Transformar la ciutat amb la ciutadania

Volum que recull els criteris del Consell Assessor del
Pla de Barris de Barcelona, presentat el 9 de març 2107

Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos diversos.

Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el “Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de Montjuic, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro i s’aixecaren polígons d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i Bohigas.

Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat, d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre la població.

El Pla de Barris que ha emprès l’ajuntament de Barcelona ara fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret, tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat –amb les seves virtuts i els seus defectes- havia estat empesa bé pel mercat, bé per l’administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.

Així, amb l’objectiu fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys. Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –ajuntament i entitats ciutadanes- la gestió de serveis i activitats.

Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho és no només pel fet de que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana –administració i mercat- s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca de canviar la relació entre administració i ciutadania. Tradicionalment administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política institucional i societat.

La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als procediments, l’administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes- a les que no ha estat habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari, també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no es dóna pas en tots els barris.

Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.

[Article publicat a Treball, 20.03.2017]  

Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923

Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.

Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.

En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 

Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució. 

La ciutat en la cruïlla: repensar les polítiques urbanes

La qüestió del govern urbà emergeix com un dels grans reptes de les societats contemporanies. Sense un designi col·lectiu, sense comptar amb els mecanismes adequats de govern i gestió, aquests artefactes formidablement complexos que són les ciutats resultarien escassament viables i els problemes que plantegen per a la vida dels seus habitants esdevindrien irresolubles. D'aquí la centralitat de la qüestió del govern de les ciutats i, d'una manera més general, del mateix govern del procés d'urbanització.

Precisament sobre el tema del govern urbà acaba d’aparèixer una llibre de gran interès: La ciudad en la encrucijada. Repensar la ciudad y su política, obra de l'economista i geògraf João Seixas i publicada a València per l’editorial Tirant lo Blanch. Seixas, es formà a la Universitat de Lisboa i a la London School of Economics i posteriorment obtingué el doctorat en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi dedicada ja al tema del govern urbà (Lisboa. Uma anàlisi crítica à governação da cidade, 2007). Sobre aquests mateix tema ha realitzat en els darrers anys  nombroses i interessants aportacions, entre les que destaca el volum, editat conjuntament amb Abel Albet, Urban Governance in Southern European Countries (2012). Així mateix, l’autor compta amb una llarga i destacada trajectòria d’assessorament a les administracions públiques, en particular en procés de descentralització i establiment de mecanismes de participació a la ciutat de Lisboa.

La ciudad en la encrucijada, traducció de l’original portuguès recentment aparegut, explora la relació entre ciutat i política en quatre etapes: en la primera descriu quines són les tendències principals de l’evolució de les ciutats contemporànies i enumera els problemes que plantegen; tot seguit, analitza la forma com les polítiques urbanes han tractat de donar resposta a aquests reptes i quins són els interessos que a través d’elles es dirimeixen; en tercer lloc, s’exploren els oportunitats i les limitacions que les circumstàncies actuals suposen per a les polítiques urbanes; finalment, el volum es tanca amb una concreció d’aquests temes en el cas de la governança de la ciutat de Lisboa. Una trentena de caixes o petits estudis temàtics, en les quals han col·laborar nombrosos col·legues de l’autor -professors o investigadors en universitats de Portugal, Espanya, Brasil i França- enriqueixen el volum.

A través d’aquest recorregut, l’autor reclama la necessitat i la importància de les polítiques urbanes. Calen noves polítiques, ens ve a dir, per tal de fer front als ingents problemes socials, econòmics i ambientals que les nostres àrees urbanes tenen plantejades, tot garantint el dret a la ciutat en el marc d'una més alta justícia espacial i social. Per a posar en peu aquestes polítiques resulten necessaris, en primer lloc, canvis profunds en l’orientació i en la forma d’actuar dels governs urbans. Però al mateix temps s’han de produir transformacions decisives en la capacitat d’organitzar-se i d’expressar-se de la ciutadania. Noves polítiques i organització de la ciutadania: heus aquí els reptes principals que la cruïlla en la que es troben posa al davant de les nostres ciutats.