En el debat sobre els Jocs han primat aspectes com els llocs de
celebració de les proves, la realització d’una consulta o l’acord amb Aragó,...
S’hi troba a faltar una qüestió molt més bàsica: de què haurien de servir?
Per respondre, cal tenir en compte que l’Alt Pirineu i l’Aran pateixen
problemes feixucs. El despoblament accelerat del segle passat s’ha estroncat,
però les seves seqüeles perduren. Mentre que aquestes terres representen el 20%
de la superfície de Catalunya, hi resideix només l’1% de la població.
L’economia pirinenca se sustenta avui en el sector serveis. En tot l’Alt
Pirineu resten poc més de 2.100 pagesos. La indústria hi decandeix i l’ocupació
es concentra en l’hostaleria, la construcció i el comerç. A l’Alt Pirineu hi ha
més treballadors públics que no pas pagesos. Les 10 estacions d’esquí alpí, que
han estat bàsiques per al desenvolupament econòmic, tenen una vida precària. La
majoria són avui gestionades per la mateixa Generalitat. A mig termini han de
fer front, a més, a les incògnites del canvi climàtic.
L’accessibilitat cap a la plana ha millorat gràcies al condicionament de
les carreteres. El transport públic presenta però greus mancances. El tren
només arriba, molt precàriament, fins a la Cerdanya i el Pallars Jussà. Pel que
fa als autobusos de línia, resulta més costós viatjar de Llavorsí a Barcelona
que volar de l’aeroport de El Prat a moltes ciutats europees.
Els preus de l’habitatge, condicionats per la segona residència, resulten
inassequibles, especialment en els pobles de capçalera de vall. La presència
d’habitatge protegit és molt reduïda. Això contribueix a que els joves i els
més desafavorits es concentrin en les capitals comarcals. A Puigcerdà, la Seu o
Tremp s’hi troben àrees amb índexs de vulnerabilitat semblants als d’algunes
ciutats metropolitanes.
Finalment, els espais naturals, que constitueixen un patrimoni
extraordinari i presten serveis ambientals a tot Catalunya, han estat
delimitats i nominalment protegits. Però els recursos que s’hi esmercen són molt
reduïts. El pressupost anual del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que cobreix una
superfície de 80.000 ha (8 vegades el terme de Barcelona), a dures penes ha
superat en els darrers anys un milió d’Euros.
Al costat d’aquest problemes, el Pirineu compta amb unes notables
potencialitats. La creixent demanda d’aliments de qualitat pot constituir la
base per a un renaixement per a la producció agrícola i la ramaderia extensiva.
L’aspiració de part de la població de residir i treballar en territoris menys
densos obre possibilitats d’atraure residents, si s’estenen les xarxes
telemàtiques i s’enforteixen els serveis de les capitals comarcals. El
patrimoni pirinenc pot contribuir a la innovació i el desenvolupament local,
com mostra l’experiència del Centre d’Art i Natura de Farrera, Premi Nacional
de Cultura de l’any passat. I així podríem anar dient.
És davant d’aquests problemes i potencialitats que, quan em pregunten què
penso dels Jocs al Pirineu, responc “depèn”. Depèn del futur que a través
d’aquesta iniciativa es vulgui impulsar. El Parc del Segre de la Seu d’Urgell,
construït per als Jocs 1992, així ho mostra: ha estat un èxit perquè es va concebre
al servei d’un projecte de ciutat endreçada, equitativa i respectuosa amb l’entorn.
Si els Jocs han de servir per disfressar els efectes del canvi climàtic,
per potenciar les comunicacions en vehicle privat i enfortir la creença de que
l´únic futur possible passa pel negoci immobiliari, l’hostaleria i l’esquí,
considero que més valdria que no es celebressin.
Si, al costat de les celebracions esportives, els Jocs servissin per enfortir
les ciutats pirinenques, incrementar l’habitatge assequible, millorar el
transport públic i promoure una gestió adequada de l’entorn penso que podrien
ser una oportunitat interessant per a l’Alt Pirineu i l’Aran.
Fins que les institucions ens mostrin clarament en quina mesura els Jocs que projecten volen ser una cosa o una altra, la resposta més assenyada continuarà sent “depèn”.
[Article publicat a El Periódico, 7.04.2022. Fotografia ON]
