En una altre barri, situat en la
perifèria, els veïns reclamen des de fa temps una millor connexió en transport
públic. Finalment hi arriba el metro i el barri és ara molt més accessible que
abans. Persones que mai no haurien pensat de residir-hi es plantegen de fer-ho.
Els preus de l’habitatge i els locals pugen. El barri, més accessible en termes
de mobilitat, esdevé menys assequible en termes econòmics.
En un tercer barri manquen
equipaments. No hi ha Centre d’Assistència Primària i l’escola pública –falta
de recursos- ha vist com la major part de les famílies que s’ho poden permetre
porten els fills a l’escola concertada del barri veí. Alguns fins i tot hi han
marxat a viure. Després de no poques batalles, les administracions públiques
acaben instal·lant un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren
ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Però un barri més ben equipat
sol ser un barri més car. Les famílies que viuen de lloguer pateixen per la
pujada que es pot produir quan se’ls acabi el contracte.
Els tres exemples, que podrien
procedir de qualsevol de les nostres ciutats, plantegen la mateixa
contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol
millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris.
Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels
individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la
seva renda. Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats en la ciutat
en funció de la seva capacitat de licitar en el mercat.
Aquesta tendència envers la segregació urbana, que és consubstancial al
procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferencies en la
renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis
que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda familiar disponible mitjana del barri més benestant ésprop de sis vegades més alta que la del barri més desafavorit. En
ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la
població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa
uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó gentrificació (de gentrification, que potser podria traduir-se per aburgesament o
elitització).
De manera gens sorprenent el terme
ha guanyat presència destacada en el debat públic dels darrers temps. En una
situació de creixents desigualtats socials i de dificultats d’accés a
l’habitatge, les tensions associades a la segregació urbana es fan lògicament
més agudes. El fenomen és general a tots els països del nostre entorn:
empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels
guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana
derivades de la gentrificació.
Bé és veritat que la qüestió no es
planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats. Una
diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de
les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les
possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de
desplaçament és força elevada. En canvi, si la majoria de les persones viuen en
règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor
del seu patrimoni i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A
Catalunya prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat.
Aquest fet planteja molts problemes pel què fa a l’accés a l’habitatge, però en
canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de
la població.
Sigui com sigui, la gentrificació és
una amenaça real que no pot ser ignorada i afecta de manera evident alguns
barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en
alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la
muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència
s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació
podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores
urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes
(de fet, ja hi ha qui afirma que green is
the new white), les administracions no haurien de millorar els transports,
els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els
turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda
residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a
l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de
vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques
transformadores es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la
impotència.
La sortida de l’atzucac es troba, és
clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la
discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques
fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tanta reduirles desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en
l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge.
Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de
millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les
transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Si les millores
urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos
a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem
mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.
En primer lloc, cal fer efectiva
l’obligació, vigent ja a la legislació, de reservar en tot nou sector
urbanitzat percentatges substantius del
nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha
d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes,
compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes,
on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any
2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions
públiques d’habitatge amb la finalitat de posar-les a disposició de la
població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en
dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la
progressiva municipalització del sòl
-en particular, del sòl urbanitzable- per tal d’apropar-se a la situació ja
existent a diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de
sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en
el mercat immobiliari.
No és aquest el lloc d’estendre’s en
el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de
que la transformació, tant radical com calgui, de la ciutat (i de la societat)
ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a
través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries
parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i
taumatúrgica. Recordem-ho. No fos pas que la desconfiança en les nostres
capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada.
