divendres, 8 de març de 2019

L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives


El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA
“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”
BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven
Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 
Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?
La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?
La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps
Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.
    

dilluns, 21 de gener de 2019

L'aigua: compendi i metàfora


Illa d'Armona, Algarve, Portugal
Advertiments sobre l’escassedat dels recursos hídrics, propostes de municipalització de la seva gestió, pugnes per a la distribució dels cabdals existents... en els darrers anys, el debat sobre l’aigua i la seva gestió ha anat prenent cada vegada més rellevància, a Catalunya, a Espanya i en el conjunt dels països de la Mediterrània.
Justament sobre aquest tema La Maleta de Portbou, revista d’humanitats i economia, acaba de publicar, en el seu número de gener-febrer 2019 un dossier titulat “El agua y la vida”.
El dossier consta de tres aportacions destacades. En la primera, “El agua: compendio y metàfora”, Oriol Nel·lo presenta els trets principals de la problemàtica de l’aigua en les societats contemporànies, des del punt vista dels recursos, les relacions socials, els factors territorials i la seva gestió. A continuació, sota el títol, “¿Emborracha el agua más que el vino?”, el dossier inclou  una conversa entre David Saurí i Erik Swyngedouw sobre la problemàtica general de l'ús i la gestió. David Saurí, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona és un dels més grans experts ibèrics en el tema i ha estudiat, en particular, la relació entre l'ús dels recursos hídrics i el procés d'urbanització. Per la seva banda, Erik Swyngedouw, també geògraf, d'ascendència flamenca, és professor a la School of Environment, Education and Development de la Universitat de Manchester. En l'autoritzada opinió de Joan Martínez Alier, Swyngedouw pot ser considerat "un destacat acadèmic a nivell mundial, potser el principal acadèmic a nivell mundial en el camp de l'ecologia política dels conflictes per l'aigua". La tercera aportació del dossier, "El argumento principal del Mediterráneo", és un article de Jorge Olcina Cantos sobre el paradigma en la gestió de l'aigua en els països d'aquesta regió. La producció científica de Olcina, professor del Departament de Geografia de la Universitat d'Alacant i president de l'Associació Espanyola de Geografia, versa sobre climatologia, riscos naturals i gestió de recursos hídrics.
El dossier constitueix una molt recomanable introducció a la problemàtica de l’aigua. D’altra banda, el lector interessat a aprofundir en el tema dels recursos hídrics i la seva gestió trobarà informacions i estadístiques a escala mundial en diversos repertoris de Nacions Unides: UNWater, Water Facts; Food and Agriculture Organization of the UN, Aquastat; i UNHabitat, World Cities Report. Així mateix, per a una panoràmica sobre la qüestió de l'aigua en diverses regions del món, resulta d'interès Erik Orsenna, L'avenir de l'eau, segon volum del seu Petit Précis de mondialisation, publicat per Fayard, a París, el 2008.
Per al debat sobre l'estatut jurídic de l'aigua i la seva consideració com a bé comú resulta molt estimulant la lectura d'Ugo Mattei, Beni comuni. Un manifesto, que ha vingut a constituir una mena de decàleg per als "neocomunistes" d'aquell país. L'autor, professor del Hastings College of the Law, University of Califòrnia i a la Universitat de Torí, va ser membre de la comissió Rodotà i és un dels més influents autors en el debat internacional sobre els béns comuns i la seva gestió. Ha estat publicada en castellà per Trotta, en traducció de Gerardo Pisarello. En aquesta mateixa línia es poden veure Commonwealth de Michael Hardt i Toni Negri, així com Commun, de Pierre Dardot i Christian Laval.
Així mateix, respecte a la relació entre la problemàtica de l'aigua i el canvi climàtic es pot consultar Martí Boada i David Saurí, El canvi global, Rubes, 2002. Sobre els mites sobre les dinàmiques demogràfiques i la seva incidència acaba d'aparèixer una molt interessant col·lecció d'assajos: Demografia i posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población, editada per Andreu Domingo i publicada per Icària.
Finalment, sobre la qüestió de l'aigua a Espanya Erik Swyngedouw ha publicat LiquidPower. Contested Hydro-Modernities in Twentieth-Century Spain, MIT Press, 2015, que s'ha convertit en una obra de referència. Tant David Saurí com Jorge Olcina han publicat així mateix múltiples articles acadèmics sobre el tema que es poden trobar als repositoris de referència (Academia.edu, Research Gate, Google Scholar). Per la seva banda, la Fundació Nova Cultura de l'Aigua ha produït una interessant col·lecció de quaderns sobre la gestió i el govern de l'aigua en el marc de l'Observatori de Polítiques de l'Aigua.

dimarts, 15 de gener de 2019

Rosa Luxemburg: "el vostre 'ordre' està fet de sorra"

«L'ordre domina a Varsòvia!» - «L'ordre domina a París!» - «L'ordre domina a Berlín!». Així ho declaren els comunicats dels guardians de l’«ordre» cada mig segle d’un centre de la lluita històrica mundial a un altre. I els «vencedors» exultants no s’adonen que un «ordre» que necessita mantindre’s periòdicament a través de cruentes matances es dirigeix inexorablement cap al seu destí històric, la seua caiguda.»
Així escrivia la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg el dia 14 de gener de 1919. Acabava de produir-se la derrota de l'aixecament Espartaquista de Berlín, sufocat pel govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert aliat amb les milícies d'extrema dreta dels freikorps. Justament l'endemà de la publicació de l'article, avui fa exactament un segle, Rosa Luxemburg fou detinguda i assassinada per la soldadesca, juntament amb Karl Liebknecht i centenars d'altres militants revolucionaris.
Més enllà de la voluntat commemorativa, resulta avui particularment oportú recordar el text de Luxemburg escrit en un moment de desfeta. Hi citava l'expressió recurrent dels vencedors després de cada derrota revolucionària: l'"ordre" torna a regnar. Tornà a regnar a Varsòvia el 1831 després de la repressió de l'aixecament contra el domini rus, a París el 1871 després de la desfeta de la Comuna, a Berlín el gener de 1919. Però aquest ordre estava cridat a ser, una i altre vegada subvertit: «L’ordre domina a Berlín!» Ximples lacais! El vostre «ordre» està fet de sorra.», exclamava.  
No és pas casualitat que Luxemburg exemplifiqui els episodis del trencament de l'ordre amb noms de ciutats -Varsovia, París, Berlín. Ha estat a les ciutats on al llarg del segle XIX i de bona part del XX es covaren, a Europa, les contradiccions i els moviments que portaren als esclats revolucionaris. Molts d'ells acabaren en derrotes, però la seva successió és el que feu possible arrencar les llibertats polítiques i les conquestes socials. 
Si la ciutat ha estat gresol del canvi és precisament perquè l'ordre no hi ha estat mai, ni hi pot arribar a ser, perfecte. Ho recordàvem aquí mateix en motiu del darrer llibre de Francesco Indovina. Per un costat les innovacions tecnològiques i científiques hi obren sempre noves possibilitats i indueixen a l'alteració de l'ordre. És ben cert que els poders establerts segurament es resistiran al canvi, però les bases materials per a l'alteració de l'ordre existent, una vegada descobertes, queden a disposició dels agents socials que se les vulguin fer seves i promoure canvis. Per altre costat, els grups socials subalterns maldaran una i altra vegada per alterar un ordre que els perjudica. De nou, davant d'aquest impuls de canvi, que induirà inevitablement al desordre, els beneficiaris de l'ordre vigent tractaran de preservar-lo per tal de consolidar llurs interessos i llurs privilegis. Però la resta de la població, si no vol resignar-se a la seva sort, no té altre remei que continuar empenyent per capgirar-lo.
En aquests temps de contradiccions i retrocessos, en el que perillen tantes conquestes, és bo de reflexionar sobre les paraules de Luxemburg. El progrés social no pot donar-se, de cap manera, per descomptat i els avenços aconseguits no són, prou que ho veiem, irreversibles. Però el manteniment d'un "ordre" que asseguri de manera permanent i complerta els privilegis d'uns pocs és també una quimera. Així doncs, tot i les dificultats i les derrotes, les possibilitats d'avançar cap a una ciutat i una societat més justa "eren, són i seran".