La Catalunya emergent? La política de sòl a les Terres de Lleida

Durant prop de quaranta anys, un dels lemes fonamentals de la política territorial a Catalunya ha estat el del reequilibri territorial. La noció parteix de la idea que existeix una concentració excessiva de població i activitat en algunes parts del país, la qual cosa hauria “desequilibrat” el territori. Aquest fet hauria de de ser compensat a través de polítiques que, tot fomentant la desconcentració, asseguressin una distribució més homogènia de la població i l’activitat. 

Bé és veritat que aquest noció simple del reequilibri territorial va ser contestada de bona hora. Així, per exemple, ja en els anys setanta, Ernest Lluch, Josep Maria Carreras i Eugeni Giral afirmaven que l’objectiu a perseguir no havia de ser pas un quimèric reequilibri homogeneïtzador, sinó més aviat garantir que l’accés a la renda i als serveis fos enraonadament equitatiu des de totes les parts del territori català. 

Sigui com sigui, el reequilibri ha estat un dels temes de fons del debat territorial a Catalunya i un dels leitmotivs de la política del govern de la Generalitat al llarg dels anys. Un dels àmbits on aquest principi s’ha volgut seguir amb major vigor ha estat el de la promoció pública de sòl per a activitat econòmica. Així, la Generalitat ha promogut durant les quatre darreres dècades, amb diversa fortuna, nombrosos iniciatives de dotació de sòl industrial en àrees allunyades dels eixos industrials tradicionals, és a dir, fora de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp de Tarragona o els eixos Llobregat-Cardener i Ter-Congost. L’anàlisi aprofundida del rendiment d’aquests esforços és encara una tasca pendent, de gran importància tant des del punt de vista acadèmic com ciutadà. 

En aquest context, resulta de notable interès la presentació de la tesi doctoral de Laura Capel Tatjer, titulada precisament Política de sòl i desenvolupament econòmic. El sòl d’activitat econòmica a les Terres de Lleida: regulació urbanística, promoció i estratègia territorial a l’eix de l’A-2. La tesi, que acaba de llegir-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, constitueix l’estudi més aprofundit dels que disposem fins ara sobre els resultats de les polítiques de promoció de sòl per activitat econòmica fora dels eixos industrials consolidats. 

En concret, l’autora analitza els resultats de la política de dotació de sòl en aquest àmbit de les Terres de Lleida a partir d’una gran varietat de fonts: estadística econòmica, demogràfica i social, sistemes d’informació geogràfica referents a la classificació i qualificació del sòl (en particular el Mapa Urbanístic de Catalunya) i entrevistes als agents econòmics i institucionals. 

Amb aquests mitjans, la tesi mostra com al voltant de l’eix A-2 radiquen en aquest moment 87 polígons de sòl per a activitat econòmica. El sòl urbanitzable per activitat econòmica representa en aquest moment 1.420,4 ha, una extensió notabilíssima, equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona. La presència d’aquesta oferta tan destacada de sòl, unida a la realització de grans infraestructures –com l’arribada de l’AVE, la construcció del canal Segarra-Garrigues o l’aeroport d’Alguaire- van portar, fa uns anys, a apuntar la possibilitat de que les Terres de Lleida poguessin acabar esdevenint una “Catalunya emergent” en termes econòmics i fins i tot demogràfics. 

Una dècada més tard, l’anàlisi de Laura Capel mostra que aquelles previsions optimistes no s’han acabat d’acomplir. Fins ara, la disponibilitat de sòl per activitat econòmica no ha comportat un canvi significatiu de l’eix A-2 a escala catalana. Encara més, el sòl de desenvolupament econòmic es troba vacant en una proporció molt important (un 83%), força més alta que la d’eixos consolidats com el del Llobregat o el del Ter-Congost. D’altra banda, l’eix de l’A-2, tot i que no decreix, no acaba de guanyar tampoc pes relatiu sobre el conjunt català, ni en termes demogràfics ni econòmics.

La recerca crida l’atenció doncs sobre els límits de la política de sòl com a instrument de promoció econòmica. El sòl és, certament, un factor necessari, però de cap manera suficient per al desenvolupament. Al contrari, per tal de ser efectives les polítiques de sòl han d’anar acompanyades de polítiques econòmiques i socials de caràcter més integral, com les que reclamava, per exemple, fa uns anys des de les mateixes Terres de Lleida l’anomenat Manifest de Vallbona. Això és, segurament, el que ha mancat fins ara.  

9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta

Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html

Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.

Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.

Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria

Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.

Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.

A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.

Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 

No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.