Des dels barris, contra les desigualtats

El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions en als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia.

La concentració de la població més desafavorida en alguns barris és un resultat directe del funcionament del mercat de l’habitatge. Com és ben sabut, la nostra capacitat d’escollir lloc de residència depèn de la combinació de dos factors: el preu de l’habitatge i els nostres ingressos, de manera que uns tenen més capacitat d’escollir que no pas d’altres. Així, la població amb menors ingressos es veu concentrada en aquelles parts de les àrees urbanes on els preus són més baixos. És a dir, aquelles que solen disposar de menys serveis, pitjor accessibilitat, dèficits d’espai públic i un parc d’habitatge amb majors mancances. D’altra banda, aquells que més tenen també tendeixen a aplegar-se per tal de gaudir dels avantatges de viure entre ells i de no haver de compartir els serveis dels que poden dotar-se.

En les darreres dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya. Així, allò que s’especialitza socialment no són ja només uns carrers o uns barris de cada localitat, sinó municipis sencers. Això, al seu torn, té conseqüències decisives sobre els recursos dels que disposen els ajuntaments, ja que la base fiscal dels municipis depèn, en molt bona mesura, del valor cadastral de l’habitatge.

D’aquesta manera, es dona la paradoxa de que la població més necessitada de serveis socials acaba anant a raure en els municipis amb menor capacitat per prestar-los. Si, deixant Barcelona apart, apleguem els 163 municipis de la regió metropolitana de Barcelona en funció dels ingressos municipals per càpita dels que disposen, constatarem que els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Es tracta d’una situació que afecta de forma destacada les localitats de la conurbació barcelonina, però també les ciutats de l’arc metropolità i capitals de comarca de arreu de Catalunya.

En aquestes circumstàncies resulta molt difícil que cada municipi pugui emprendre pel seu compte actuacions per millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Barcelona és l’excepció: en els darrers vuit anys ha dut a terme un Pla de Barris, tot invertint més de 200 milions d’euros en una vintena de barris de la ciutat. Ha pogut fer-ho perquè és una gran ciutat que compta tant amb barris benestants com vulnerables i el seu ajuntament disposa d’uns ingressos de més de 2.000 € per càpita. Però això no està a l’abast d’ajuntaments amb molts menors ingressos per habitant, com els de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet o Badalona, que concentren un gran nombre de barris vulnerables. Ni tampoc de ciutats com Mataró, Sabadell, Figueres o el Vendrell, que apleguen molts habitants amb baix nivell de renda, mentre la població més benestant de les respectives àrees urbanes tendeix a residir en els municipis veïns.

Per això és positiu que el repte de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables sigui assumit i finançat a escala del conjunt de Catalunya. Aquest va ser l’objectiu de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya aprovada el mes de maig de 2004, ara fa vint anys. La Llei va permetre intervenir en 141 barris de Catalunya, amb projectes que conjugaven les millores físiques amb els programes socials. La seva aplicació es dugué a terme amb la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments concernits, tot tractant de conjugar la solidaritat fiscal amb el coneixement dels problemes i la implicació dels veïns. El desplegament de la Llei fou interromput l’any 2011, en aplicació de les polítiques d’austeritat.

La Llei de Barris fou la primera llei substantiva impulsada pel govern presidit per Pasqual Maragall i és significatiu que el nou govern de la Generalitat hagi volgut incloure entre les seves primeres mesures reprendre una iniciativa en aquest mateix camp. Es tracta d’una mesura llargament reclamada pels ajuntaments i les entitats veïnals, que veuen acumular-se els problemes sense disposar dels instruments adequats per fer-hi front. El mateix Parlament de Catalunya va aprovar fa un parell d’anys una nova versió de la Llei que no ha arribat a aplicar-se. Potser el desplegament d’aquesta norma podria permetre guanyar temps i emprendre de manera immediata les actuacions en els barris.

La segregació no només reflecteix la desigualtat sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i a reproduir-la. Per combatre’n les causes i els efectes cal millorar els barris per tal que tothom, visqui on visqui, pugui gaudir d’un entorn enriquidor, digne i segur. Tant de bo que les polítiques anunciades facin possible avançar en aquest camí. 

[Article publicat al diari Ara, 19.08.2024].

Suburbia, la nova Atenes?

 

"Annunciation", de Alberto Ortega (2023). Suburbia, CCCB

La magnífica exposició Suburbia, que pot visitar-se aquests dies en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, porta a reflexionar sobre la recepció que la dispersió urbanística americana ha tingut entre nosaltres. S’ha afirmat sovint que, des dels seus inicis, l’expansió del suburbi americà i l’American way of life van ser celebrats i acceptats de manera acrítica a Catalunya i Espanya. Tanmateix, aquesta recepció favorable va tenir ja de molt bona hora excepcions notables.

Així, a finals dels anys setanta un jove economista català, que havia estudiat a Nova York i Baltimore, formulava una crítica radical a la suburbialització dels Estats Units, tot assenyalant-ne les contradiccions i els riscos. La configuració de les metròpolis americanes, explicava, era en bona mesura l’expressió de la pugna entre els grups socials a l’hora d’organitzar la ciutat, utilitzar el territori, repartir-se els recursos i distribuir les càrregues fiscals, fins el punt que les diverses classes socials havien quedat estretament identificades amb diferents espais urbans.    

Aquesta realitat s’havia exacerbat a partir del moment en el que la motorització i l’expansió metropolitana varen permetre la sortida de les classes mitjanes dels centres urbans. El white flight -l’envolar-se de les classes mitjanes blanques cap els suburbis- havia repercutit en els preus immobiliaris de les ciutats centrals i hi havia confinat la població més pobre, en bona part afro-americana. Les conseqüències, des del seu punt de vista, no podien ser més negatives:

“Si mirando a Norteamérica hemos de ver nuestro futuro (...) la experiència de lo que son las ciudades centrales de los Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo abandonado, arrasado como en Berlín en 1945; de ghettos, “pequeñas Italias” y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estructurada, sin centro”. 

En canvi,

“Los kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y una parte de la classe obrera [constituyen]  la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico”.

A partir d’aquí, el nostre autor establia un símil agosarat: el suburbi s’ha convertit en la nova Atenes, proclamava, lloc de residència de ciutadans lliures i iguals. En canvi, la ciutat central ha quedat relegada al regne de la natura, allà on viuen els bàrbars, privats de drets i carregats d’obligacions. Aquells bàrbars que Aristòtil equiparava a les bèsties. La configuració de la metròpolis americana a través del procés de suburbialització venia a ser així l’expressió de l’exacerbació de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència.

El jove economista al que hem fet referència, ja ho heu endevinat, no és altre que Pasqual Maragall i Mira, que tot just tres anys després d’escriure aquesta diagnosi descarnada sobre “El suburbio americano” esdevindria alcalde de Barcelona. De fet, en bona mesura, les polítiques que va impulsar a l’Ajuntament, sobretot en els primers anys en que en va exercir l’alcaldia, no s’expliquen sense tenir en compte els ensenyaments i els temors derivats de la seva experiència americana: la voluntat de retenir a tot cost les classes mitjanes a la ciutat, les actuacions de rehabilitació dels barris, la defensa de un govern metropolità que assegurés la redistribució fiscal. Deixem, però per una altra ocasió aquestes qüestions.

Aturem-nos, en canvi, en dos aspectes dels seus raonaments, que gairebé mig segle després, resulten de particular interès i actualitat. La primera té a veure en la relació entre dispersió urbana i separació dels grups socials sobre l’espai. Direu, amb raó, que a Barcelona la segregació ha estat un fenomen consubstancial al procés d’urbanització contemporània, de Cerdà fins els nostres dies. Tanmateix, en les darreres dècades s’ha produït una novetat important:  amb l’ampliació de l’àrea urbana i la dispersió de la urbanització, la segregació ha saltat a l’escala metropolitana.

Així, allò que avui s’especialitza socialment no són ja els carrers o els barris de cada localitat, sinó municipis i fins i tot eixos metropolitans sencers. D’aquesta manera, s’han configurat eixos de benestar supramunicipals en els que es detecta una relació entre densitat residencial i distribució espacial de la renda: no tots els grups benestants viuen en dispers, ni tots els vulnerables viuen en concentrat, però en l’àmbit metropolità, els municipis amb renda mitjana per càpita més elevada solen correspondre’s a poblament dispers -Matadepera, l’Ametlla del Vallès o Alella- i els de renda més baixa es compten entre els més densos -l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Badia.

La segona qüestió que ens resulta particularment útil de la crítica de Maragall a la suburbialització americana té relació amb la desigual distribució dels recursos públics. En fugir de la ciutat central, deia, els rics no només obtenen el confort i la seguretat de viure entre ells, sinó que paguen relativament menys impostos. En canvi, en les localitats on es concentren els sectors de renda més baixa, la despesa social i els impostos han de ser necessàriament més elevats.

El nostre sistema fiscal local és molt divers al dels Estats Units. Tanmateix, la combinació entre metropolitanització, segregació i manca de consolidació fiscal provoca, també, molt notables diferències en la distribució dels recursos públics. Si prenem tots els municipis de la regió metropolitana de Barcelona, deixant la capital apart, i els agrupem per quartils segons els recursos per càpita dels que disposen els respectius ajuntaments, veurem que el 76% de la població més vulnerable resideix en localitats que pertanyen al quartil amb menys ingressos per càpita. Es dona així la paradoxa de que aquells que menys tenen i de més serveis socials precisen acaben residint en les localitats amb menor capacitat per prestar-los. 

Aquestes són, segurament, les principals lliçons que podem extreure del debat sobre la dispersió urbana Nord-americana: primera, no es pot entendre la configuració de la ciutat sense tenir en compte les relacions de classe i les pugnes que se’n deriven; segona, no es pot construir una ciutat justa sense ordenar el territori i distribuir els recursos a escala metropolitana. Tant de bo que el Govern de la Generalitat sorgit de les eleccions del 12 de maig no oblidi aquests principis.

[Article publicat a El País. Quadern, 07.05.2024]

Les tres claus de la segregació residencial: desigualtat, urbanització i recursos

 

1.    Segregació i desigualtat

La desigualtat econòmica i social és un dels trets definidors de les societats contemporànies i d’això en tenim evidència cada dia. Menys atenció es sol prestar, en canvi, a la relació entre la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i la forma com vivim en les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la desigualtat i les pugnes que aquesta suscita. [1]

En efecte, les diferències en la capacitat econòmica de les persones es plasmen en la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de residència[2]. Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i els costos de la mobilitat. En aquest context, aquells que menys tenen solen acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de pitjor qualitat, els dèficits urbans més acusats i els desplaçaments més llargs. Pel seu costat, aquells que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis que poden procurar-se. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la ciutat és tant el resultat del confinament dels pobres com de la secessió dels rics[3]

La segregació és doncs un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, la segregació no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així perquè el nostre benestar no depèn només dels nostres ingressos, sinó també de les característiques del nostre entorn: la qualitat de l’escola en la que ens hem educat, la facilitat en l’accés als serveis, la salubritat del medi, el temps que esmercem per arribar a la feina. Els nostres ingressos determinen el lloc on vivim i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les que gaudim. 

 2.  Segregació i dinàmica metropolitana

La segregació és, com dèiem, un fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades que Ildefons Cerdà aplegà en Monografía estadística de la classe obrera l’any 1856. Ara bé, de llavors ençà, la segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya[4].

Com és sabut, al llarg del segle XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la tendència de la població i les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta fase concentradora va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i inicis del setanta del segle passat. D’aquesta manera, l’any 1975, les set principals àrees urbanes espanyoles –Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa- concentraven ja prop d’un terç de la població del país.

A Catalunya, aquest procés va comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals i conurbar-se entre elles. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja, sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva població.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per un costat, la major integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria varen comportar canvis radicals en l’estructura productiva i estroncaren el fluxos migratoris cap a les ciutats. Per l’altre, el desenvolupament de les infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat varen permetre eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.   

El procés d’urbanització va conèixer encara un altre inflexió amb el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla immobiliària varen atraure nous contingents migratoris cap a l’àmbit metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població de la regió metropolitana ja superava els 5 milions de persones. L’arribada d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat central, fins a arribar al 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població barcelonina nascuda dins l’Estat Espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023 són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels 1,6 milions de persones, de les quals, gairebé 1 de cada 3 és nascuda a l’estranger.

Doncs bé, l’evolució de la urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a Catalunya. El procés  ha comportat la conformació de grans àrees urbanes  interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge funcionen de manera cada vegada més integrada. D’aquesta manera, l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot, territoris més amplis.

Així, els mapes de la distribució territorials de la renda, ens mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, de Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet a Esplugues i Cornellà; els marges del Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a cavall de Collserola, de Sarrià-Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; en les corones benestants que envolten algunes ciutats metropolitanes, com Argentona, Cabrera i Llavaneres respecte Mataró, Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte Sabadell o Matadepera i Ullastrell respecte Terrassa[5].

 3.      Segregació i recursos públics

La segregació constitueix, doncs, un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat més justa haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures –com la regulació de les relacions laborals o les polítiques fiscals- hauran d’estar encaminades a reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres destaquen el foment de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.

Una política d’habitatge capaç de incidir en l’increment accelerat dels preus i de reduir els problemes d’accés tindria, sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació. Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financiarització del mercat immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat de regular els preus i la baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per tal d’accedir a la casa no deixa de créixer, tot superant amb escreix dels límits del que es considera suportable, i esdevé un dels principals elements propulsors de la segregació residencial i urbana[6].

Per altre costat, la dotació d’equipaments podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona però la paradoxa de que, en l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la distribució de la renda, més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però també la distribució d’aquests darrers tendeix a seguir la renda, en comptes de compensar-la[7].  

Finalment, les polítiques de rehabilitació de barris tenen també capacitat d’incidir en les causes i els efectes de la segregació. Per un costat, en reduir les diferències de qualitat residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir a que els preus siguin menys desiguals. Per l’altre, en millorar l’espai públic, les dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits, milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en aquest camp, en la que destaca la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) i el Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos amb els que compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen d’abast metropolità, però -abrogada sense recanvi efectiu la Llei de Barris de 2004- els municipis han de seguir fent front a les seves causes i als seus efectes amb els propis recursos.   

De fet, les mancances i les desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat emprendre tant les polítiques de rehabilitació, com les de habitatge i equipaments. Com hem vist, en la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat i la segregació hi ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal entre els municipis que en formen part. Així, es dóna la paradoxa que, per mor dels preus, la població més desafavorida es concentra en els municipis més mal dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant apart Barcelona, es classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els ingressos per càpita dels que disposen els seus ajuntaments, s’observa l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca de recursos municipals van agafades de la mà.[8]

A l’àmbit metropolità barceloní, la segregació planteja, doncs, amb tota cruesa dos dels reptes principals als que ha de fer front la ciutat contemporània: l’existència de destacades desigualtats socials i territorials i la necessitat de dotar-se de polítiques, instruments i recursos públics per tal de governar la metròpolis en termes d’eficiència, sostenibilitat i equitat. Ambdues qüestions són estretament interdependents: no hi haurà governança metropolitana justa sense la voluntat de reduir les desigualtats i no serà possible reduir les desigualtats sense dotar-se d’instruments efectius de governança metropolitana

---

[1] Secchi, B. (2013). La città dei ricchi e la città dei poveri. Bari: Laterza.

[2] Van Ham, M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R., & Janssen, H. (Eds.). (2021). Urban Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Cham: Springer International Publishing.

[3] Blanco, I., & Nel·lo, O. (Eds.). (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

[4] López-Gay, A. (2017). Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, Papers. Revista de Sociologia, 102 (4). Nel·lo, O. y López, J. (2016). «El procés d’urbanització». En: Giner, S. y Homs, O. (ed.). Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana.

[5] Blanco & Nel·lo, 2018.

[6] Bosch, J. (2021). L’accés a l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

[7] Cruz, H.; Blanco, I; Gomà, R.; Antón, F. & Porcel, S. (2021). Densidad institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana, Nel·lo, O. Efecto barrio. Desigualdad social, segregación residencial y políticas públicas en las grandes ciudades ibéricas. València, Tirant lo Blanch.

[8] Checa, J.; Donat, C. & Nel·lo, O. (2022). Segregación residencial y recursos municipales en la región metropolitana de Barcelona. En I. Blanco & R. Gomà, eds. ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. València: Tirant lo Blanch.

[Article publicat a Barcelona Metròpolis, 130, abril 2024]

La rehabilitació urbana a Barcelona: significació i importància

Manifestació de l’associació de veïns
de les barraques de Francisco Alegre, Barcelona, 13 de juny 1976.  

El procés de transformació urbana de Barcelona ha atret l'atenció internacional, fins al punt de convertir-se, per bé i per mal, en un referent. A l'hora de dialogar amb d'altres realitats convé interrogar-se sobre les raons d'aquesta notorietat. Al nostre parer, la rellevància del cas barceloní es deriva del fet que els avatars de la transformació de la ciutat compendien, en bona mesura, les principals tensions que han caracteritzat, al llarg dels dos darrers segles, el procés d'urbanització en moltes ciutats del món. Això es fa particularment palès en el cas de les polítiques de rehabilitació urbana, és a dir, aquelles destinades a la intervenció sobre els teixits urbans consolidats.

En primer lloc, l'aplicació de les polítiques de rehabilitació a la Barcelona contemporània permet observar la tensió entre les intervencions fruit de l'acció al servei de les elits urbanes i les derivades de les reivindicacions dels grups socials subalterns. En segon lloc, l'evolució d'aquestes polítiques evidencia la complexitat progressiva que aquestes han anat adquirint, des de les intervencions purament físiques fins als plans integrats que contenen tant actuacions urbanístiques com programes de protecció social. Finalment, en l'aplicació de les polítiques de rehabilitació urbana a la ciutat s'ha fet particularment palesa la necessitat d'un salt d'escala des de l'àmbit local a la perspectiva metropolitana o regional. Segurament és la notorietat d'aquestes tres qüestions –per a qui? per què? on?- allò que confereix un valor general a l'estudi del cas barceloní. Vegem-ho amb algun detall.

En l'evolució històrica de les polítiques de rehabilitació a Barcelona destaca, sobretot, la importància que hi ha tingut l'acció i la reivindicació dels grups socials subalterns. No es tracta, és clar, de que les intervencions realitzades hagin respost sempre als seus interessos, ans al contrari. Durant llargs períodes, les polítiques urbanes han estat concebudes i executades al servei dels propietaris del sòl i amb l'objectiu de facilitar el control militar de la ciutat, proveir espai per a les activitats econòmiques o mostrar la puixança de les elits dirigents. En són exemples els sventramenti de la Ciutat Vella realitzats a inicis del segle XX, la construcció de l'anomenat Barri Gòtic o algunes de les remodelacions dutes a terme en les darreres dècades al litoral de llevant de la ciutat. Però també és cert que, en diversos moments decisius, l'acció dels grups subalterns ha tingut una importància clau en l'orientació de les polítiques urbanes. Així, al llarg dels dos darrers segles, les reivindicacions, moviments i lluites populars han resultat crucials. Ho van ser a mitjans del segle XIX, en el moment de la demolició de la muralla; als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la lluita contra l'especulació urbanística i la dotació d'equipaments duta a terme per les associacions de veïns; o les primeres dècades del nostre segle, en els combats pel dret a l'habitatge i la preservació dels comuns urbans. Els trets principals de la configuració urbana responen avui, sens dubte, als interessos dominants durant les darreres centúries: els de la burgesia urbana, el capital financer i l'Estat. Però, a cada moment, aquests han hagut de fer els comptes amb l'oposició -ara sorda, ara oberta- dels grups subalterns, que en diversos períodes han aconseguit condicionar de manera efectiva la transformació de la ciutat i, amb això, la seva estructura i les seves prestacions.

El segon aspecte que l'evolució de la rehabilitació urbana a Barcelona posa de relleu és la possibilitat de conferir una complexitat cada cop més elevada a aquest tipus de polítiques. En efecte, les primeres propostes i intervencions sobre els teixits urbans consolidats de la Ciutat Vella, a finals del XIX i inicis del XX, tenen un caràcter eminentment físic: es tracta de demolicions i obertures de grans vies, amb ecos clars de l'actuació de Haussmann a París. Fins i tot els “esponjaments” proposats pels exponents catalans del Moviment Modern, als anys trenta del segle XX, consisteixen essencialment en demolicions amb finalitats “higenitzadores”. Tot i això, a partir dels anys vuitanta del segle passat, bona part de les intervencions realitzades, en molts casos a partir de les propostes i sota la pressió dels moviments veïnals, tindran com a aspecte central, no tant les demolicions, sinó la provisió d’equipaments, la dotació d’espais verds i la millora de l’espai públic. Posteriorment, a les dues primeres dècades del present segle, les intervencions de rehabilitació de barris s'han caracteritzat per superar clarament les actuacions físiques, per incloure també programes de salut, educació, equitat de gènere, ocupació i protecció social, entre d'altres. Així, actuacions com les dutes a terme a través de la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) o el Pla de Barris de Barcelona (2015-2023) s'han caracteritzat per la transversalitat temàtica i la voluntat d'intervenir en tots els aspectes que configuren les condicions de vida als barris.

L'últim tret que confereix un interès particular al cas barceloní és l'evidència que les polítiques de rehabilitació a la ciutat requereixen un salt d’escala. Com s'ha vist, en els seus orígens i fins a mitjans del segle XX aquestes van estar centrades de manera pràcticament exclusiva a Ciutat Vella, és a dir, l'àrea que s'havia trobat dins de les muralles medievals. Tanmateix, el gran creixement del període 1950 i 1975 –accelerat, especulatiu i desordenat– va fer necessari, ja als anys vuitanta del segle passat, que les polítiques de rehabilitació s'haguessin de centrar també en les noves perifèries urbanes. Amb això es va aconseguir una millora notable de la urbanització i les dotacions en aquests barris. Tot i això, la consolidació de les dinàmiques metropolitanes aviat va evidenciar els límits d'aquest tipus d'intervencions. L'ampliació de l'àrea urbana ha fet que el municipi de Barcelona, amb 100 km2 i 1,6 milions d'habitants, contingui només una part del territori i la població metropolitana, que s'estén avui sobre 3.230 km2 i alberga més de 5 milions de persones. El creixement metropolità comporta que avui la segregació residencial tingui lloc també a aquest nivell d'escala, de manera que són municipis, i fins i tot eixos metropolitans sencers els que es veuen especialitzats en residents de rendes altes o baixes. En aquestes circumstàncies, resulta peremptori superar el marc del municipi central i emprendre polítiques de rehabilitació d'escala metropolitana o regional, tal com va assajar a la primera dècada del present segle la Llei de barris catalana. Només així, les àrees més vulnerables aconseguiran disposar dels recursos necessaris i es podran desenvolupar estratègies per fer front de manera efectiva a la desigualtat urbana.

[Intervenció en les jornades Barcelona/Caracas, "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios", organitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universidad Simón Bolívar "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios".] 

[Fotografia: Pere Monés] 

L'assalt als palaus de poble

Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France, 7.07.2023)

La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Una col·lega estimada, genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país, m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos: la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola, el centre social”.

De fet, la destrucció d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en els barris que n’estan més mal proveïts.

D’aquí que les reivindicacions veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris, socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees més vulnerables.

Des d’una perspectiva més general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista, justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la gent, palaus per al poble.

En aquest context, la destrucció d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes immediates i estructurals de la revolta.

Tanmateix, més enllà d’aquestes visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?    

És necessari analitzar també per quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió i autogestió comunitària?

Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.

[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]    

El Pla de Barris: pel dret de tothom a la ciutat

El Pla de Barris de Barcelona, es troba ja en una fase avançada d'execució. Iniciat l’any 2016 en 16 barris de la ciutat, s’ha estès a partir de 2021 a 7 barris més. En total s’hi hauran invertit 300 milions d’Euros, destinats a millorar l’educació, la salut, l’espai públic, els equipaments, l’ocupació i molts altres aspectes de la vida quotidiana en els barris més vulnerables de la ciutat, en els que viu prop d’una quarta part de la població de la ciutat.  Ara, l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar el llibre Pla de Barris. Barcelona, 2015-2023, que compendia les actuacions realitzades. Es tracta d’un volum de 228 pàgines, magníficament editat, del que ha tingut cura Carina Bellver. El llibre fou presentat el dia 20 de gener i es troba ja disponible a la xarxa en aquest enllaç. Aquesta fou la nostra intervenció en l’acte de presentació.

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL PLA DE BARRIS

Deia el clàssic que “la ciutat neix perquè cap de nosaltres es basta a si mateix, som indigents de moltes coses. És a partir d’aquest principi que es crea la ciutat”. Així, la ciutat sorgiria i es justificaria doncs per la necessitat humana de l’ajuda mútua, de la cooperació. Permetria que els qui menys tenen, els més desafavorits, però també tota la resta de la societat (perquè tots som “indigents de moltes coses”) trobés suport de la col·lectivitat. La ciutat així concebuda seria doncs un instrument de redistribució de benestar, de igualació, de justícia.

És veritat, però que aquesta no és pas l’única definició (ni l’única realitat) possible de ciutat. Al contrari, la ciutat funciona sovint més aviat com un mecanisme d’exclusió social, de jerarquització i de segregació. Això ocorre quan la seva organització és deixada, e  societats com la nostre, a l’impuls exclusiu del mercat.

Si volguéssim triar un lema per aquesta altra forma d’organitzar la ciutat, per contraposar-lo al de Plató que citàvem ara fa un moment, podríem anar-lo a cercar a Mahagonny, l’obra en la que el dramaturg alemany Bertold Brecht va narrar, com en una paràbola, l’ascens i la caiguda de la ciutat capitalista: “Fundem-hi una ciutat en aquest lloc./ N’hi direm Mahagonny, que vol dir ciutat-xarxa./ Serà como una xarxa parada per atrapar/ tots els ocells comestibles”. La ciutat mercat, la ciutat fàbrica, la ciutat objecte de consum, seria així com una xarxa parada per capturar “el ocells comestibles”, és a dir, tots nosaltres.

De fet, les concepcions de la ciutat com a instrument de redistribució social i com a instrument d’explotació i subjecció han estat permanentment contraposades al llarg dels segles. L’ordre de la col·lectivitat és sempre fràgil perquè és troba permanentment amenaçat pel desordre dels interessos particulars.

Però aquest pugna no es dóna entre categories abstractes, entre forces alienes a nosaltres que, com Godzilla i King Kong, es barallen per sobre els terrats de la ciutat. Nosaltres, com a ciutadans, hi podem fer alguna cosa. Podem tractar d’incidir. Podem (i hem de) tractar de decantar l’evolució cap a un costat o cap a l’altre.

El Pla de Barris és, precisament, un intent de decantar l’evolució de la ciutat cap al costat de la justícia i no de l'exclusió. Podríem preguntar-nos, tanmateix, perquè per avançar en aquesta direcció cal intervenir en uns barris, de manera específica? Cal fer-ho, perquè alguns barris apleguen més població vulnerable que altres.

En efecte, a la ciutat el mercat de l’habitatge, deixat a ell mateix ,actua com un gran filtre gegantí que porta les llars a separar-se en funció de la capacitat dels seus membres d’escollir lloc de residència. Com que aquesta capacitat depèn de la relació entre els nostres ingressos i els preus del sòl i de l‘habitatge, resulta evident que uns poden triar més que uns altres. I els qui menys tenen, els més vulnerables, van a raure on els preus són més baixos.

Doncs bé, si els preus són més baixos en uns barris que no pas en uns altres això es deu a que aquests tenen menys serveis, espai públic de pitjor qualitat, són menys accessibles, etc. Així, la dificultat d’accedir als serveis i al benestar esdevé una barrera afegida per als habitants dels barris més vulnerables. La separació dels grups socials en la ciutat no és només un reflex de la desigualtats, sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i reproduir-la.

El Pla de Barris tracta de fer front a les causes i els efectes d’aquesta situació. Ho fa tractant de millorar les condicions de vida en els barris més desafavorits, per tal de reduir les desigualtats a la ciutat i afeblir els mecanismes que les generen. Ho fa intervenint sobre tots els aspectes que incideixen en la vida dels barris: de l’habitatge a la salut mental, de l’educació a l’espai públic, de l’ocupació a la discriminació de gènere,...

El llibre que avui presentem i que, amb tanta cura, ha preparar Carina Bellver en dóna bona mostra. Conté les dades, l’abast territorial i els pressupostos del Pla de Barris. Però, sobretot, dóna la paraula a aquells que en són els principals protagonistes. Així, d’entre les més de 700 actuacions del Pla n’escull una vintena i dóna la paraula a aquells que estan implicats directament implicats en la seva execució: l’educadora que rep els nens i els seus pares a la porta de l’escola, la gestora d’un taller d’alimentació saludable, el monitor d’activitats extraescolar, el responsable d’una cooperativa de rehabilitació, la cuinera d’un menjador popular...

El resultat, salvant totes les distàncies, recorda la tècnica d’aquell documental de Ken Loach sobre el naixement de l’Estat del Benestar al Regne Unit en el que en comptes de parlar dels polítics i dels economistes que l’havien impulsat –d’Atlee, de Keynes, de Beveridge- entrevistava les mestres, les infermeres, els usuaris de l’habitatge social.

L’efecte és formidable, com aquells quadres impressionistes que amb unes quantes pinzellades fortes i ben triades, reflecteixen la llum i la realitat. Per tot això, us convido a llegir-lo, difondre’l, debatre’l. Pocs llibres hi ha avui que reflecteixin millor el que és Barcelona i les polítiques transformadores que s’hi estan duent a terme.

¿Vides segregades? Reconstruir fraternitat

La segregació urbana -la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència- és un dels trets característics del procés d'urbanització contemporània. Es tracta d'una dinàmica que afecta la població en el seu conjunt, que ha pres escala metropolitana i que, amb l'increment de les desigualtats socials, tendeix sovint a aprofundir-se en les nostres ciutats. 

Sobre la segregació urbana i les seves conseqüències, acaba precisament d'aparèixer el volum ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. El llibre, publicat per l'editorial valenciana Tirant lo Blanch, ha estat editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà, directors, respectivament, de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona. En la seva elaboració ha participat un conjunt de 21 investigadors. 

L'interès principal de l'estudi rau en el fet de que ofereix una visió transversal sobre les múltiples facetes que intervenen en el tema de la segregació urbana: la vida comunitària, la mobilitat, l'educació, les cures, l'accés a la cultura, la salut, l'alimentació, la distribució dels recursos públics i les capacitats d'organització de la ciutadania. Es posen així de relleu tant les implicacions de la segregació respecte les condicions de vida de la població, com en el funcionament de les ciutats i les polítiques públiques. 

El llibre ve a constituir la culminació d'una línia de recerca sobre la segregació iniciada fa ja prop d'una dècada, que, fins a la data, ha donat com a fruits principals tres volums, publicats tots ells per l'editorial Tirant lo Blanch en la col·lecció de Geografia dirigida pel professor Joan Romero: Barrios y crisis. Crisis económica, segregación e innovación social en Catalunya, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018); Efecto barrio. Segregación residencial y condiciones de vida en las grandes ciudades ibéricas, editat per Oriol Nel·lo (2021); i, finalment, aquest ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad, editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà (2022). 

En conjunt, aquestes recerques han tingut un doble objectiu: per un costat, assenyalar la importància de la segregació urbana en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials; per l'altre, posar de relleu la necessitat d'explorar polítiques i pràctiques orientades a rearticular espais compartits i xarxes solidàries que facin de les nostres ciutats lloc més habitables i justos.  

La crida del camp

Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19, el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.

Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions -interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.  

És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre la ciutat, que no pas de marxar-ne.

Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.

D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències. 

Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa? 

[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020] 

Mobilitat i renda a Barcelona durant l'estat d'alarma COVID19

Mapa 1. % de validacions de títols de transport entre 30.03 i 3.04.2020
respecte la mitjana de gener-febrer 2020.
Barris de Barcelona, Renda Familiar Disponible Bruta.  

En el context del progressiu retorn a l’activitat després del període de confinament, la qüestió de la mobilitat esdevé clau, tant en termes sanitaris com econòmics i socials. La limitació de la pròpia mobilitat es presenta sovint com una qüestió de responsabilitat personal. En molts casos això és, indubtablement, així. Ara bé, la capacitat de persones de gestionar la pròpia mobilitat varia en gran manera segons els grups socials. Així, diversos estudis mostren que, durant l’epidèmia, tant a Espanya com en d’altres països, la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa.

La menor capacitat dels grups socials vulnerables a reduïr la seva mobilitat pot deure’s al fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, ocupats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions laborals més precàries i amb menys estalvis disponibles, han hagut de continuar desplaçant-se amb major intensitat.

Això, com senyalava David Harvey el proppassat dia 1 de maig, ha fet evidents dues coses en les circumstàncies actuals: per un costat, la centralitat de les classes treballadores –sovint invisibles- en el funcionament de la ciutat; per l’altre, la difícil alternativa a la que moltes persones han hagut de fer front aquests dies, entre posar en risc la pròpia salut o perdre la feina.   

Un estudi realitzat pel Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la UAB a l’àrea metropolitana de Barcelona aporta noves dades de notable interès sobre aquest tema. El treball, elaborat juntament amb l’Autoritat del Transport Metropolità, analitza les  validacions en dia feiner de títols de transport al sistema de transport públic ferroviari (estacions de Metro, RENFE Rodalies, FGC i TRAM) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  Les dades mostren l'evolució de la mobilitat en transport públic ferroviari en el període comprès entre l’inici de l’Estat d’Alarma (15 de març)  i l’inici de la Setmana Santa (5 d’abril).   

Aquestes dades, han estat creuades amb informacions relatives a la renda familiar disponible procedents de la recerca Barris i crisi que agrupa les seccions censals en tres categories –benestants, intermèdies i vulnerables. Per a l’àmbit específic de la ciutat de Barcelona, s’ha emprat l’estimació de la renda als barris de Barcelona elaborada anualment per l’Ajuntament.

L’anàlisi permet confirmar que l’existència d’una estreta relació entre la reducció de la mobilitat i nivell de renda del territori en l’AMB.  En termes generals la major reducció de la mobilitat s’ha produït en aquells territoris on el nivell adquisitiu de la població és més elevat, i a la inversa, en els territoris on el nivell adquisitiu de la població és més baix la reducció de la mobilitat resulta inferior.

Figura 1. % mitjà de validacions en dies laborables durant les tres primeres setmanes d’estat d’alarma 

respecte la mitjana de validacions dels dies laborables dels mesos de gener i febrer 2020. 

AMB, segons vulnerabilitat de les seccions censals. 

Així, les dades mostren una destacada disminució de la mobilitat en el conjunt de l’AMB d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma. En la primera setmana de confinament la mobilitat en mitjans ferroviaris en dia laborable es va veure reduïda per mitjana en un 86% respecte la mitjana dels dies laborables dels mesos de gener i febrer. El descens va assolir el 90,4% la segona setmana i el 92,6% tercera. La reducció de la mobilitat a la ciutat de Barcelona va seguir una tendència molt similar, de manera que les validacions de les estacions de la ciutat de  Barcelona, conegueren una reducció del 87,4%, 91,4% i 93,3%, respectivament, durant les tres primeres setmanes de confinament. Així, en aquest període la mobilitat, mesurada en nombre de validacions del STI en el transport públic ferroviari, es reduí fins a representar tant sols un 7,4% de la mobilitat mitjana dels mesos anteriors en l’àmbit de l’AMB i el 6,7% a la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, la reducció de la mobilitat, no es produí de manera homogènia en tot el territori sinó que presenta notables diferencies segons les característiques socioeconòmiques dels seus residents. Així, en la tercera setmana de confinament la mobilitat mitjana en les en les seccions benestants de l'AMB era tan sols el 4,3% de les validacions mitjanes dels mesos anteriors, mentre que en les seccions censals vulnerables la reducció, tot i ser molt acusada, es quedava al 12,6% de la mitjana de gener i febrer.

En el conjunt de l’AMB, les validacions mitjanes en les seccions censals benestants no només es reduïren de manera més radical sinó també més ràpida que en la resta (Figura 1). Les seccions benestants de l’AMB ja havien reduït la mobilitat en un 90,9% durant la primera setmana de confinament. En canvi, la mobilitat en les seccions censals vulnerables s’havia reduït només un 76,9%. De llavors ençà, la mobilitat en les seccions vulnerables es mantingué destacadament més elevada. El fet que la diferencia entres ambdues s’escurcés fins els 8 percentuals a partir de la tercera setmana de confinament, coincidint amb la suspensió de totes les activitats laborals no estratègiques, pot indicar la importància de la mobilitat laboral obligada en aquestes seccions censals.

L’anàlisi específica de la mobilitat a la ciutat de Barcelona a partir de la Renda Familiar Disponible confirma aquesta tendència. La reducció de la mobilitat en serveis ferroviaris feu que aquesta fos en la tercera setmana de confinament només el 6,73% de la mitjana dels mesos anteriors. Ara bé, si classifiquem els barris de la ciutat en decils segons la seva RFD mitjana s'observa que, mentre el decil corresponent als barris més benestants ja havia reduït la seva mobilitat en un 87,4% durant la primera setmana del confinament, el decil dels barris més vulnerables presentava una mobilitat 14,8 punts percentuals superior. Al llarg de tot el període, la mobilitat dels grups més vulnerables es mantingué destacadament més elevada que la del decil més benestant.  Així, durant la tercera setmana de confinament la diferència de mobilitat entre els dos grups extrems era 10,4 punts percentuals: els barris més benestants únicament presentaven un 4,5% de la mobilitat mitjana dels mesos previs el confinament, en canvi els barris del decil inferior de renda mantenien un 14,9% de la mobilitat mitjana anterior.

Des del punt de vista territorial, la distribució espacial de la mobilitat a Barcelona (Mapa 1) evidencia com la disminució de la mobilitat fou força menys reduïda en els districtes de renda més baixa –Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sants Montjuïc) que en els de renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Sant Martí). L’Eixample manté una mobilitat relativament elevada, probablement per les validacions de retorn de persones que s’hi desplacen des d’altres barris de la ciutat. Vallvidrera, amb renda alta i disminució de la mobilitat relativament reduïda, constitueix una excepció possiblement atribuïble a les característiques del seu emplaçament.

Mapa 2. % de validacions de títols de transport entre 30.03.2020 i 3.04.2020 

respecte la mitjana de gener-febrer 2020. AMB, Segons vulnerabilitat seccions censals. 

La distribució espacial de la reducció de la mobilitat en el conjunt de l’AMB (Mapa 2) mostra clarament els mateixos patrons de comportament. Així, el manteniment de nivells relativament més elevats de mobilitat es produeix en els eixos del Besòs (municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Barcelona), així com a l’Hospitalet de Llobregat i el Prat, tot coincidint amb la presència de seccions censals vulnerables. Per contra, és molt pronunciada la disminució de la mobilitat en tots els municipis i bona part dels districtes de més benestants. 

Les dades de l'ús transport ferroviari durant les primeres setmanes de la crisi sanitària reflecteixen l’existència d’una desigual disminució de la mobilitat en els diversos àmbits de l’àrea metropolitana i de la ciutat de Barcelona. Indiquen així mateix, que aquesta desigualtat està relacionada amb la renda del territori. S'evidencia així que en la capacitat de quedar-se a casa, i/o d’utilitzar mitjans de transport individual hi incideix no només la voluntat de les persones, sinó també les seves condicions socioeconòmiques. Sembla enraonat de pensar que, en la fase de desconfinament en la que ara s’entra, aquests aspectes s'hauran de tenir particularment en compte a l’hora de preveure tant les mesures de protecció i com de suport social.

[Fonts dels mapes i figura: GURB, a partir de dades de l'Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona]