana contribuí, en gran manera a tornar a posar el tema en l’agenda pública.

En aquest context, l’antecedent de la divisió territorial republicana era una referència obligada. Ara bé, més enllà del llibre publicat l’any 1937, en el moment de la seva implantació, dels treballs que hi aconduïren se’n sabia ben poca cosa. Tot i que, a través de l’economista Emili Gasch, hi havia constància que els documents de la Ponència havien anat a parar a l’arxiu de la Diputació després de la depuració.

Isabel Rueda (“la” geògrafa de l’administració, que treballava a la Diputació) en va tenir coneixement i va convèncer els seus caps de que potser aquells materials es podrien editar. Val a dir que en aquell moment la Isabel ja havia obert pas a un segon geògraf, Xavier Mateu, amb qui havíem coincidit breument a Bellaterra (ell estudiant de cinquè, jo de tercer). 

Calia però que algú localitzés els documents, n’explorés el contingut i preparés un primer projecte d’edició. Per fer-ho, segurament per indicació d’en Xavier, em cridaren. 

I és així com amb vint-i-pocs anys i la carrera tot just acabada, entro un dia a la Diputació, que llavors encara era al Palau de la Generalitat, per la porta del carrer Sant Honorat. M’adrecen a l’arxiu, en un sòtan del pati dels tarongers, i allà, desprès de remenar una bona estona juntament amb una arxivera molt amable, trobem, coberts de pols, els lligalls de la Ponència. Dalt d’unes estanteries, en una carpeta enorme, descobrim els plànols. Estaven empolsegats a més no poder, però molt ben endreçats, tal com els devia deixar el Sr. Artur Dasca i Sumsi, secretari de la Ponència, algun dia de l’any 35 o 36, pocs mesos abans de que l’assassinessin uns milicians en el seu poble de la Selva del Camp, en l’estiu tràgic de 1936.

A partir d’aquí començaren per mi un seguit de dies prodigiosos: arribava a la Diputació a la tarda, quan tothom ja havia plegat i m’asseia en un despatx del tercer pis, completament buit, on havíem portat els lligalls. Era primavera, si no m’equivoco, les finestres solien estar obertes, i del carrer del Bisbe pujava música i remor de veus. I allà anava remenant papers, amb el privilegi i la condemna del qui s’aboca a la història: saber el que passaria després, tenir coneixement de com acabaria tot plegat.

Vaig elaborar l’informe i un primer projecte d’edició. I un cop van estar fets, Isabel Rueda va convèncer els seus caps –Leandre Amargós i Enric Camps– que calia implicar l’Enric Lluch en el projecte. Era l’opció òbvia: Lluch havia estat per nosaltres la baula que havia mantingut sencera la cadena amb la tradició de l’escola geogràfica d’avantguerra. Fou ell, essencialment, qui ens introduí en les lectures de Vila, de Santaló, de Pere Blasi. I qui ens havia parlat de la divisió territorial republicana, a la Universitat i al Congrés de Cultura Catalana, durant el qual propicià la reedició del volum Divisió Territorial de 1937, amb un nou pròleg de Manel Ribas Piera. Lluch havia propugnat tossudament la inoportunitat de revisar aquella divisió en vegueries i comarques mentre perdurés la dictadura. No pas perquè la considerés una herència sagrada i intangible –ans al contrari- sinó per defensar aquest patrimoni col·lectiu “que Catalunya havia esmerçat anys a construir” fins que no hi hagués “uns organismes que representessin realment la voluntat del poble”.  Doncs bé, a inicis dels anys vuitanta, reinstaurada la Generalitat i celebrades les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, l’hora de repensar la qüestió semblava finalment arribada.

III.

Recordo perfectament la reunió, en aquell mateix despatx del tercer pis de la Diputació. Li varen preguntar si acceptaria de fer-se càrrec de l’edició i ell va respondre que sí, sempre que jo també hi fos. Tots es varen girar cap a mi i em varen demanar si ho acceptava. Maldestre i entrebancant-me vaig dir alguna cosa pomposa com que era "un honor treballar sota la direcció de l’Enric”. I ell va tallar, ràpid: “sota la direcció, no: plegats”. I és així com va començar una col·laboració que duraria gairebé dues dècades i mai no ha acabat del tot. En aquell moment en Lluch tenia 54 anys i jo n’havia fet 24.

En sortir vàrem anar a preparar la feina i ens vàrem asseure a prendre un cafè en una de les taules de marbre de El Paraigües, a la plaça de Sant Miquel. A mitja conversa va entrar el qui llavors era redactor o editor, no ho sé, de Nous Horitzons, la revista teòrica del PSUC. “Ja vàrem rebre la teva resposta”, li va dir a en Lluch, amb cara de circumstàncies. Quan va marxar, l’Enric em va explicar que la revista li havia enviat una enquesta, adreçada a tot d’intel·lectuals, en que demanaven quins havien estat les tres obres més influents per a les ciències socials catalanes al llarg del segle XX. Molt en el seu estil, ell els va respondre una nota cortès però taxativa en la que renunciava a participar en l’enquesta perquè no creia en el tractament de les ciències socials amb criteris de “hit-parade”. “I la van publicar!”, s’exclamava. Ja ho diu bé l’Abel Albet que entre les publicacions científiques de Lluch no es compten articles “en revistes estrangeres, ni “indexades”, ni d’”impacte””. Per bé i per mal, Enric Lluch no és “d’eixe món”, ni ho ha volgut ésser mai.

A partir d’aquí, va començar la bogeria de publicar els documents de la Ponència, en un període molt breu, d’uns pocs mesos, perquè tots crèiem –insensats- que el tema de l’organització territorial estava a punt de resoldre’s i havíem de proveir materials als qui havien de decidir al respecte. Així, si havíem començat a treballar a l’estiu del 82, la fita era publicar per Sant Jordi del 83.

Treballàvem doncs a un ritme accelerat. Jo escrivia de nits, amb llapis, fins que es feia de dia. Dormia unes hores al matí i gairebé cada tarda anava a casa de l’Enric i la Montserrat, al Carrer Borrell, on anàvem revisant els textos fins donar-los per definitius. En aquelles tardes a la taula del menjador de casa els Lluch, que compto entre les més felices de la meva vida, l’Enric em va ensenyar l’ofici. L’ofici i moltes altres coses, el valor del rigor, de l’escrúpol gairebé obsessiu per la dada, la pruïja de la feina ben feta. Tenia 24 anys, cap experiència i una barreja perillosíssima d’entusiasme i d’ignorància. En devia dir de l’alçada d’un campanar. Doncs bé, no recordo que mai, ni una sola vegada, en Lluch em digués “no, això així no!”. La seva manera de transmetre el coneixement i l’ofici era més aviat per la pregunta, el suggeriment i l’exemple, de tal manera que al final et podia semblar, fins i tot, que t’ho havies empescat tu tot sol.

Si algun dia no ens trobàvem comentàvem les qüestions per telèfon. Va ser així com vaig arribar a conèixer les telefonades de l’Enric Lluch: quilomètriques, torrencials, s’estenien com el Nil en crescuda. 

IV.

El llibre amb els documents de la Ponència en un volum que titulàrem La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència es va publicar, efectivament, la primavera de 1983. En trobareu l’”Estudi Introductori” en el volum. A continuació vàrem convenir amb la Diputació, on de nou la intervenció d’Isabel Rueda fou essencial, d’elaborar un segon volum amb els treballs generats pel debat sobre la qüestió que s’havien produït entre 1939 i inicis dels anys vuitanta. Fou així, com en poc més d’un any i mig produírem El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1984), un totxo de 1491 pàgines (més les setanta o vuitanta de l’estudi introductori), que fou editat, com el primer, per Josep Molí de l’editorial Alta Fulla.

La base d’aquest segon volum foren els arxius formidables que l’Enric i la Montserrat tenien a casa. Les cèlebres capses verdes d’arxivador, d’on brollaven tresor darrera tresor d’estudis territorials, acumulat per l’Enric durant més de trenta anys. Diu el professor Albet que El debat... conté elements d’interès no només per al coneixement de l’evolució del debat sobre l’organització territorial, sinó també per a l’estudi del pensament territorial a Catalunya. És possible que així sigui. En tot cas, si ho és, això es deu a l’existència prèvia d’aquests arxius i a la feina perseverant de recopilació i estudi de Lluch durant més de trenta anys.

Un i altre llibre tenien, a més, una intencionalitat política clara. Aquella que Lluch havia anat defensant una i altra vegada en el seus ensenyaments sobre el tema: els mapes administratius no són asèptics sinó que contenen projectes polítics i interessos socials. Tal com escrivíem:

“[Aquesta és] una polèmica en què, sovint, els contrincants afirmen que no defensen llur interessos sinó els drets dels territoris, o la racionalitat, o la cientificitat o l’ordre natural de les coses. [Però, de fet] cada model territorial es correspon amb un projecte polític i social”.

V. 

Això enllaça amb el tema de la utilitat de la geografia: els qui forneixen els mapes i elaboren els projectes territorials serveixen voluntats polítiques, contribueixen a bastir projectes socials. I, per tant, el geògraf, com ha dit Lluch, ha de triar al servei de qui posa els seus coneixements. I és a partir d’aquesta consciència que Enric Lluch ens ha transmès -respecte el fet que la nostra disciplina no és només una ciència descriptiva o una tècnica interpretativa, sinó que té un potencial transformador extraordinari- que molts dels qui han conegut el seu mestratge han volgut fer de la pràctica de la geografia, a més d’un ofici, un compromíscívic, un compromís social.

Acabo, perquè no em voldria estendre més. Podria seguir parlant durant hores i de molts altres temes: de l’Enric Lluch com a professor universitari, de l’Enric Lluch com a conferenciant, de l’Enric Lluch com a company de viatge, de l’exemple de capteniment i de coherència que Enric Lluch ens va donar en les hores més fosques. No correspon de fer-ho avui.

Deixeu-me acabar doncs amb una anècdota, una anècdota plena, tanmateix, de sentit. Us parlava de les tardes de feina a casa els Lluch. En algunes ocasions -massa poques, penso ara amb recança- el què li vaig sentir dir em va cridar tant l’atenció que, en tornar a casa, en vaig prendre una nota. Deixeu-me que us en llegeixi una, advertint del caràcter aproximat de la cita: som el mes de febrer de 1986, s’anuncia la visita del Milton Santos i Montserrat Casals que llavors treballava com a periodista a El País i tenia l’encàrrec d’entrevistar el geògraf brasiler va a visitar en Lluch per tal de demanar-li material per l’entrevista.

Sèiem tots tres en aquelles butaques de lona blanca i l’Enric, després de donar tota mena de indicacions sobre la figura de Santos, resumeix:

“Això de la Geografia és el següent: hi ha una ciència molt atrevida, atrevidíssima, que pretén fer una interpretació integrada de la societat en el temps. És una ciència no massa qüestionada: la Història. La Geografia pretén fer el mateix, però en l’espai. I curiosament és qüestionada per tothom, fins pels mateixos geògrafs (entre els quals predominen els agnòstics sobre els teistes respecte la validesa de la pròpia ciència). I, tanmateix, tan impossible és per l’historiador fer Història com pel geògraf fer Geografia. Aquestes crisis fan que el geògraf pretengui comparar-se amb d’altres especialistes que toquen uns camps més específics i això és el què el perd: quan el geògraf s’aparta de la voluntat de globalitzar està perdut, perquè no pot competir amb els especialistes parcials”.

Deixem-ho aquí. No sense abans felicitar la Societat Catalana de Geografia per haver impulsat la publicació d’aquesta antologia i al professor Abel Albet d’haver-ne tingut cura amb tanta dedicació i encert. Encerts entre el què es compta el títol: Enric Lluch: l’obra escrita. Títol particularment adequat, perquè deixa entendre que al costat d’aquesta obra escrita, de la que tants hem après tantes coses, n’hi ha una altra d’obra en la vida d’Enric Lluch: la del seu docència, la del seu compromís, la del seu exemple. Per una i per l’altra, per l’obra escrita i pel seu mestratge, no podem més que dir: moltes gràcies.

---

[1] Es tracta dels treballs següents:

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO, eds. (1983); La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l'arxiu de la Ponència, Barcelona, Diputació de Barcelona (vol. I "Documents", XL +413 pp.; vol. 2 "Mapes").

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO., eds. (1984); El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d'estudis, propostes i documents, Barcelona, Diputació de Barcelona, ( LXXVIII +1491 pp.).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO  (1984); "Un projecte de divisió territorial de la Generalitat a l'exili", a El Món, núm. 104, Barcelona, febrer 1984 (pp. 20-21).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1985); "Codicil sobre la divisió territorial de Catalunya (1984-1985)", a Arrel, núm.11, Barcelona, octubre 1985 (pp. 25-35)

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "Bibliografia del debat sobre l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya (1984-1986), a Quaderns d'Alliberament, núm.12, Barcelona, setembre 1986 (pp.67-89).

Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "La divisió territorial: un segle i mig de controvèrsia", a  El País, Barcelona, octubre 1986.

D’altres treballs, com un projecte d’edició documental sobre els antecedents històrics (1714-1931) de l’organització administrativa de Catalunya i una exposició sobre el tema per a l’Associació de Personal de la Caixa, amb unes làmines d’evolució del territori català des del segle X dibuixades per Manel Miró i acolorides per Victòria Tubau, quedaren inèdits.

L’abolició de les províncies a Itàlia

El govern italià, presidit per Enrico Letta, ha emprès una modificació constitucional per tal d’abolir les províncies. El projecte que va ser aprovat pel Consell de ministres el proppassat dia 5 de juliol, comporta la supressió de tota referència a la província en el text constitucional i preveu, literalment: “Al cap de sis mesos a partir de l’entrada en vigor de la llei constitucional les províncies queden suprimides. Sobre la base de criteris i requisits definits amb una llei de l’Estat, l’Estat i les regions establiran les formes i les modalitats per a l’exercici de les respectives funcions” (vegeu el text complert del projecte: Disegno di legge costituzionale: Abolizione delle Province. Consiglio dei Ministri: 05.07.2013). 

Amb aquesta iniciativa culmina una revisió profunda de l’arquitectura institucional italiana que fou iniciada l’any 2012 pels governs “tècnics” de Mario Monti, a través de diversos projectes destinats a variar l’organització i el mapa provincial. Semblaria doncs que -en cas que la reforma proposada arribés a culminar el seu itinerari legislatiu en la complexa situació política italiana- podria obrir-se la possibilitat d’avançar vers una estructura de caràcter més federal, en la que l’administració local de cada una de les regions depengués més plenament del respectiu govern autònom. Així mateix, sembla consolidar-se la possibilitat de dotar les ciutats metropolitanes d’administracions específiques, tal com la legislació italiana preveu des de fa més de vint anys.

Com és sabut, la instauració i evolució de les províncies a Itàlia presenta assenyalades similituds amb el cas espanyol. Nascudes en un i altre país en el terç central del segle XIX sota l’influx de l’esclat revolucionari francès, concebudes com instrument per a l’articulació de l’Estat liberal, varen conèixer en ambdós casos una gestació treballada i difícil, fins a la seva implantació definitiva, el 1833 a Espanya, i després de la Unificació a Itàlia. L’adveniment de les regions italianes per la Constitució de 1948 i de les comunitats autònomes a Espanya a partir de 1978, varen deixar les províncies en una situació paradoxal: nascudes per a la gestió d’un Estat unitari i centralista, havien de conviure ara amb unes institucions –les regions i les comunitats autònomes- concebudes, precisament per a la descentralització de l’administració pública i el reconeixement del autogovern. No és doncs d’estranyar que des d’àmbits diversos la pervivència de la institució provincial hagi estat reiteradament qüestionada en ambdós països, impugnació que ha tingut particular ressò a Catalunya.  

Com és sabut, també a Espanya el govern de l’Estat està impulsant en l’actualitat una reforma de les províncies (vegeu-ne el text a Anteproyecto de Ley de racionalización y sostenibilidad de la Administración local, versión 18.02.2013, tras el informe del Consejo de Ministros de 15.02.2013). Els arguments amb els que ho fa són gairebé intercanviables amb els que s’utilitzen a Itàlia: la reducció de la despesa pública, la racionalització de l’administració i la millora en la gestió dels serveis. La paradoxa (una altra) és que, tot partint d’arguments gairebé idèntics, el camí emprès pel govern espanyol és diametralment oposat de l’italià: si allà les reformes han previst una reducció del paper de les províncies, fins arribar a la seva eventual supressió, aquí el govern en propugna un enfortiment, tot conferint-los competències dels ajuntaments i utilitzant-les com a plataforma per incrementar la presència territorial de l’Estat en detriment de les comunitats autònomes, en el marc d’un projecte recentralitzador d’accentuades connotacions nacionalistes espanyoles. 

Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 

Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 

Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  

Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 

El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 

En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 

Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.

Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?

Alt Pirineu i Aran: l'organització territorial en el laberint

En els darrers anys s'han produït algunes tímides passes en relació al reconeixement de les necessitats d'organització administrativa i representació política de l'Alt Pirineu i l'Aran. Així, la creació l'any 2002 de l'Institut per al Desenvolupament per al Desenvolupament i Promoció de l'Alt Pirineu i l'Aran (IDAPA), acordada per unanimitat de tots els grups del Parlament català, venia a donar, per primera vegada, un ens administratiu específic a aquestes terres, un institut -amb representació de la Generalitat, dels ens locals i de la societat pirinenca- que podia ser considerat l'embrió d'un futur ens de gestió i representació. L'IDAPA, tot i comptar amb uns recursos molt modests, ha fet durant els darrers anys una labor encomiable de promoció econòmica, amb un notable consens entre totes les forces polítiques, que ha estat molt ben acollida pels agents econòmics i socials, així com per les entitats culturals de l'àmbit. Així mateix, la creació de la subdelegació (primer) i de la delegació (més tard) del govern de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran, es va veure acompanyada per la progressiva creació de delegacions dels Departaments de la Generalitat en aquest àmbit. D'aquesta manera,  entre 2004 i 2010, nou departaments -Vicepresidència, Agricultura, Interior, Política Territorial i Obres Públiques, Acció Social, Medi Ambient i Habitatge, Treball, Cultura i Innovació, Universitats i Empresa- havien creat la seva delegació en aquest territori. En conjunt, tot i que no en tots els casos s'havia fet efectiu el nomenament dels respectius delegats, aquesta organització ha contribuït, sens dubte, a apropar l'administració catalana a les comarques pirinenques (per més detalls sobre aquesta qüestió podeu veure: Oriol Nel·lo, "La incerta reforma de l'organització territorial de Catalunya d'ençà l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 2006").
Tanmateix, algunes de les mesures de reestructuració de l'administració catalana preses recentment, així com d'altres que es preveuen, podrien venir a significar un retrocés d'aquests tímids avenços. En primer lloc, s'ha produït ja, amb l'argument de l'estalvi i l'eficiència administrativa, la supressió, pràcticament absoluta, de les delegacions dels departaments de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran i la concentració de la representació governativa en la figura, imprescindible, del delegat del govern. En segon lloc, el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa tramès al Parlament de Catalunya preveu en el seu article 44 la modificació de la composició de l'IDAPA. El Consell Rector d'aquest organisme, d'acord amb l'article 5 de llei encara vigent, està integrat, per una banda, per representants de la Generalitat i dels grups parlamentaris, i, per l'altre, per representants dels ens locals pirinencs (el president de cada consell comarcal, l'alcalde de cada capital de comarca i altres representants dels ajuntaments), així com per una representació de la societat civil de l'àmbit. Doncs bé, de prosperar el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa, el Consell Rector passaria a ser "compost pels membres que determini el Govern en representació de la Generalitat, de les administracions locals i de les entitats l'activitat de les quals estigui relacionada amb les competències de l'Institut. En tot cas, en formarà part un representant del Consell General d’Aran". 
Ve't aquí, doncs, com al mateix temps que retrocedeix la descentralització de l'administració en el Pirineu, la capacitat de representació local de l'IDAPA es veuria notablement afeblida (una mesura similar es preveu, per cert, per l'Institut de Desenvolupament de les comarques de l'Ebre). L'argument de que la centralització incrementa l'eficiència de l'administració sona estrany a Catalunya, i hi sona, particularment, en les nostres comarques de muntanya. 
Seria, al nostre entendre, de lamentar que aquestes mesures es consolidessin davant del desinterès dels partits polítics catalans i -el què encara resultaria més sorprenent- del silenci de la mateixa societat pirinenca i dels seus representants. Vindria a ser una mostra de que, si més no per l'Alt Pirineu i l'Aran, la nova organització territorial de Catalunya prevista en l'Estatut no només no avança, sinó que retrocedeix. I vindria a mostrar que això es produeix, no només per raó de l'opinable sentència del Tribunal Constitucional (que fa molt difícil, per no dir impossible, la constitució de les vegueries), sinó perquè els tímids avenços aconseguits en els darrers anys són posats en qüestió des de les mateixes institucions catalanes.