Els Jocs Olímpics al Pirineu? Depèn

M’han preguntat diverses vegades si era “favorable” o “contrari” a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Sempre he contestat “depèn”.

En el debat sobre els Jocs han primat aspectes com els llocs de celebració de les proves, la realització d’una consulta o l’acord amb Aragó,... S’hi troba a faltar una qüestió molt més bàsica: de què haurien de servir?

Per respondre, cal tenir en compte que l’Alt Pirineu i l’Aran pateixen problemes feixucs. El despoblament accelerat del segle passat s’ha estroncat, però les seves seqüeles perduren. Mentre que aquestes terres representen el 20% de la superfície de Catalunya, hi resideix només l’1% de la població.

L’economia pirinenca se sustenta avui en el sector serveis. En tot l’Alt Pirineu resten poc més de 2.100 pagesos. La indústria hi decandeix i l’ocupació es concentra en l’hostaleria, la construcció i el comerç. A l’Alt Pirineu hi ha més treballadors públics que no pas pagesos. Les 10 estacions d’esquí alpí, que han estat bàsiques per al desenvolupament econòmic, tenen una vida precària. La majoria són avui gestionades per la mateixa Generalitat. A mig termini han de fer front, a més, a les incògnites del canvi climàtic.     

L’accessibilitat cap a la plana ha millorat gràcies al condicionament de les carreteres. El transport públic presenta però greus mancances. El tren només arriba, molt precàriament, fins a la Cerdanya i el Pallars Jussà. Pel que fa als autobusos de línia, resulta més costós viatjar de Llavorsí a Barcelona que volar de l’aeroport de El Prat a moltes ciutats europees.

Els preus de l’habitatge, condicionats per la segona residència, resulten inassequibles, especialment en els pobles de capçalera de vall. La presència d’habitatge protegit és molt reduïda. Això contribueix a que els joves i els més desafavorits es concentrin en les capitals comarcals. A Puigcerdà, la Seu o Tremp s’hi troben àrees amb índexs de vulnerabilitat semblants als d’algunes ciutats metropolitanes.

Finalment, els espais naturals, que constitueixen un patrimoni extraordinari i presten serveis ambientals a tot Catalunya, han estat delimitats i nominalment protegits. Però els recursos que s’hi esmercen són molt reduïts. El pressupost anual del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que cobreix una superfície de 80.000 ha (8 vegades el terme de Barcelona), a dures penes ha superat en els darrers anys un milió d’Euros. 

Al costat d’aquest problemes, el Pirineu compta amb unes notables potencialitats. La creixent demanda d’aliments de qualitat pot constituir la base per a un renaixement per a la producció agrícola i la ramaderia extensiva. L’aspiració de part de la població de residir i treballar en territoris menys densos obre possibilitats d’atraure residents, si s’estenen les xarxes telemàtiques i s’enforteixen els serveis de les capitals comarcals. El patrimoni pirinenc pot contribuir a la innovació i el desenvolupament local, com mostra l’experiència del Centre d’Art i Natura de Farrera, Premi Nacional de Cultura de l’any passat. I així podríem anar dient.

És davant d’aquests problemes i potencialitats que, quan em pregunten què penso dels Jocs al Pirineu, responc “depèn”. Depèn del futur que a través d’aquesta iniciativa es vulgui impulsar. El Parc del Segre de la Seu d’Urgell, construït per als Jocs 1992, així ho mostra: ha estat un èxit perquè es va concebre al servei d’un projecte de ciutat endreçada, equitativa i respectuosa amb l’entorn.   

Si els Jocs han de servir per disfressar els efectes del canvi climàtic, per potenciar les comunicacions en vehicle privat i enfortir la creença de que l´únic futur possible passa pel negoci immobiliari, l’hostaleria i l’esquí, considero que més valdria que no es celebressin. 

Si, al costat de les celebracions esportives, els Jocs servissin per enfortir les ciutats pirinenques, incrementar l’habitatge assequible, millorar el transport públic i promoure una gestió adequada de l’entorn penso que podrien ser una oportunitat interessant per a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Fins que les institucions ens mostrin clarament en quina mesura els Jocs que projecten volen ser una cosa o una altra, la resposta més assenyada continuarà sent “depèn”.

[Article publicat a El Periódico, 7.04.2022. Fotografia ON] 

Album de Guerra: el patrimoni, instrument per a comprendre el present

Tot coincidint amb la commemoració dels cent anys de la primera gran conflagració europea del segle XX, el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç de Salàs de Pallars (CIAC) acaba d’inaugurar l’exposició Album de la Gran Guerra, 1914-1918. La mostra ofereix, tant elements de reflexió sobre l’experiència de la guerra moderna, com informacions sobre la incidència decisiva que el conflicte tingué en la transformació de la vida quotidiana d’Europa i el món. L’acte d’inauguració celebrat, amb gran èxit de públic, el dia 2 d’agost, comptà amb una conferència de l’historiador Joaquim Nadal, que des de fa uns mesos dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

L’exposició s’insereix dins les tasques del CIAC de Salàs, una institució local, impulsada per un grup entusiasta i solvent encapçalat per l’historiador Sisco Farràs. El Centre pugna des de fa anys per recuperar la memòria i el patrimoni del comerç i les petites iniciatives empresarials locals que tanta importància tingueren en la transformació econòmica i social de l’Alt Pirineu i del conjunt de Catalunya al llarg del segle passat. A aquests efectes, s’han adaptat un conjunt d’espais de la localitat per tal de recrear-hi, amb extraordinari rigor documental i capacitat d’evocació, sengles botigues i serveis (colmado, barberia, perfumeria, bar,...). Els espais són visitables a través d’un sistema de visites guiades i han esdevingut no només una magnífic exemple de preservació i vindicació del patrimoni, sinó també un element de dinamització cultural i econòmica local. El Centre organitza també cada any una exposició temporal de caràcter temàtic com la que ens ocupa.

L’exposició Album de la Gran Guerra constitueix, en aquest estiu plagat d’esfereïdores notícies de conflictes bèl·lics – Gaza, Ucraïna, Síria, Irak, Sudan,..., una invitació a la reflexió, del tot necessària, sobre les motivacions i l’experiència de la guerra moderna. En primer lloc, sobre els seus efectes en les vides d’aquells que la pateixen de manera directa, però també sobre la quotidianitat dels qui de prop o de lluny en coneixeran les conseqüències. Així, la mostra contraposa una representació de la vida a les trinxeres (l’opressió del qui viu sota terra amb l’amenaça permanent de la mort, els textos de Remarque o Gaziel,...) amb els canvis que la conflagració comportà en les habituds i els productes comercials coetanis en un país neutral com Catalunya (els cromos de les xocolatines amb que tens nens varen seguir l’evolució del conflicte, els nous productes comercials, les notícies de premsa de l’enfonsament del Lusitania en el que moriria l’enginyer Pearson, impulsor, precisament de la indústria hidroelèctrica al Pallars,...).

El visitant a l’exposició es trobarà d’aquesta manera amb una mostra que transcendeix tant l’historicisme distanciador com l’anècdota costumista i porta a reflexionar sobre la relació indefugible entre els grans corrents de la història i cadascuna de les nostres existències personals. Heus aquí,  doncs, una iniciativa que, com assenyalà Joaquim Nadal en la seva conferència inaugural, respon a una concepció del patrimoni que lluny de museïficar-lo, de reduir-lo a anècdota o a relíquia, cerca de apropar-lo per a ajudar-nos a comprendre millor les esperances i les penes del nostre passat i les contradiccions del nostre present. 

El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.

En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.

Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.

Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 

[Fotografia: Isidre Blanc]