Diuen que la Història es repeteix. A vegades,
potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis
sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona,
per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc
de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers
mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.
Així, arran la imminència de les eleccions catalanes
han començat a escoltar-se veus sobre
els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de
Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el
sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.
De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en
paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles
primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a
partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers
l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis,
però comportava també el risc d’una revolució social.
Així, va anar prenent carta de naturalesa la noció que Barcelona esdevenia, per
Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte
el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts
racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet
urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el
catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha
arribat a desaparèixer mai del tot.
És ben cert que, enfront d’aquestes visions
pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat
en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni
Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant
les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga
d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la
flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.
Avui, els termes d’aquest debat han quedat
irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de
l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de
la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut
amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la
societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i,
sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.
La transformació del territori ha acompanyat,
causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la
difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han
integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui,
ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai
urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a
costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els
nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i
en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les del passat. En aquestes circumstàncies, atiar
la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.
L’arribada al govern de Barcelona de forces
polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha
portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que
es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el
temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres
estaven justificades.
En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la
comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir
a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren
antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant
la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els
projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val
més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.
[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo]
