9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta

Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html

Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.

Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.

Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria

Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.

Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.

A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.

Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 

No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.  

Els Plans Directors Urbanístics: identitat, models i enfocaments

Plans Directors Urbanístics vigents i en elaboració (desembre 2010)

La creixent integració del territori fa que molts dels temes i problemes essencials d'ordenació dels usos de l'espai -com ara la protecció dels espais oberts, la gestió de la mobilitat, la provisió de sòl per a habitatge o activitats econòmiques, etc.- no puguin ser abordats de manera eficient a escala únicament local. Tanmateix es dóna la paradoxa de que el planejament urbanístic general continua essent, bàsicament, d'àmbit municipal. Les deficiències derivades d'aquesta situació podran anar essent reconduïdes, en part, a través del planejament territorial vigent, que forneix, a través dels Plans Territorials Parcials, les normes i directrius bàsiques que han d'orientar el plans urbanístics municipals. De totes maneres, la complexitat de determinades àrees o l'especificitat de determinats usos del sòl fa necessari disposar d'instruments de coordinació urbanística d'una escala intermèdia entre el planejament territorial i l'urbanístic: aquesta és la comesa dels Plans Directors Urbanístics.
A Catalunya, com és sabut, en els darrers anys s'ha impulsat un bon nombre de plans d'aquest tipus, de tal manera que en el període 2004-2010 se'n van emprendre un total de 39, dels quals 27 es varen aprovar definitivament. Es tracta, com és obvi, de plans que responen a problemàtiques i projectes molt diversos: des de la coordinació del planejament a l'entorn de ciutats mitjanes a l'ordenació de comarques de muntanya, la protecció del litoral, del patrimoni i dels espais oberts, la reserva de sòl per a determinades infraestructures, l'assentament d'àrees residencials estratègiques, etc. Tanmateix, hi ha un conjunt d'elements comuns que confereixen a aquests plans uns trets que els identifiquen i caracteritzen, fins al punt, que s'ha pogut afirmar que presenten una certa identitat generacional: el fet d'encalçar un mateix model territorial, l'ús innovador de la normativa, la delimitació dels àmbits més en funció de la problemàtica que de consideracions administratives, el seu caràcter intencionat i finalista, la seva voluntat de constituir, sobretot, eines de gestió.
És justament sobre aquests plans que acaba de presentar-se a la Universitat Politècnica de Catalunya la tesi doctoral de l'arquitecte Pablo Elinbaum, Un modelo, tres enfoques. Las aportaciones metodológicas de los planes directores urbanísticos para la ordenación de las áreas urbanas de las comarcas centrales de Cataluña. La tesi, de la que ha estat director el professor Joaquim Sabaté, analitza, com el seu títol indica, els plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Manresa, Igualada i Vic (el darrer dels quals, el de la Plana de Vic, no arribà a aprovar-se). Els plans foren dirigits, respectivament per Joaquim Sabaté , Antonio Font, Xavier Eizaguirre, tots tres membres del Departament d'Urbanisme de la UPC.   
La investigació de Pablo Elinbaum te per objecte estudiar la forma com, a partir d'un model inicial comú -els criteris del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat i el Pla Territorial de la Catalunya Central- els tres plans directors avancen propostes per als respectius territoris, tot utilitzant metodologies, enfocaments i instruments diversos. De l'anàlisi se'n deriven un conjunt d'observacions i conclusions sobre la virtualitat i la utilitat dels plans directors urbanístics, que resulten de notable interès, tant des de la perspectiva disciplinar i com ciutadana. La tesi s'enriqueix amb un atles en el que les bases i les propostes dels tres plans han estat redibuixades a efectes d'estudi amb un tractament comú, en la millor tradició de l'anàlisi territorial de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Estem davant, doncs, d'una nova aportació que ve a sumar-se a d'altres treballs sobre les polítiques territorials d'aquest període, dels que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, com ara els dedicats a l'estudi del Pla Director Urbanistic del Sistema Costaner, el planejament territorial o l'ordenació del territori en el seu conjunt. Tant de bo, tots plegats contribueixin a extreure les oportunes lliçons d'aquestes experiències i a projectar-les cap al futur.