Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.
L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que
l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de
l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la
constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir
d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha
generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb
les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons
egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una
mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes,
per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de
manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts
de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra
més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de
Catalunya, poble decadent.
Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica
no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans
al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba
aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força
inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i
d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que
s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit
sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es
troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més
diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt
influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre,
Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund
i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels
plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les
polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició
entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en
aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual
“És català tothom que viu i treballa a
Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents
en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una
part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per
l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es
presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova
identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a
crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i
simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del
catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos
nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).
L’autor explica amb gran detall i penetració aquests
avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en
el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació
política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat
els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat.
El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I
explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable
dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat
de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En
el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el
segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen
avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces
polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema
escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple,
en el País Basc).
Serà al final d’aquest període quan es publicarà una
altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre
les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de
l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què
afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de
saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat
principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha
format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava
llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un
nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït
però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la
cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la
mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la
possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del
país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació,
de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.
A finals d’aquest període treu al cap un fenomen
nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població
procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de
l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment
de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en
paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures
convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques
d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del
racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat
tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per
raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que
havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels
immigrants a la societat catalana.
Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la
societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la
societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com
reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el
mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la
realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència. Això és el que fa el mirall de la immigració,
això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot
mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat sobre la
immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria
històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.
Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se
en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo
ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de
Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots
aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les
institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el
dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una
vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es
troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts
de fora. Així, els mecanismes tradicionals
de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en
qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació
de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser
podríem preguntar-nos: “Com es poden
mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o
essent contínuament projectada de nou?”.
En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament
no és tant “Què som els catalans?”
sinó sobretot “Com volem viure? Quin és
el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per
aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració,
dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.
