Barcelona i Catalunya, de nou

Diuen que la Història es repeteix. A vegades, potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.

Així, arran la imminència de les eleccions catalanes han començat a escoltar-se  veus sobre els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.

De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.

Així, va anar prenent carta de naturalesa  la noció que Barcelona esdevenia, per Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.

És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.

Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.

La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les  del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.

L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.

En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.

[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo] 

Strapaese e Stracittà

“La ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella. Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera, es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà tantes ressonàncies del Gaziel de Les viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la denominació Strapaese, els segons sota la rúbrica Stracittà.

En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània, la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la residència a Scaricalasino?” (Quaderno 22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o disfressa (“escuma de sabó”) d’altres debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.  

La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa

“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.

Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.

El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.

Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.

Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret.  

D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.

Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.    

Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.

Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.