El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler

El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.

Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.

La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  

Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.

Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  

El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 

El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.   

Urbanoporosi: nostàlgia reflexiva que mou a l'acció

Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes: “Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures, desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit, representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu projecte”.

Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars, habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa de Sabadell durant la primavera de l’any passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen ara en el llibre.

Com dèiem, les imatges de les cases angleses abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari”.

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se.