dijous, 2 d’abril de 2020

La ciutat i la plaga


"La meva ànima es va omplir de molt seriosos pensaments sobre la misèria que planaria sobre la ciutat, i de la infelicitat dels qui s’hi haguessin quedat". Així meditava Daniel Defoe sobre la pesta que va afectar Londres en 1665. Llegit avui, el seu Journal of the Plague Year ens sembla estranyament proper. Salvades totes les distàncies històriques, els paral·lelismes amb la nostra situació actual no ens haurien de sorprendre. Les plagues han tingut una importància crucial en el procés d'urbanització i han donat lloc a comportaments fins a cert punt recurrents. Tant és així, que en els últims dies diversos mitjans es pregunten sobre si l'epidèmia de l'CoViD19 hauria de ser vista com un efecte del procés d'urbanització i, per tant, com una demostració més de la seva inviabilitat social i ambiental.
De fet, més que els eventuals efectes negatius de la urbanització, allò el que la crisi actual posa en evidència són les seves contradiccions. La primera, la més òbvia, és la derivada de la densitat. Al llarg dels segles, la ciutat s'ha caracteritzat, sobretot, per la concentració de població i activitat en un espai reduït. Així, avui el 2% de la superfície de les terres emergides alberga més de la meitat de la població mundial.
Aquesta concentració ha resultat fonamental per al desenvolupament econòmic i els avenços socials. Però, al mateix temps, la facilitat i el nombre dels contactes suposa un risc evident en temps d'epidèmia. D'aquí les fuites de població urbana davant les pestes, tan ben referenciades en la literatura, de Boccaccio a Defoe i a Poe. D'aquí, també, la identificació entre densitat i insalubritat que tant va preocupar els higienistes decimonònics, i va propiciar, entre altres, la crida "Abajo las murallas!" del barceloní Pere Felip Monlau.
Ara bé, la concentració suposa també esperança de salut. L'atenció sanitària, especialment la que correspon als hospitals i els serveis especialitzats, es pot prestar més fàcilment a les ciutats. Les àrees urbanes concentren també els principals centres d'investigació, els laboratoris i les universitats. Constitueixen així els focus de l'avenç científic i la innovació que permeten tractar malalties i augmentar de forma extraordinària l'esperança de vida. La facilitat de contacte, essència de la vida urbana, comporta certament risc, però fa més accessibles els serveis, eficients els recursos i potència innovació. Les vacunes, la penicil·lina, la higiene, els hospitals i l’Estat del benestar són creacions urbanes. I ho són en un doble sentit: s’han creat a les ciutats i han estat impulsades per grups socials eminentment urbans.
La segona contradicció que evidencia l'epidèmia és la relativa a la desigualtat. Les primeres dades sobre la incidència de l'CoViD19 a la ciutat de Barcelona, ​​per exemple, mostren que la taxa de contagis de districte de Nou Barris triplica la de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades que s'han d'interpretar amb cautela i que l'evolució futura s'encarregarà de verificar. La seva explicació podria trobar-se, de nou, en la densitat, a la disposició del capital social necessari per processar la informació i en les condicions de l'entorn. No és el mateix, òbviament, confinar-se en un apartament espaiós, amb possibilitat de practicar teletreball, de compartir un habitatge reduïda i haver de desplaçar-se cada dia per anar a treballar. Com ha assenyalat Joan Benach, director de el Grup de Recerca de Desigualtats en Salut de la UPF, "la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables".
La nostra relació amb l'entorn és una altra contradicció de la urbanització que es fa patent ara. L'expansió de les epidèmies no pot separar-se de la forma com utilitzem els recursos i ens desplacem sobre l'espai. Els canvis en els usos del sòl, la desforestació massiva, la mercantilització de l'aigua i l'energia, i la proliferació de viatges a llarga distància incideixen sens dubte en les condicions de vida de la població i faciliten l'expansió de les epidèmies. També generen problemes de salut pública de gran abast: les 400.000 morts prematures anuals que, segons l'European Environment Agency, provoca la contaminació de l'aire en els països de la UE resulten menys visibles, però són igualment tràgiques que les degudes a l'epidèmia.
Finalment, la situació actual posa en relleu també la qüestió crucial de el govern de la ciutat i de la societat en el seu conjunt. En els últims dies, s'han alçat veus lloant les virtuts del control de la població a l'hora de combatre l'epidèmia. Els règims autoritaris disposats a emprar sense manies tots els instruments disponibles en aquest camp resultarien per aquest motiu particularment eficients. Per contra, els règims democràtics afavoririen l'individualisme, disposarien de menys capacitat de control i aconseguirien resultats pitjors.
L'argument és fal·laç per moltes raons. Abans de res, oblida la importància dels sistemes públics de salut i la mobilització de la ciutadania. En aquests moments està sorgint una miríada d'iniciatives solidàries, crucials tant des del punt de vista sanitari com per pal·liar els efectes socials de la crisi. Després de tants anys d'individualisme i neoliberalisme, l'epidèmia evidència la importància de comptar amb poders públics forts i una ciutadania responsable i mobilitzada.
La situació actual no suposa tant una impugnació de les formes de vida urbana sinó d'un sistema econòmic i unes relacions socials insostenibles des del punt de vista ambiental i profundament injustes des del punt de vista humà. Més que buscar a la ciutat un convenient boc expiatori, convindria doncs transformar la manera com ens relacionem amb l'entorn, distribuïm la riquesa i ens governem. La present crisi posa en evidència que no tenim gaire temps per fer-ho.

[Article publicat a eldiario.es, 31.03.2020]

dilluns, 5 d’agost de 2019

Solidaritat metropolitana

Font: Barrios y crisis (2018)

L’any 1979, pocs mesos després de les primeres eleccions municipals democràtiques, Pasqual Maragall escrivia: “El futur de la Ciutat amb majúscula es juga tant o més fora de la ciutat central [que] dins dels seus estrets límits [...]. Barcelona ciutat és avui gairebé una ficció” (La Vanguardia, 19.08.1979). Han passat 40 anys des d’aquell estiu carregat d’incertituds i d’esperances. En aquest temps, l’afirmació de qui seria alcalde i president de la Generalitat s’ha confirmat plenament: avui l’esdevenidor de Barcelona és indissociable de la seva condició metropolitana. Un dels àmbits on això resulta més evident és el de les desigualtats socials.  
Com en d’altres ciutats mediterrànies, durant les dues darreres dècades a Barcelona l’increment de les desigualtats socials ha comportant un augment assenyalat de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai urbà en funció del seu nivell de renda. Els efectes de la segregació es fan notar en múltiples camps de la vida social, des de l’educació, a la salut i a la convivència. Constitueixen a més una barrera afegida a les oportunitats de sectors importants de la població a l’hora de desenvolupar projectes de vida autònoms i satisfactoris. D’aquesta manera, la segregació ha esdevingut no només una expressió de les desigualtats sinó també un mecanisme que tendeix a reproduir-les i ampliar-les.
Doncs bé, una de les principals característiques actuals de la segregació és el seu caràcter metropolità. És a dir, la segregació no contraposa avui només les condicions de vida dels barris d’un municipi, sinó de municipis sencers de l’àmbit metropolità. Així, algunes localitats concentren una part molt important dels barris més desafavorits, mentre d’altres s’especialitzen en la residència de sectors més benestants. Els estudis mostren com bona part de les àrees més vulnerables s’apleguen en els municipis a banda i banda del Besòs i sobre l’eix de la carretera de Collblanc, mentre les més benestants corresponen a districtes i municipis que envolten Collserola. 
Aquesta geografia metropolitana de la desigualtat comporta la paradoxa de que la població amb majors necessitats socials tendeix a concentrar-se en les localitats amb majors dèficits urbanístics i amb menorscapacitats per prestar serveis, mentre les més ben dotades i amb major capacitat econòmica allotgen la població més benestant. Els efectes d’aquesta situació sobre les polítiques socials i urbanes és prou evident: mancats dels recursos necessaris, els municipis on es concentren el barris més desafavorits tenen moltes dificultats per endegar polítiques destinades a millorar-hi les condicions de vida.
Entre 2004 i 2010, la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya va tractar de donar resposta a aquesta situació, transferint recursos als municipis més necessitats. En el darrer mandat, l’Ajuntament de Barcelona, que compta amb grandària i recursos, ha impulsat un Pla de Barris en 10 àrees de la ciutat. Una i altra iniciativa han obtingut resultats prou positius, però ni el Govern de la Generalitat sembla, ara per ara, disposat a reprendre les convocatòries d’ajuts previstes en la Llei de Barris, ni l’Ajuntament de la capital pot actuar, òbviament, fora dels límits del seu terme.
En aquest estat de coses, no seria convenient impulsar un Pla de Barris d’escala metropolitana? Hauria de destinar-se a intervenir en aquelles localitats i barris on es concentren les necessitats més peremptòries en ocupació, habitatge, educació, equipaments, urbanisme i medi ambient. El Pla podria ser impulsat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el concurs i la col·laboració administrativa i financera de l’Ajuntament de Barcelona i la resta de municipis de l’àrea.
La solidaritat metropolitana és imprescindible per millorar les condicions de vida dels sectors més vulnerables i constitueix a més un argument de pes a l’hora de reclamar una major atenció per part de l’Estat i la Generalitat envers els barris desafavorits. Un Pla de Barris metropolità basat en la cooperació entre els municipis, la transversalitat de les actuacions i la implicació veïnal esdevindria així un instrument útil i una referència a seguir.  No seria aquest un projecte necessari i convenient per al mandat municipal i metropolità que ara s’inicia?  

[Article publicat al diari Ara, 4 d'agost 2019]

dissabte, 22 de juny de 2019

Enzo Traverso: torna el feixisme?

El dia 17 de juny, l'historiador Enzo Traverso va pronunciar la conferència titulada Torna el feixisme? Les dretes radicals des d'una perspectiva històrica. L'acte va ser organitzat per l'Escola Europea d'Humanitat i presentat pel seu director, Josep Ramoneda.
Enzo Traverso (Gavi, Piemont, 1957) és professor a la Universitat de Cornell i acaba de publicar The New Faces of Fascism. Populism and the Far Right (Verso). D'altres obres seves influents són L'Histoire déchirée, essai sur Auschwitz et les intellectuels (1997) i Left-Wing Melancholia: Marxism, History, and Memory (New Directions in Critical Theory (2017).
Les notes següents, que no fan justícia a la riquesa de la seva exposició, volen ser-ne alhora una resum i una interpretació. 





TORNA EL FEIXISME? 
LES DRETES RADICALS DES D'UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA 
Enzo Traverso, 
Escola Europea d’Humanitats , Palau Macaya, Barcelona, 17 de juny 2019
 
I. L'ascens dels moviments d'extrema dreta: un retorn al passat?
L'ascens dels moviments d'extrema dreta que avui presenciem a Europa porta a preguntar-se si és possible un retorn de règims polítics autoritaris com els que el continent va conèixer abans de la Segona Guerra Mundial.
La pregunta és pertinent ja que mai, des de mitjans del segle passat, s'havia produït una situació similar a Europa. Pràcticament sense excepcions, l'extrema dreta té un paper rellevant i ocupa posicions institucionals en tots els països del continent. A més, el fenomen no és només europeu sinó mundial, com mostren l'ascens de Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil i Mori a l'Índia.
Ara bé, que la pregunta sigui pertinent no suposa necessàriament que sigui una bona pregunta. Aquesta apreciació es deriva de l'anàlisi sobre les similituds i les diferències entre la situació actual i el feixisme dels anys vint i trenta.
II. Feixisme i post-feixismes
L'anàlisi ens indica que ens trobem no tant davant d'un retorn al passat - "el retorn del feixisme" - sinó davant un nou futur. Un futur preocupant, però divers a allò que havíem conegut.
Les analogies i les diferències entre la situació present i el passat ens porten a deduir que no podem definir els moviments actuals com feixistes, però tampoc podem definir-los sense pensar en el feixisme. Així doncs, el terme post-feixisme seria segurament el més adequat per referir-s’hi.
Són "post" en termes cronològics i en termes polítics. Han vingut després dels feixismes "clàssics", evoquen alguns dels seus trets, però es proposen fer coses noves.
No cal descartar, però, una radicalització d'aquests moviments, en cas d'un ensorrament de la Unió Europea, per exemple, que pugui portar-los a assemblar-se encara més als seus precedents històrics.
III. Les analogies del context
Des d'una perspectiva històrica, s'ha de subratllar, en primer lloc, que el context en què aquests moviments han sorgit guarda certes similituds amb el dels anys trenta del segle passat. Aquestes són, essencialment, les següents:
a) La presència d'una crisi econòmica que, com la de 1929, ha colpejat amb especial intensitat àmplies capes de la societat i ha generat una gran incertesa i temors no només entre els sectors socials més vulnerables sinó entre les capes mitjanes.
b) La fi d'un conflicte d'àmbit mundial, la Guerra Freda que, com la Primera Guerra Mundial, s'ha resolt sense la imposició d'una hegemonia clara.
c) L'existència de notable desordre internacional, com el dels anys trenta, sense que els organismes internacionals de mediació aconsegueixin pal·liar (i molt menys resoldre) les contradiccions existents.
Ara bé, el fet que es puguin traçar alguns paral·lelismes pel que fa al context no implica, de cap manera, que els moviments d'extrema dreta de l'Europa de pre-guerra i els actuals tinguin les mateixes característiques.
IV. Els trets diferencials dels post-feixismes
Les diferències fonamentals que separen els post-feixismes actuals dels feixismes històrics tenen relació amb la violència, l'anticomunisme, la utopia i l'antisemitisme.
a) En primer lloc, malgrat el seu llenguatge agressiu i sovint brutal, els post-feixismes actuals no recorren de manera significativa i quotidiana a la violència. Això els distingeix clarament dels feixismes clàssics, en el marc d'una Europa en la qual el recurs a la violència armada com a forma de dirimir els conflictes socials i polítics és avui, Dieu merci, una pràctica no habitual.
b) D'altra banda, les noves dretes post-feixistes no poden tenir com a element identificador i cohesionador principal l'anticomunisme. Després de la derrota del comunisme al final de la guerra freda, aquest tret, que havia estat fonamental en els feixismes històrics, no tindria ja sentit. Al contrari, l'absència de l'alternativa comunista com a marc organitzatiu i d'esperança per a les classes treballadores és un element que facilita en gran manera la penetració del post-feixisme a les classes populars. De fet, la retòrica post-feixista és avui un dels pocs discursos que tracta d'atorgar un lloc a les classes subalternes autòctones en el cos nacional (redefinit).
c) L'absència de dimensió utòpica és també un tret distintiu dels post-feixismes contemporanis. El feixisme clàssic oferia a l’"home nou" una retòrica i una estètica que projectava un seguit de mites ancestrals cap al futur. Avui dia, un de les debilitats dels post-feixismes és precisament el seu presentisme, la seva incapacitat de projectar el futur, una debilitat perfectament parangonable a la mateixa incapacitat per part de l'esquerra. Així, la seva lògica, més que revolucionària és conservadora o reaccionària.
d) Finalment, la xenofòbia i el racisme constitueix sens dubte un element de continuïtat entre els post-feixismes i el feixisme clàssic. Però aquests han canviat de caràcter: l'antisemitisme, que havia estat un tret distintiu fonamental del feixisme de pre-guerra ha perdut la preeminència. Al contrari, alguns dels moviments d'extrema dreta mantenen excel·lents relacions amb l'Estat d'Israel. El lloc de l'antisemitisme ha estat ocupat per la islamofòbia, que té la seva pròpia tradició i connexions amb la història del colonialisme europeu.
V. Les relacions amb les elits
Una altra diferència fonamental dels post-feixismes respecte al feixisme dels anys trenta és de caràcter relacional. A l'Europa de pre-guerra, el feixisme va constituir en bona mesura l'opció preferida per les elits econòmiques i socials. Davant la por a la revolució aquestes van cedir més o menys gustosament el poder al feixisme.
Aquest no és el cas en l'actualitat, la qual cosa constitueix precisament un element de legitimació de les dretes post-feixistes en molts països, on poden aparèixer com un capdavanteres de l'oposició al neoliberalisme. Les elits econòmiques europees no donen suport avui de forma majoritària al post-feixisme, sinó a les polítiques neoliberals imposades per la Unió Europea. Això constitueix una curiosa paradoxa, ja que aquestes polítiques, juntament amb la crisi econòmica i la manca d'alternatives d'esquerra, són en bona mesura responsables de l'ascens del post-feixisme.
Ara bé, si aquests moviments acabessin per triomfar les elits segurament s'adaptarien a la situació, com han fet sempre.
VI. "Populisme" és una denominació útil i correcta?
Per acabar, cal reflexionar sobre la correcció del terme "populisme" per definir els post-feixismes. De fet, el terme s'utilitza avui de forma profícua per denominar qualsevol posició critica a les polítiques neoliberals dominants, procedent de l'esquerra o de la dreta.
En realitat, el populisme és més aviat un estil de fer política, basat en l'oposició entre el "poble" i les "elits". Però aquest estil pot respondre a continguts molt diversos: del chavisme a Salvini, de Marie Le Pen a kirschnerisme. Uns poden tenir finalitats socialment inclusives, d’altres excloents.
Per això, el terme "populisme" és en certa forma camaleònic i s'acaba adaptant a realitats molt diverses. Com el terme "totalitarisme" aplicat de manera indiscriminada al feixisme i al comunisme, no ajuda a comprendre la realitat, sinó que constitueix més aviat una barrera epistemològica.
Els post-feixismes són autoritaris, contraris a les llibertats i es recolzen en una definició excloent de la pàtria. Davant del seu ascens, l'alternativa no pot venir del manteniment de la Unió Europea tal com la coneixem. Al contrari: el manteniment de les polítiques actuals de la UE és la recepta perfecta per a l'ascens dels post-feixisme.
L'única alternativa plausible als post-feixismes són els moviments socials defensors de drets i llibertats. Ara bé, per avançar, aquests hauran de superar el seu caràcter defensiu i el presentisme imperant avui a la esquerra. Només si són capaços de pensar i proposar opcions de futur viables constituiran una alternativa als post-feixismes.

dilluns, 10 de juny de 2019

I looked like this

 Tres joves pagesos de camí cap al ball (1914)
Aquests dies es pot veure al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina, a Barcelona, una exposició de fotografies d'August Sander (1876-1964). S'hi aplega una selecció de imatges de "Gent del segle XX": un projecte construït durant gairebé mig segle de pràctica professional, que constitueix un extraordinari exercici artístic i un magnífic assaig sociològic i antropològic sobre la societat alemanya del segle passat, en especial en els anys de la República de Weimar.
El fotògraf va concebre un repertori de retrats que serien com un compendi de l'estructura social del seu país. Així, va realitzar i classificar en un conjunt de carpetes un nombre molt elevat de fotografies de camperols, treballadors urbans, professionals, artistes, marginats, tot partint d'una visió de la divisió de la societat en classes d'inspiració marxiana. En aquest context, va parar especial atenció a les dones, no només com a membre de les estructures familiars, sinó en la seva individualitat, retratant-les sovint com a treballadores i professionals.
Sander va dedicar un apartat específic a imatges de la ciutat, de tal manera que la seva obra s'inscriu en la tradició de fotografia urbana de la que ja hem tingut ocasió de parlar d'altres vegades. Així, la col·lecció "Gent del segle vint" pot ser llegida també com una crònica d'una societat en transició, en la que el procés d'urbanització estava provocant el trànsit des d'un poblament encara majoritàriament rural cap a la formació de les grans ciutats. Els canvis en l'aspecte, la forma de vestir, les professions i l'actitud que aquesta transició comporta són reflectides com en un mirall a "Gent del segle vint", que podria llegir-se doncs com una contrapart perfecte dels assajos de Georg Simmel sobre la vida urbana o les novel·les d'Alexander Döblin.
Pintor (1926)
Les imatges de Sander, desproveïdes de sentimentalisme i de caràcter anecdòtic, parlen de la dignitat de la condició personal i, al mateix temps, resulten extraordinàriament representatives des del punt de vista històric i col·lectiu. Potser és això els que portà John Berger, en un article publicat l'any 1979, a preguntar-se: "What did August Sander (...) tell his sitters before he took their pictures? And how did he say it so that they all believed him in the same way? (...). Did he simply say that their photographs were going to be a recorded part of history? And did he refer to history in such a way that their vanity and shyness dropped away, so that they looked into the lens telling themselves, using a strange historical tense: I looked like this. We cannot know. We simply have to recognize the uniqueness of his work, which he planned with the overall title of 'People of the Twentieth Century'" (J. Berger, Understanding a Photograph).