"Translations", de Brian Friel: llengua, poder i territori

Translations és una de les més cèlebres obres del dramaturg irlandès Brian Friel. Estrenada l’any 1980, en un dels moments àlgids del conflicte a Irlanda del Nord, la peça explora els conflictes sobre la llengua, el poder i la identitat a través de les pugnes per cartografiar i denominar el territori de l’illa. Friel (1929 - 2015) situa l’acció durant l’aixecament del mapa de l’Ordnance Survey a Irlanda en el segle XIX, un episodi històric que havia estat estudiat poc abans per J. H. Andrews en la seva obra de referència, A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland (1975). En particular, l’autor es centra en la imposició que suposa la traducció dels topònims gaèlics a l’anglès, així com en els seus efectes, pràctics i simbòlics.

Ara bé, l’obra no és només una denúncia de l’exercici del poder de la metròpolis, sinó que conté una reflexió complexa i profunda sobre la utilitat social de les llengües i la seva relació amb la transformació de la societat i el territori. La seva lectura resulta doncs de notable interès, en primer lloc pel seu valor artístic, però també per les implicacions socials i territorials que conté. Vegem-ne una breu síntesi.

I.

L’any 1833, un destacament militar britànic arriba a una remota localitat del comtat de Donegal, a Irlanda, amb objectiu dreçar el mapa oficial de l’àrea, a una escala detallada. En formen part el capità Lancey, un pragmàtic cartògraf, responsable de l’operació, i el jove tinent Yolland, que s’ocupa de la compilació i estandarització de la toponímia.

Els britànics no parlen altra llengua que l’anglès i es mostren sorpresos que els naturals del comtat, que en la seva gran majoria s’expressen exclusivament gaèlic, no els entenguin, tot i que s’hi adrecin a crits i en paraules senzilles, com als infants. El qui haurà de fer de pont entre els locals i els militars és Owen, fill del mestre del poble, que, després de passar uns anys a Dublin, parla correctament l’anglès, i ha estat contractat per acompanyar el destacament com a intèrpret.

La interacció entre uns i altres es concreta en la relació entre els militars i els alumnes de la hedge-school local, és a dir, una de les escoles que van proliferar a Irlanda durant els segles XVIII i XIX amb l’objectiu d’oferir ensenyament bàsic als infants i joves catòlics, fora del sistema oficial britànic i protestant. Significativament, tot i que alguns dels alumnes voldrien aprendre anglès per tal d’emigrar als Estats Units, el mestre d’aquesta escola, Hugh, insisteix en ensenyar-los dues llengües mortes, el llatí i el grec.

A mesura que l’elaboració del mapa avança, la tensió de la trama es concentra en substitució dels topònims gaèlics per d’altres d’anglesos. Mentre el pragmàtic capità cartògraf no veu cap problema en el canvi dels noms originaris, el tinent que l’acompanya el percep com una agressió envers la cultura del país, com “una mena de desnonament”. Els seus escrúpols és corresponen amb la resistència al canvi de bona part dels locals. Són, en canvi, rebatuts per Owen, l’intèrpret, que li fa veure que en molts casos els topònims gaèlics tenen origen en activitats pretèrites i episodis banals que ja ningú recorda i resulten irrellevants. Hugh, el mestre, dóna un caràcter més general a aquests arguments: “les paraules són senyals, comptadors. No són immortals. I pot passar [...] que una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no correspongui amb el paisatge de fets”. Però el tinent Yolland -que, mentrestant, tot i les dificultats per entendre’s, s’ha enamorat de Maire, una alumna del mestre- no es pot treure del cap que la seva tasca comporta “l’erosió d’alguna cosa”.

Map of Moville, Donegan county.
1837. 

El desenllaç es precipita quan Yolland desapareix, potser assassinat per Manus, l’altre fill del mestre que també pretén l’amor de Maire, potser per uns misteriosos bessons Donelly, que venen a representar la resistència irlandesa. Davant d’això, la tropa ocupa el poble i proclama que, en cas que el tinent no aparegui, mataran primer tot el bestiar i, després, desnonaran els habitants i arranaran les cases. Owen, convençut ara, per la via dels fets, que la seva col·laboració amb els britànics ha estat un greu error, prepara la fugida, segurament per unir-se a la resistència. En marxar abjura del nomenclàtor de topònims anglicitzats que ha ajudat a compilar.

Però el mestre Hugh, tot i la brutalitat de la repressió que afecta directament els seus fills, no n’està tan convençut. “No hi ha un passat literal -els fets de la història- que ens configura, sinó les imatges del passat plasmades en el llenguatge.”, reflexiona, “no hem de deixar de renovar aquestes imatges, ja que si ho deixem de fer, ens fossilitzem”. Així doncs, “haurem d’aprendre aquests nous noms”, encara que siguin imposats per forces innovadores i foranes, “haurem d’aprendre a fer-nos-els nostres”.

Owen, li replica que aquí l’única evidència és el fet inalterable que els anglesos han ordenat el desnonament i la destrucció del poble. El pare l’acomiada, tot aconsellant-lo d’oblidar: “recordar-ho tot és una forma de bogeria”. El fill fuig i el mestre resta sol, confús. Però, “la confusió no és una condició innoble”, conclou.

II.

Aquesta és, en comprimida síntesi, la sinopsi de Translations. El resum no fa justícia a l’obra, però permet copsar els temes que s’hi plantegen: el conflicte colonial, el contacte entre societats amb diversos nivells de desenvolupament, la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles comunitaris i entre les comunitats, la relació entre les transformacions socials, el paisatge i la toponímia llegada per la Història. La potència del text es deriva, segurament, del fet que cada una d’aquestes qüestions hi és abordada amb una gran complexitat.

Així, les relacions colonials hi apareixen amb tota la seva cruesa: l’acció militar per controlar el territori, la cartografia com a exercici de poder, la ignorància i la condescendència en el tracte amb la població local i, en darrer terme, la brutalitat de la repressió indiscriminada. Tanmateix, Friel es guarda bé prou d’oferir una visió idíl·lica de la societat rural irlandesa: el mestre filòsof es troba en un estat d’embriaguesa permanent, els joves voldrien emigrar o se senten en un atzucac vital sense sortida i sobreneda el pressentiment de la Gran Fam que s’abatrà sobre l’illa al cap de pocs anys. Davant d’això, el món nou simbolitzat per Dublín, Londres o Nova York, cridat com està a destruir les formes de vida d’aquesta societat tradicional, és percebut, per un costat, com una amenaça, però també com una font extraordinària (i esbalaïdora) de canvi i oportunitats.

El segon tema –potser el central- de l’obra és la funció del llenguatge com instrument de comunicació i de construcció dels vincles comunitaris. Translations va ser estrenada poc després de la publicació de la influent obra de George Steiner, After Babel. Aspects of Language and Translation (1975). Steiner hi explora, entre molts altres, el tema de la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles socials. L’autor hi afirma que el llenguatge –o més exactament els idiomes- podrien no haver sorgit tant del desig de comunicació, sinó de la voluntat de les comunitats d’excloure els estranys a través d’un codi exclusiu, compartit només pels seus membres. Si ho volguéssim expressar amb el conceptes que Robert Putman utilitzaria un quart de segle més tard, diríem que Steiner crida l’atenció sobre la possibilitat de que el llenguatge sigui utilitzat per les comunitats amb finalitats de bonding (crear vincles interns i identitat diferenciada) més que no pas de bridging (establir ponts per comunicar amb d’altres).

Els ecos d’aquest debat ressonen amb força en l’obra de Friel, en termes gairebé literals. “Fins i tot si parlés irlandès seria sempre un foraster aquí, no és veritat?”, s’exclama Yolland, “podria aprendre la contrasenya però el llenguatge de la tribu sempre m’eludirà [...] El nucli privat sempre serà... hermètic”. Això no desmenteix pas, ans al contrari, el fet que la imposició de l’idioma del poder colonial tingui la finalitat d’afavorir els interessos econòmics, militars i socials dels grups dirigents de la metròpoli. La funció simultània del llenguatge com a font de cohesió, de distinció, d’imposició i de comunicació és doncs el tema central de Translations.

L’obra aborda, però, una tercera qüestió, que resulta de particular interès per a l’estudiós de les dinàmiques territorials: la pèrdua de correspondència entre la denominació dels llocs, per una banda, i els hàbits, les condicions de vida i fins la llengua de la societat que els habita. L’admonició del mestre Hugh sobre els riscos de que “una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no es  correspongui amb el paisatge dels fets”, pot ser presa en el sentit figurat, però també literal. És a dir, les denominacions dels llocs poden deixar de correspondre amb els usos dels llocs i fins amb la imatge del paisatge. En aquesta circumstància, què cal fer amb els topònims? Yolland i, en darrer terme, Owen ens dirien que cal preservar-los com un patrimoni immaterial insubstituïble, que ens parla de la història i les característiques dels indrets, així com dels treballs i de les creences d’aquells que hi han viscut. Per contra, el capità Lancey i el mestre Hugh, per raons diverses, afirmarien que cal anar-los canviant, per tal d’adaptar-los al món nou i per tal d’evitar que es “fossilitzin”.

El dilema es planteja en termes no del tot diversos als que suscita la gestió del paisatge. Si el paisatge és el resultat de la relació entre el medi i la societat, tal com és percebut pels seus membres, tota societat dinàmica transformarà, de manera inevitable, el paisatge. La seva conservació immutable constitueix, doncs, una quimera. D’allò que es tracta és que en aquesta transformació inevitable cada paisatge no es vegi despullat dels valors –ambientals, estètics, simbòlics, econòmics- que li són propis.

Com el paisatge, els noms de lloc tenen una gran capacitat de permanència, però estan abocats, de manera ineluctable, al canvi. Així, al llarg dels segles els noms dels llocs han anat evolucionant degut als canvis de la societat, la llengua, les activitats i el mateix medi. L’aposta per la immutabilitat absoluta dels topònims resulta, a llarg termini, tan quimèrica com la persecució de l’estabilitat absoluta del paisatge. Ara bé, l’evolució dels noms dels llocs es pot produir de formes molt diverses. Per un costat, podríem dir que la substitució brutal dels topònims llegats per la història per d’altres inventats i imposats pot parangonar-se a aquelles intervencions infraestructurals o immobiliàries que transformen un paisatge sense cap consideració per als valors que conté. Per l’altre, davant dels canvis socials i territorials, resulta imprescindible gestionar el patrimoni toponímics –tant la toponímia major com la menor- per tal de mantenir-lo viu i adaptat a les necessitats, la capacitat tecnològica i les referències de les societats contemporànies.

Quaranta anys després de la seva estrena, aquests són els temes de gran actualitat que la lectura de Translations de Brian Friel ens planteja.    

Referències

ANDREWS, John Harwood (1975). A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland. Oxford: Oxford University Press.

FRIEL, Brian (1980). Translations. London: Faber & Faber, 1981.

PUTMAN, Robert (2000). Bowling alone. The Collapse and Revival of the American Community. New York: Simon & Schuster.

ROCHE, Anthony, ed. (2006). The Cambridge Companion to Brian Friel. Cambridge: Cambridge University Press.

STEINER, George (1976). After Babel. Aspects of Language and Translation. Oxford: Oxford University Press.

Transición energética y territorio: hay alternativa

Article signat pels geògrafs Josefina Gómez-Mendoza (Universidad Autónoma de Madrid), Oriol Nel·lo (Universitat Autònoma de Barcelona), Joan Nogué (Universitat de Girona), Rafael Mata Olmo (Universidad Autónoma de Madrid), Pilar Paneque (Universidad Pablo Olavide) i Joan Romero (Universitat de València), publicat a La Vanguardia el dia 17.12.2022.

La transición energética constituye, sin duda, uno de los retos más decisivos y acuciantes a los que se enfrentan las sociedades contemporáneas. Su necesidad obedece a la urgencia de mitigar el proceso de cambio climático y sus efectos, a lo que se suma el progresivo agotamiento de las fuentes de energías fósiles –carbón, petróleo, gas- que lo han generado. El reciente aumento de los conflictos geopolíticos, en buena medida causa y efecto de las tensiones energéticas, evidencia hasta qué punto resulta perentorio afrontar este desafío.

En este contexto, desde diversas instancias internacionales se ha planteado la necesidad de emprender un proceso de transición basada en tres principios. En primer lugar, el progresivo abandono de los combustibles fósiles en beneficio de las fuentes de energía renovables. En segundo lugar, el fomento de la eficiencia energética y la modificación de las pautas de consumo para potenciar el ahorro. Por último, la aproximación de la producción y el consumo de energía, con el fin de reducir la dependencia exterior y fomentar la responsabilidad de cada comunidad en la gestión integral del ciclo energético.

Los objetivos de la transición energética están plenamente justificados y merecen el más amplio apoyo. Sin embargo, su aplicación práctica está encontrando dificultades muy notables, entre las que destacan las derivadas de su impacto territorial.  Así, con preocupante frecuencia la implantación de las instalaciones destinadas a la generación de energías renovables y su integración en la red -sobre todo, eólica y fotovoltaica- suscita pugnas que retrasan o impiden su desarrollo. Aunque en ocasiones se expresan en términos políticos e ideológicos, los conflictos son a menudo interpretados como simples pulsiones de tipo NIMBY, es decir, como el rechazo egoísta por parte de una comunidad o un sector de la población a aceptar cerca de casa aquello que se estaría dispuesto a admitir en cualquier otro lugar. Sin embargo, a nuestro entender, las causas de la conflictividad en torno a la transición energética son mucho más complejas.

De entrada, tienen relación con el alcance territorial que el proceso de transformación implica. Las instalaciones para la producción de energía a partir de fuentes renovables requieren la ocupación de extensas superficies de suelo. En el caso de Cataluña, por ejemplo, se ha calculado que para producir el mismo volumen de energía que se consume ahora a partir de fuentes enteramente renovables sería necesario ocupar 660 km2 adicionales de suelo, es decir una superficie equivalente a más de seis veces la ciudad de Barcelona. El impacto territorial de dicha transformación no puede ser, pues, minusvalorado. El volumen total de superficie necesaria para la generación de energía renovable, de acuerdo con los objetivos del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima (PNIEC), y los procesos de fragmentación y desorden territorial que tal despliegue ocasionarían, constituyen una hipoteca para usos alternativos del suelo, implican un impacto significativo sobre hábitats naturales de interés y su conectividad, alteran, a menudo de manera radical, el paisaje y condicionan de forma irreversible actividades y formas de vida en muchos territorios. Así, la implantación de las energías renovables, deseable como es, afecta a un conjunto de bienes comunes, como el suelo fértil, la biodiversidad y el paisaje, que son también de importancia vital en el proceso global de transición ecológica en el que se inserta la transición energética.

Por otra parte, la conflictividad territorial obedece también a la distribución de los beneficios y las cargas del proceso de transición energética. Pese a las declaraciones sobre la conveniencia de aproximar producción y consumo energético, lo cierto es que las instalaciones para energías renovables se están ubicando de manera mayoritaria en territorios poco poblados, que ven muy escasamente compensada la transformación de su entorno y su paisaje. Asimismo, pese a las posibilidades de avanzar hacia formas de producción energética y comercialización más distribuidas y plurales, las iniciativas energéticas locales han encontrado hartas dificultades para afianzarse, mientras el protagonismo de la transición vuelve a privilegiar a grandes empresas del sector, lo que puede conducir a la consolidación de nuevos oligopolios. Finalmente, incluso allí donde se está consiguiendo promocionar medidas de eficiencia energética o de fomento del autoconsumo, se observa que tales medidas, en vez de distribuirse de forma igualitaria entre la población, favorecen sobre todo a hogares acomodados, que cuentan con mayores recursos, información y capacidad de organizarse. De esta forma, el proceso de transición energética, en vez de propiciar una mayor equidad territorial y social, podría implicar un incremento de las desigualdades existentes.

A la conflictividad ha contribuido, también, la actitud de los poderes públicos. Además de evidenciarse de nuevo un gran problema de gobernanza y descoordinación entre administraciones (la Administración General del Estado puede aprobar plantas fotovoltaicas de más de 50 MW incluso con informes negativos de una Comunidad Autónoma), estas se han mostrado, en términos generales, remisas a la hora de gobernar el proceso. Durante un largo tiempo, han dificultado incluso las iniciativas energéticas de carácter comunitario, social o individual -por ejemplo, a través del malhadado “impuesto al sol”- en beneficio de las grandes empresas. Por otra parte, salvo en contadas excepciones y pese a lo que en materia de planificación establece la Directiva (UE) 2018/2001 relativa al fomento del uso de energía procedente de fuentes renovables, los poderes públicos no se han dotado de instrumentos de planificación territorial que orienten las implantaciones energéticas, estableciendo claramente los espacios excluidos y los de preferente localización, aprovechando para estos últimos de manera prioritaria los terrenos degradados, los corredores de infraestructuras energéticas y de comunicación ya existentes, así como los polígonos industriales y comerciales, y las áreas logísticas. El suelo agrícola debería ocuparse cuando ya no hubiera más alternativa y no como primera opción, porque la transición energética, necesaria y deseable, no puede ir en detrimento de la base material de la producción de alimentos y de la vida que albergan los suelos.

Por el contrario, se está decidiendo proyecto a proyecto, sin una consideración global del territorio de implantación y con unos procedimientos de evaluación ambiental muy poco participativos a escala local. Además, al no existir instrumentos de planificación territorial o sectorial, se está vulnerando también el efecto útil de la Directiva 2001/42/CE, relativa a la evaluación de los efectos de determinados planes y programas en el medio ambiente, muy pertinente para megaproyectos de renovables de tan alta incidencia ambiental y territorial en las escalas comarcal y local. Salvo excepciones, ha sobrado improvisación y ha faltado gobernanza territorial, previsión, claridad y un buen conocimiento de los territorios. El riesgo de “metástasis” territorial, de nuevas burbujas especulativas e incluso de judicialización, puede ser la consecuencia de no haber partido de una buena planificación estratégica y de planes territoriales sectoriales claros que confieran coherencia al proceso.

Las urgencias sobrevenidas no son argumento para sostener que “no hay alternativa” porque esa afirmación, a nuestro juicio, no se ajusta a la realidad. Se ha echado en falta hasta ahora una discusión en torno a modelos, así como mayor transparencia y participación de los actores concernidos, en especial en la escala local. Parecería que, renunciando a intervenir de manera efectiva, las administraciones quisieran privilegiar la presunta eficiencia económica en detrimento de la equidad territorial, ambiental y social. Se trataría de una visión profundamente errónea: la transición energética solo será posible si es, a un tiempo, eficiente y justa. De lo contrario, suscitará tales resistencias que resultará inviable.

El poblament muntanyenc i la urbanització del territori

El Pic de l'Orri i les pistes d'esquí de Port Ainé des de
les ruïnes de Sant Romà de Tavèrnoles 

El camí més planer per arribar a Sant Romà de Tavèrnoles surt de Rodés, quatre o cinc kilòmetres més amunt de Rialp. Des d'allà caldrà seguir durant dues hores i mitja un sender que, a través d'alzinars i matollars, puja i baixa els barrancs d'una solana particularmnet esquerpa, penjada sobre la Noguera Pallaresa. Una alternativa, una mica més ràpida però força més costeruda, consisteix en pujar des de la palanca de Gulleri, a baix el riu, per salvar un desnivell de prop de 500 metres.
A Sant Romà no hi viu ningú. Diuen que la darrera família va marxar-ne a mitjans dels noranta. En els vint anys que s'han escolat des de llavors les cases s'han enrunat completament i de l'església -molt menuda, amb una espadanya de dos ulls- gairebé només en queden els murs. Les feixes de l'entorn encara no s'han emboscat del tot, segurament perquè hi puja algun ramat.
Les ruïnes formen un paisatge desolat i magnífic alhora des d'on es distingeix, molt avall, al costat de la Noguera, la carretera, que corre molt plena aquests dies de Pàsqua. Lluny, cap a llevant, a l'altre costat de la vall s'endevinen els repetidors del Pic de l'Orri, les pistes d'esquí de Port Ainé i les línies elèctriques de la central de Montenartró.
El paisatge de Sant Romà de Tavèrnoles compendia en una sola imatge els trets principals de l'evolució del poblament muntanyenc a Catalunya durant les darreres dècades, de manera que gairebé podria ser llegit com un d'"affiches" tradicionals de l'escola francesa o una de les "coupe-synthèse" dels volums didàctics de Lacoste-Ghirardi: el colapse d'unes formes de vida i l'emergència d'altres de noves, que comporten usos del territori del tot diversos.

Casa Batlle, la darrera casa que es
tancà a Sant Romà de Tavèrnoles

Les edificacions abandonades són, és clar, el resultat del despoblament muntanyenc dels anys 60, 70 i 80, quan moltes localitats de l'Alt Pirineu van traspassar el llindar més enllà del qual la recuperació demogràfica ja no era possible amb les seves pròpies forces. Les terrasses dels conreus, fruit dels esforços seculars per arrencar una mica de superfície útil als pendents abruptes i esquerps, veuen ara ensorrar-se els murs de pedra seca i esperen l'avenç inexorable del forest. Els senders, record sarcàstic de la carretera que no va arribar, han passat de ser recorreguts amb mula o a peu per satisfer les necessitats quotidianes, a esdevenir ruta per a l'esbarjo dels senderistes.El que veiem en primer lloc són doncs les conseqüències de la fase concentracionària -implosiva- del procés d'urbanització.
Ara bé, com és sabut, aquesta fase ha estat seguida per una segona de caràcter dispersiu -explosiu si ho voleu- a través de la qual, els usos urbans han acabat abastant tot el país. Així, moltes localitats properes a Sant Romà, de fet bona part dels pobles del Pallars Sobirà, han rebut un nou impuls demogràfic i econòmic com a resultat de la irradiació dels usos i les necessitats urbanes: si en les dècades centrals del segle passat aquestes es traduïren sobretot en les obres hidroelèctriques, en els darrers anys han consistit principalment en l'impuls de les activitats turístiques. El paisatge de la comarca i, en particular, dels seus pobles, és avui afaiçonat per l'impuls d'aquestes activitats, que han fet de tot el Pallars un gran centre de serveis. L'impuls de les infraestructures, el turisme i la segona residència arribà massa tard per algunes localitats com Sant Romà, però és ben perceptible des d'aquí.
Molt sovint els antics espais rurals de muntanya són interpretats com a buits en el mapa: reliquies d'un món desaparegut subjectes ara a processos de renaturalització o reforestació, territoris que no emeten llum ni soroll. Aquesta visió amaga però que aquests espais, aparentment buits, allotgen avui un conjunt d'usos essencials per al funcionament del sistema urbà en el seu conjunt: dels sistemes d'aprofitament hídric a les infraestructures viàries, de la producció elèctrica als equipaments turístics. Pau Vila, en un article famós publicat en els anys trenta, anomenà la irrupció d'aquests usos forts en el medi rural "les influències trasbalsadores modernes". Altres autors, de manera manera menys elíptica, l'han descrit com l'influx del procés d'urbanització capitalista.
Apart de les denominacions i més enllà de qualsevol temptació nostàlgica cal constatar que aquestes transformacions han comportat i comporten problemes de diversos ordres. El primer lloc, la qüestió de la salvaguarda d'allò que roman del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural construit a través de generacions de vides esforçades. En segon lloc, la gestió d'uns espais que han vist desaparèixer els usos tradicionals que n'havien conformat el medi i el paisatge. Finalment,  les mesures que cal prendre per tal que els que han restat en els territoris de muntanya i aquells que hi han anat a viure puguin gaudir d'un accés enraonadament equitatiu als serveis, amb independència del su lloc de residència.
La gestió d'un territori de muntanya que ha perdut bona part dels usos tradicionals i n'acull de nous ens posa doncs davant d'una triple exigència: preservar la memòria per tal de comprendre com hem arribat a ser el què som, gestionar els recursos amb criteris de sostenibilitat ambiental i de qualitat paisatgística i garantir la justícia territorial en l'accés a les infraestructures i serveis. No són reptes menuts, però cap govern digne d'aquest nom pot permetre's d'oblidar-los.

[Fotografies: O. Nel·lo]  

Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:

-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.

-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.

-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.

-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.

S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.

En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.

D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.

Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància). 

Sergi Saladié: vent de migjorn

Sergi Saladié, "Instal·lacions de producció d'energia elèctrica a Catalunya.
Situació actual i escenaris de futur",  a Ch. Zografos i S. Saladié (2012)

Paisatge i conflictes territorials a les comarques meridionals de Catalunya és el títol de la tesi doctoral que el geògraf Sergi Saladié presentà a la Universitat Rovira el Virgili el proppassat dia 20 de gener. L'estudi, dirigit pel professor Josep Oliveras, és el resultat de prop de vint anys de recerques de l’autor entorn dels temes del paisatge i l’energia, centrades sobretot en l'àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Sergi Saladié (Vandellós, 1974) cursà estudis de Geografia Rovira i Virgili, de la que és professor associat des de l’any 2004, i de Paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha col·laborat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i amb la Diputació de Barcelona en les tasques de redacció de l’Anuari Territorial de Catalunya i tingué una participació destacada en l’elaboració dels Catàlegs del Paisatge del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, impulsats per la Generalitat de Catalunya i coordinats per l’Observatori del Paisatge.

Cal fer notar, així mateix, que la trajectòria acadèmica de Saladié, de la que s’han derivat un bon nombre de publicacions, resulta indestriable del seu compromís ciutadà que l’ha portat a implicar-se a llarg del temps de manera decidida en diversos moviments territorials en les comarques de migjorn, així com a assumir darrerament responsabilitats institucionals.

La tesi conté diverses aportacions de notable interès. En primer lloc, ofereix una panoràmica de l’evolució de la normativa catalana en el camp del paisatge, a partir de l’aprovació de la Llei 8/2005. La tesi estudia, així mateix, els valors específics del paisatge en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, tot partint, sobretot, dels avenços de coneixement en aquesta matèria obtinguts en els respectius catàlegs del paisatge. A continuació, la recerca descriu els lligams entre la conflictivitat territorial i els processos de transformació del paisatge i dreça, a partir de les dades contingudes en l’Anuari Territorial de Catalunya, un complert inventari dels conflictes d’aquesta mena que s’han esdevingut d’ençà d’inicis de segle en el seu àmbit d’estudi.

Les dues darreres parts de la tesi es centren, específicament, en el tema de l’energia eòlica i la seva relació tant amb la conflictivitat com amb la governança territorial. Aquests apartats -que es compten segurament entre els més innovadors i rellevants de la recerca- permeten, en primer lloc, constatar com la conflictivitat en aquest àmbit s’ha derivat sovint de la percepció i reivindicació de determinats valors del paisatge per part d’agents locals que  no sempre ha trobat la resposta adequada per part de les iniciatives empresarials o les actuacions administratives. D’altra banda, des de la perspectiva de la governança, la investigació conté un detallat balanç de l’impacte econòmic de les centrals eòliques sobre les finances locals dels territoris on s’assenten. De l'estudi d'un i altre aspecte se'n deriva una conclusió particularment interessant: l'existència d'una relació estreta entre el capital social del que disposen els agents locals –els seus coneixements, les relacions, la capacitat d’organització- i la seva capacitat de defensar, reivindicar i promoure el seu capital territorial –el seus recursos i el seu paisatge.

La tesi de Sergi Saladié constitueix una aportació destacada en l'univers cada vegada més ampli dels estudis sobre la conflictivitat territorial a Catalunya, que, com hem explicat en d'altres ocasions, cobrà impuls sobretot a partir dels primers anys d’aquest segle. Uns estudis que resulten essencials per a la comprensió de l’evolució dels moviments socials en el nostre país i les conseqüències polítiques que se n’han derivat. D'aquesta manera, la recerca serà llegida amb profit tant per aquells que s’interessen per l’estudi del paisatge i els moviments ciutadans, com pels ciutadans que vulguin participar en l’impuls de noves polítiques per a un millor govern del territori. 

La natura en els límits de la ciutat: res no és, tot significa

Un passeig dominical pels afores de la ciutat mostra fins a quin punt les franges de contacte entrel’espai construït i els espais oberts són avui objecte d’una freqüentació notabilíssima. Dels senders de Collserola a les ribes del Besòs, de la Mola al bosc sabadellenc de Can Déu -per posar només alguns exemples de l’entorn metropolità barceloní- nodrides corrues de ciutadans passegen, corren, van en bicicleta. S’estima que la Serra de Collserola sola rebia ja l’any 2010, quan fou declarada parc natural pel Govern de la Generalitat, més de dos milions de visitants a l’any.

Ara, allò que sorprèn l’observador, més enllà del seu nombre elevat, és la quantitat i varietat d’equipament que els visitants porten: vestuari esportiu d’una diversitat extraordinària, sovint de colors llampants o florescents; bastons de marxa; motxilles adaptables; cantimplores per apaivagar la set sense deixar de caminar; bicicletes de tot terreny i de cursa; calçat esportiu de marxa, de carrera, de travessa; dispositius electrònics que permeten conèixer la posició, l’entorn, les pulsacions, la velocitat, la distància recorreguda, els passos fets, el trajecte recorregut caminant  i corrent;...

L’especificitat del vestuari i l’amplíssima panòplia de gadgets que semblen imprescindibles per a les activitats a l’aire lliure han esdevingut, potser, un dels símbols més destacats de l’aproximació contemporània a la natura. Es tracta d'un símptoma de com, en termes generals, la natura no és percebuda tant com el medi del qual formem part, sinó més aviat com un entorn que es troba a la nostra disposició i utilitzem per tal de satisfer algunes de les nostres necessitats, en aquest cas de lleure i salut. Per aquest ús, a més, sembla imprescindible l’adopció d’algunes vestimentes no tant necessàries com representatives i l’acompliment d’alguns actes de consum.

Joseph Roth (1894-1939)

No es tracta pas d’un fenomen nou. Fixem-nos en el què escrivia Josep Roth arran d’un passeig per Berlín, en temps de la República de Weimar, ara fa gairebé un segle: “El nostre vincle amb la natura s’ha pervertit. I és que la natura ha rebut una missió. La raó de la seva existència és la nostra distracció. Ja no existeix per ella mateixa. Existeix per tal d’acomplir una missió.”. Així, segons l’escriptor austro-hongarès, la natura hauria entrat de ple en una guia. Una guia integrada per boscos en els que fer la migdiada, llacs per remar i postes de sol per embadalir-se. Tant és així, que, de fet, la seva funció primordial, per a molts, seria la figurar en aquesta guia. Per al seu gaudi caldria, a més la celebració d’uns ritus: “L’europeu occidental surt d’excursió per la ‘natura’ com qui va a una festa de disfresses. La seva relació amb la natura passa per una jaqueta de drap tirolès”.

L’observació porta l’autor a exclamar: “En el límit de la ciutat (...), allà on he sentit a dir que comença la natura, no es troba la natura en si, sinó la natura dels llibres de text”. Així, en el lloc de la natura, en els afores de la ciutat “s’estén el concepte de la natura, la natura concepte”. De la mateixa forma que donem valor i importància a les notícies o als esdeveniments polítics per la seva imatge i no per la seva essència o contingut, la natura ha esdevingut abans que res imatge. En la nostra concepció de la natura, podríem dir, “no hi ha res que sigui, tot significa”.

Òbviament, la constatació d'aquestes realitats preocupants no ha d'implicar, en absolut, un menysteniment de la importància dels espais oberts en els entorns metropolitans, ni la negació de la necessitat de la seva preservació i gestió. Ans el contrari. El què d’elles es deriva, al nostre entendre, és la necessitat d’incorporar en les polítiques ambientals i en el debat cultural els instruments de sensibilització capaços d’anar transformant aquesta percepció utilitarista i consumista del paisatge i de l’entorn. Perquè només quan la majoria de la ciutadania sigui conscient -més enllà de la imatge i el simbolisme dels llocs- de la importància dels processos ambientals, estarem en condicions de preservar els valors dels espais oberts i de dur a terme polítiques ambientals veritablement efectives.  

[Fotografies: O. Nel·lo; Wikipedia]

Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  

De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.

Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.

Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.

La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  

El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  

Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.

La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 

Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.

Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  

Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.

El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.

Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.

Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.

Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.

D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.

En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure. 

Els Catàlegs del Paisatge: una empresa perseverant a punt de culminar

S’acaba de presentar la publicació del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines. Es tracta d’un volum de gairebé 700 pàgines, bellament editat, que conté el document aprovat pel Govern de la Generalitat el mes de novembre de l’any 2010. L’edició ha estat realitzada per l’Observatori del Paisatge amb el suport de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en l’àmbit de la cartografia i l’impuls institucional del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona. El volum fou presentat pel conseller Santi Vila a Banyoles el proppassat dia 6 de febrer. 

Com és sabut, els catàlegs del paisatge són instruments que tenen per objectiu el reconeixement del paisatge de cada un dels àmbits de planejament territorial de Catalunya, per tal de delimitar-hi unitats de paisatge, establir els valors paisatgístics que les caracteritzen i fixar Objectius de Qualitat per tal de protegir-los, promoure’ls i enaltir-los. Aquests objectius de qualitat són la base de les Directrius del Paisatge, de caràcter normatiu, que s’han d’incorporar als Plans Territorials Parcials i, a través seu, al Planejament Urbanístic. Així doncs, tot i que no tenen un efecte normatiu directe, els Catàlegs són una eina fonamental tant pel al coneixement del territori, com per a la seva gestió.

Instituïts ara fa deu anys, a través de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, els catàlegs han estat elaborats per l’Observatori del Paisatge, en col·laboració amb diverses universitats catalanes. Així, el primer catàleg, el de les Terres de Lleida, fou aprovat l’any 2008 i publicat el 2010. Els tres següents, el del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i les comarques gironines, foren aprovats l’any 2010, i publicats, respectivament, el 2012, 2013 i 2014. Hi ha, a més, dos altres catàlegs aprovats i pendents de publicació: el de l’Alt Pirineu i l’Aran, 2013, i el la Regió Metropolitana de Barcelona, 2014. D’aquest manera, 6 dels 7 catàlegs del paisatge previstos es troben ja aprovats i vigents. Manca, tan sols, el de la Catalunya Central, en curs d’elaboració, per tal de completar la sèrie completa i disposar d’una diagnosi acurada de l’estat i els valors del paisatge català en el seu conjunt, així com de propostes per tal de mantenir-los i millorar-los en cada un dels àmbits de planejament territorial i cada una de les unitats de paisatge delimitades.

El fet que els catàlegs vigents hagin estat aprovats per consellers pertanyents a diverses formacions polítiques i publicats per governs de diferent orientació constitueix una mostra excel·lent de continuïtat i maduresa institucional. Representa, així mateix un aval a la magnífica tasca desenvolupada per l’Observatori del Paisatge que enguany compleix, també, deu anys d’existència. Tant de bo, que l’aprovació, publicació i vigència dels Catàlegs del Paisatge signifiqui que la consideració i el respecte als valors del paisatge van ocupant un lloc cada vegada més destacat en l’ús, l’ordenació i la gestió del territori.