Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterráneo ibérico. Efectos, estrategias y políticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

La geografia de la crisi econòmica a Espanya

La Universitat de València acaba de publicar el volum Geografía de la crisis económica en España. Es tracta d’una magna obra col·lectiva, de gairebé 800 pàgines, impulsada pel Grup de Treball en Geografia Econòmica de l’Asociación de Geógrafos Españoles, que ha estat editada pels professors Juan M. Albertos i José L. Sánchez.

El volum, en el que han participat una cinquantena d’autors, parteix de la necessitat, en aproximar-se a l’estudi dels orígens, el desenvolupament i l’impacte de la crisi que afecta des de l’any 2007 les economies del sud d’Europa, de parar especial esment al paper que hi han tingut les variables espacials. D’aquesta manera, les implicacions econòmiques, socials, polítiques, estratègiques i ambientals de la crisi hi són estudiades des de la perspectiva de les dinàmiques territorials que n’han estat i en són causa i conseqüència alhora.

L’obra està integrada per 24 capítols aplegats en quatre parts. La primera es dedica a revisar les aproximacions teòriques al tema de la crisi econòmica i la seva relació amb les reconfiguracions territorials que l’han acompanyada. Segueix, en la segona part, un conjunt de capítols destinats a establir els impactes de la crisi sobre el sectors financer i immobiliari, l’estructura econòmica, les desigualtats socials, les fractures territorials, la pobresa i la prestació de serveis públics. En la tercera part, s’entra ja a estudiar els impactes de la crisi des d’una perspectiva regional, tot oferint sengles aproximacions a les realitats de Madrid, Saragossa, el País Valencià, el País Basc, Andalusia i Catalunya, és a dir, els territoris on radiquen les set principals àrees metropolitanes espanyoles (el capítol “Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona”, ha estat elaborat per Oriol Nel·lo i Carles Donat). Finalment, la darrera part del volum es dedica a analitzar les estratègies empresarials i institucionals adoptades en els diversos territoris a l’hora de fer front a la crisi. Unes conclusions dels editors clouen el volum.

En conjunt, doncs, la Geografia de la crisis econòmica en España constitueix un esforç col·lectiu de gran abast per tal de tractar d’entendre i de fer entenedora, des d’una perspectiva territorial, la situació per la que travessa la nostra economia i les nostres societats. L’ambició de l’empresa i la diversitat dels autors farien fàcil assenyalar-ne les carències (la limitada atenció, a l’hora d’analitzar les reaccions davant la crisi, a allò que s’han anomenat les iniciatives d’innovació social, no empresarials, ni institucionals; l’atenció potser escassa al tema de la segregació urbana; els buits referents als moviments socials,...). Però aquestes eventuals limitacions no enfosqueixen allò que és substancial: en trobem davant l’aproximació col·lectiva més completa i ambiciosa a l’estudi de la geografia de la crisi econòmica a Espanya de la que hem disposat fins a la data.

L’aparició d’aquesta obra coincideix amb la publicació d’altres obres destinades a l’estudi de la crisi política que tenalla l’Estat Espanyol, elaborades també per geògrafs. Interpretacions geogràfiques de la crisi econòmica i de la crisi política, elaborades de manera col·lectiva i plural: semblaria que els professionals de la Geografia tenen coses a dir sobre els grans debats que afecten la nostra societat. I estan disposats a fer-les conèixer. 

Debats sobre "Repensar el Estado" a València i Madrid

Paul Klee, Landscape with flags, ca. 1915

Els propers dies 3 i 10 d’abril tindran lloc a València i a Madrid, respectivament, dues noves presentacions del llibre Repensar el Estado.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, en el qual s’apleguen les reflexions d’una vintena de geògrafs sobre l’anomenada crisi catalana i la situació geopolítica espanyola.

En l’acte de València intervindran els professors Joan Romero, de la Universitat de València, Jorge Olcina, de la Universitat d’Alacant, i Rubén C. Lois, de la Universitat de Santiago de Compostela. Jorge Olcina es autor d’un dels capítols del llibre, dedicat, precisament, a l’encaix de la realitat lingüística ibèrica. Pel seu costat, Ruben Lois es un dels editors de l’obra. Finalment, Joan Romero té una extensa obra sobre la geografia política de les Espanyes i acaba de publicar, juntament amb d’altres autors, el volum Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico? (Madrid, Díaz & Pons, 2013). L’acte, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat de València, tindrà lloc a la Sala de la Muralla, Col·legi Major Rector Peset (Plaça Forn de Sant Nicolau, 4, València) el dia 3 d’abril a les 19 hores.

Pel què fa a la presentació de Madrid , organitzada pel Club de Debates Urbanos, es celebrarà al Círculo de Bellas Artes(Calle de Alcalá, 42, Madrid) el dia 10 d'abril a les 19 hores. Consistirà en un debat entre el constitucionalista Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat, Fernando Vallespín, professor de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid, Carmen Delgado, presidenta de l'Asociación de Geógrafos Españoles, i els geògrafs Josefina Gómez Mendoza i Oriol Nel·lo, editors, juntament amb Rubén Lois, de Repensar el Estado.

Aquests debats segueixen a les presentacions del llibre que es celebraren a Santiago de Compostela i a Barcelona, els dies 13 i 26 de febrer, respectivament. Podeu veure sengles ressenyes d'aquests actes al Xornal de la Universidade de Santiago de Compostela i al web de la Societat Catalana de Geografia, aquesta segona, subscrita pel mateix president de l’entitat, professor Josep Oliveras. Per a les propers mesos es preveuen noves presentacions a Porto (on l’acte previst pel dia 13 de febrer va haver de posposar-se) i a Palma de Mallorca. 

La urbanització del litoral valencià

La Universitat de València acaba de publicar un interessant treball sobre el procés d'urbanització del litoral valencià durant les darreres dècades. Es tracta de l'estudi Crecimiento urbanístico en la zona costera de la Comunidad Valenciana (1987-2009), realitzat per l'enginyera Carmen Zornoza sota la direcció dels geògrafs Joaquim Farinós i Joan Romero. El volum ha estat publicat en la col·lecció "Desarrollo Territorial. Estudios y Documentos", dirigida per aquest darrer.
Carmen Zornoza utilitza dues fonts per a l'estudi de la transformació dels usos del sòl en els municipis costaners del País Valencià:  per al període 1987-2005, la sèrie d'imatges satel·litals de CORINE Land Cover , i  per als anys 2005-2009, el Sistema de Información de Ocupación del Suelo en España. Les dades que n'extreu venen a mostrar de manera diàfana la profunditat i la velocitat del procés d'urbanització del sòl en la franja costanera durant el període estudiat. El lector dirà, amb raó, que la tendència té arrels molt antigues, tant és així que Vicent Maria Rosselló Verger ja va poder parlar, fa molts anys, de "l'obstinada concentració litoral del poblament" valencià. Però la rotunditat d'allò que ha ocorregut en els darrers anys no serva proporció a res del què hagi pogut tenir lloc en el passat.
En efecte, Zornoza mostra com en el període 1987-2005 la superfície de sòl artificialitzat (per a usos residencials, industrials, serveis, infraestructures, etc.) va passar en la franja territorial dels 500 metres a partir de la riba del mar de 8.103 a 11.410 ha, amb un creixement en 18 anys de 3.307 ha, i un increment respecte la superfície inicialment artificialitzada del 40,8%. En la franja entre els 500 i els 1000 metres, la superfície urbanitzada passava de 4.130 a 6.593 ha amb un increment del 59,6%, i en el territori dels municipis costaners situat més enllà de la franja de 1000 metres el sòl artificialitzat saltava de 18.805 a 33.133 ha amb un increment, extraordinari, del 76,2%. L'evolució del litoral valencià mostra així el mateix patró que ja s'han observat en d'altres parts de la costa mediterània: una urbanització accelerada, la pràctica colmatació del front litoral (de forma que l'any 2005 ja més del 50,5% de la franja dels 500 metres estava urbanitzada) i la tendència de l'ocupació del sòl a anar-se desplaçant amb gran intensitat i velocitat cap a les franges immediates del rerapaís. Les dades proporcionades pel SIOSE per als quatre anys posteriors (2005-2009) confirmen la continuïtat dels trets principals d'aquest procés.
Com es pot veure, les dades venen a corroborar el consum massiu de sòl a Espanya durant el darrer quart de segle i, en particular, durant allò que s'ha vingut a denominat "la dècada prodigiosa" de l'urbanisme espanyol. El cas del País Valencià resulta tanmateix de particular interès per la seva intensitat i pel fet d'afectar territoris especialment sensibles des del punt de vista ambiental i rellevants des del punt de vista paisatgístic, com, per exemple, l'Horta de València de la que parlàvem fa uns dies.
Carmen Zornoza conclou el seu estudi amb un capítol titulat "¿Otro modelo es posible?, en el que exposa la necessitat de polítiques públiques per tal d'ordenar el territori costaner. Així, a la vista de les dades aportades reflexiona sobre la inoportunitat de la modificació de la Ley de Costas estatal i estableix un interessant paral·lelisme entre el cas valencià i el règim jurídic del litoral català, amb especial referència al Pla director Urbanístic del Sistema Costaner, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya l'any 2005.  

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.

La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.