divendres, 1 de març del 2024

Per què hi ha problemes d'habitatge a la muntanya despoblada?

Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller
 Aplec Saó, octubre 2020.
L’any 1922, ara fa un segle, Raoul Blanchard, destacat professor de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va ser convidat a Barcelona a impartir un cicle de conferències sobre la geografia humana de les àrees de muntanya. Pau Vila, que llavors ja maldava per modernitzar els estudis geogràfics a Catalunya, fou l’encarregat de presentar el curs. Tres anys després, el mateix Vila publicà les notes de les conferències escrites per Blanchard, complementades per unes detallades postil·les de collita pròpia sobre el medi i la societat a la muntanya catalana. El resultat fou l’Assaig de Geografia Humana de la Muntanya, que ha estat considerat unes de les fites dels estudis geogràfics d’inicis del segle XX al nostre país.

Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre Excursionista de Catalunya  l’any 1925, resulta alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que en els seus trets principals ja no existeix.

Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.

Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades. En els darrers temps, n'hi ha una que es repeteix sovint i de manera peremptòria: com és possible que l’accés a l’habitatge resulti tan difícil en un territori que ha conegut un procés de despoblament tan acusat?

El despoblament pirinenc i els seus efectes

El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627 persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar, de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El 1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de cada 100.

Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització. Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt de Catalunya.  

L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022. Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys. Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut respecte el conjunt català. 

De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta difícil per a molts dels que hi viuen.

La carestia d’habitatge

Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven, plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves- té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil accedir a l’habitatge?

Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i Aran i Catalunya (1860-2021)

 

1860

1960

2021

Alt Àneu

1.924

791

430

Espot

552

380

366

Esterri

847

720

832

La Guingueta

1.911

809

300

Valls d’Àneu

5.234

2.700

1.928

Alt Pirineu i Aran

107.627

75.992

74.271

Catalunya

1.673.842

4.498.114

7.758.675

Font: IDESCAT

En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011), els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764 unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552 eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés als qui no en disposen.

Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars Sobirà i Catalunya

 

Principal

Secundari

Buit

Total

Alt Àneu

199

461

58

718

Espot

149

299

26

474

Esterri

382

546

190

1.118

La Guingueta

179

246

29

454

Valls d’Àneu

909

1.552

303

2.764

Pallars Sobirà

3.183

3.397

923

7.503

Catalunya

2.944.944

470.081

448.356

3.863.381

Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT 

La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos –immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.

Les necessitat de polítiques específiques

En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any 2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització. Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge per a l’impuls de l’habitatge assequible?

D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140 municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda, l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això, els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien, així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a l’any.    

Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa. En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per al desenvolupament d’aquests projectes.

Finalment, la residència secundària han estat vista sovint, amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi venen a viure.

Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.

[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]

diumenge, 11 de febrer del 2024

El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart
L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 


[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

divendres, 2 de febrer del 2024

Kornel Filipowicz: un romanç entre camp i ciutat

 

Kornel Filipowicz (1913-1990)
“El ser humà té moments en el que somia en la vida a províncies i la concep com un alliberament, una salvació, una purificació...” afirma un dels personatges de Un romanç de províncies, de Kornel Filipowics, un dels més destacats exponents de la prosa polonesa de la segona meitat del segle XX. Nascut l’any 1913 a Ternópil, a la regió de Galítsia que avui pertany a Ucraïna, va transcórrer las seva joventut al sud de Polònia. Durant la Segona Guerra Mundial va unir-se a la resistència i va anar a raure a un camp de concentració del que va sobreviure miraculosament. Va ser després de la guerra, assentat ja a Cracòvia, quan va desenvolupar la seva carrera d’escriptor i editor, sovint enfrontat amb el règim autoritari, fins la seva mort, l’any 1990.

Un romanç de províncies (Romans prowincjonalny, 1960, publicat en castellà per la benemèrita editorial Las Afueras), narra les relacions, breus i desafortunades, entre Milobrzeski, un poeta procedent de Varsòvia, i Elzbieta, una jove resident en una petita vila de província. La història pot ser llegida -i això, des del punt de vista geogràfic, ens interessa particularment- com la trobada entre el món urbà i el món rural, entre la ciutat i el camp, amb les corresponents tensions, esperances i desenganys.

De fet, els personatges de Filipowics veuen, en bona mesura, condicionada la seva relació per les percepcions, creences i estereotips que cadascú abriga respecte el món d’on procedeix l’altre. Així, els habitants de la vila -Elzbieta en primer lloc- envegen la gent que viu a les ciutats i comparteixen l’aspiració d’“abandonar aquestes estretors, tota aquesta brutícia i aquest fang, i organitzar-se [...] una vida decent en una ciutat gran”. Aquesta “vida decent” es caracteritzaria per l’accés a les comoditats i les amenitats de la vida urbana: “quan penso que, per allà, en d’altres llocs, la gent passa les tardes d’hivern llegint un llibre al costat de la ràdio, els radiadors els escalfen, que els banys estan disponibles sempre que es vol, que a la cuina hi ha gas i canonades, que al carrer del costat hi ha un cinema, que poden anar al teatre a un concert… de debò, no em cap al cap per què seguim aquí”. La vila no només resulta avorrida sinó que, a més, coarta la llibertat ja que és un lloc “en el que  tothom es coneix, on tot se sap i cada intent d'amagar alguna cosa privada a l'ull de l'opinió pública es gira contra l'individu”.

Aquesta aspiració dels vilatans d’una vida més alta a ciutat, contrasta amb la visió de la vida al camp com a camí per a la purificació i la salvació personal, per part del poeta. Aquest abjura, si més no de paraula, de la superficialitat de la vida urbana “on tots s’estimen, s’abracen, es besen i, al mateix temps, com se sol dir, ‘s’apunyalen per l’esquena’”. La relació entre ambdós protagonistes està condicionada per aquestes visions contraposades: ella hi veu, més o menys, la via per escapar a ciutat, ell per accedir als valors del camp. Així, l’intent de concretar les aspiracions d’un i de l’altre estan condemnades al fracàs. A ciutat, “el sentiment de soledat entre la gent” acompanya Elzbieta a tot arreu i “li arrabassa qualsevol residu de seguretat en ella mateixa”.  En el “petit món provincià”, Milobrzeski es sent com “en un país de gent salvatge”, envoltat per persones que no entén bé. Els vilatans li semblen “divertits, però al mateix temps perillosos”, ja que s’ocupen d’afers que no comprèn: percep que “tenen una empresa en comú, alguna cosa els uneix, per alguna cosa es barallen”, però el què és “un misteri al que ell no podia accedir”.

Podríem preguntar-nos quina raó aquesta obra, publicada fa més de seixanta anys en circumstàncies tan diverses de les nostres, ens resulta tan estranyament propera. En primer lloc, això es deu, és clar, als valors literaris de l’autor. Però hi ha més que això: tot i les transformacions substancials que el territori europeu ha conegut de mitjans del segle passat ençà, els estereotips i llocs comuns de la nostra percepció perduren. Així, igual que els personatges de Filipowics, conservem una visió dual del territori, com si aquest si estigués composat de dos mons separats, camp i ciutat, cadascun adornat amb els respectius atributs. El camp amb la seva tranquil·litat, autenticitat, puresa, avorriment i molèsties; la ciutat amb la seva comoditat, llibertat, amenitat, anonimitat i soledat.  

En el relat de l’escriptor polonès, és la noció de pertànyer a mons diversos el que atrau recíprocament els protagonistes i, al mateix temps, el que dificulta i, en darrer terme, porta al fracàs la seva relació. Sis dècades s’han escolat des de la seva publicació. En aquest mig segle llarg, no només han col·lapsat els règims de “socialisme real”, sinó que a tot Europa s’ha produït una expansió abassegadora de la urbanització, la pràctica desaparició de les societats pageses, la integració del territori i la generalització de les formes de vida urbana. Tanmateix, els estereotips respecte el camp i la ciutat no només segueixen tenallant les nostres percepcions, sinó que són utilitzats reiteradament en les polèmiques polítiques, com evidencien les lectures dels conflictes agrícoles que aquests dies sotraguen diversos països europeus. No seria convenient arraconar aquests estereotips? No seria l’hora d’entendre que més que un “món urbà” i un “món rural”, hi ha persones i grups socials, amb els seus interessos i les seves pugnes? No hauríem de concloure que allò que posa en risc la continuïtat de tants agricultors europeus no és, genèricament, "la ciutat", sinó la pressió del capital i la financiarització de la producció? No seria aquesta una aproximació més útil per gestionar les aspiracions i el conflictes, personals i col·lectius?

diumenge, 24 de desembre del 2023

La rehabilitació urbana a Barcelona: significació i importància

Manifestació de l’associació de veïns
de les barraques de Francisco Alegre, Barcelona, 13 de juny 1976
.  

El procés de transformació urbana de Barcelona ha atret l'atenció internacional, fins al punt de convertir-se, per bé i per mal, en un referent. A l'hora de dialogar amb d'altres realitats convé interrogar-se sobre les raons d'aquesta notorietat. Al nostre parer, la rellevància del cas barceloní es deriva del fet que els avatars de la transformació de la ciutat compendien, en bona mesura, les principals tensions que han caracteritzat, al llarg dels dos darrers segles, el procés d'urbanització en moltes ciutats del món. Això es fa particularment palès en el cas de les polítiques de rehabilitació urbana, és a dir, aquelles destinades a la intervenció sobre els teixits urbans consolidats.

En primer lloc, l'aplicació de les polítiques de rehabilitació a la Barcelona contemporània permet observar la tensió entre les intervencions fruit de l'acció al servei de les elits urbanes i les derivades de les reivindicacions dels grups socials subalterns. En segon lloc, l'evolució d'aquestes polítiques evidencia la complexitat progressiva que aquestes han anat adquirint, des de les intervencions purament físiques fins als plans integrats que contenen tant actuacions urbanístiques com programes de protecció social. Finalment, en l'aplicació de les polítiques de rehabilitació urbana a la ciutat s'ha fet particularment palesa la necessitat d'un salt d'escala des de l'àmbit local a la perspectiva metropolitana o regional. Segurament és la notorietat d'aquestes tres qüestions –per a qui? per què? on?- allò que confereix un valor general a l'estudi del cas barceloní. Vegem-ho amb algun detall.

En l'evolució històrica de les polítiques de rehabilitació a Barcelona destaca, sobretot, la importància que hi ha tingut l'acció i la reivindicació dels grups socials subalterns. No es tracta, és clar, de que les intervencions realitzades hagin respost sempre als seus interessos, ans al contrari. Durant llargs períodes, les polítiques urbanes han estat concebudes i executades al servei dels propietaris del sòl i amb l'objectiu de facilitar el control militar de la ciutat, proveir espai per a les activitats econòmiques o mostrar la puixança de les elits dirigents. En són exemples els sventramenti de la Ciutat Vella realitzats a inicis del segle XX, la construcció de l'anomenat Barri Gòtic o algunes de les remodelacions dutes a terme en les darreres dècades al litoral de llevant de la ciutat. Però també és cert que, en diversos moments decisius, l'acció dels grups subalterns ha tingut una importància clau en l'orientació de les polítiques urbanes. Així, al llarg dels dos darrers segles, les reivindicacions, moviments i lluites populars han resultat crucials. Ho van ser a mitjans del segle XIX, en el moment de la demolició de la muralla; als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la lluita contra l'especulació urbanística i la dotació d'equipaments duta a terme per les associacions de veïns; o les primeres dècades del nostre segle, en els combats pel dret a l'habitatge i la preservació dels comuns urbans. Els trets principals de la configuració urbana responen avui, sens dubte, als interessos dominants durant les darreres centúries: els de la burgesia urbana, el capital financer i l'Estat. Però, a cada moment, aquests han hagut de fer els comptes amb l'oposició -ara sorda, ara oberta- dels grups subalterns, que en diversos períodes han aconseguit condicionar de manera efectiva la transformació de la ciutat i, amb això, la seva estructura i les seves prestacions.

El segon aspecte que l'evolució de la rehabilitació urbana a Barcelona posa de relleu és la possibilitat de conferir una complexitat cada cop més elevada a aquest tipus de polítiques. En efecte, les primeres propostes i intervencions sobre els teixits urbans consolidats de la Ciutat Vella, a finals del XIX i inicis del XX, tenen un caràcter eminentment físic: es tracta de demolicions i obertures de grans vies, amb ecos clars de l'actuació de Haussmann a París. Fins i tot els “esponjaments” proposats pels exponents catalans del Moviment Modern, als anys trenta del segle XX, consisteixen essencialment en demolicions amb finalitats “higenitzadores”. Tot i això, a partir dels anys vuitanta del segle passat, bona part de les intervencions realitzades, en molts casos a partir de les propostes i sota la pressió dels moviments veïnals, tindran com a aspecte central, no tant les demolicions, sinó la provisió d’equipaments, la dotació d’espais verds i la millora de l’espai públic. Posteriorment, a les dues primeres dècades del present segle, les intervencions de rehabilitació de barris s'han caracteritzat per superar clarament les actuacions físiques, per incloure també programes de salut, educació, equitat de gènere, ocupació i protecció social, entre d'altres. Així, actuacions com les dutes a terme a través de la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) o el Pla de Barris de Barcelona (2015-2023) s'han caracteritzat per la transversalitat temàtica i la voluntat d'intervenir en tots els aspectes que configuren les condicions de vida als barris.

L'últim tret que confereix un interès particular al cas barceloní és l'evidència que les polítiques de rehabilitació a la ciutat requereixen un salt d’escala. Com s'ha vist, en els seus orígens i fins a mitjans del segle XX aquestes van estar centrades de manera pràcticament exclusiva a Ciutat Vella, és a dir, l'àrea que s'havia trobat dins de les muralles medievals. Tanmateix, el gran creixement del període 1950 i 1975 –accelerat, especulatiu i desordenat– va fer necessari, ja als anys vuitanta del segle passat, que les polítiques de rehabilitació s'haguessin de centrar també en les noves perifèries urbanes. Amb això es va aconseguir una millora notable de la urbanització i les dotacions en aquests barris. Tot i això, la consolidació de les dinàmiques metropolitanes aviat va evidenciar els límits d'aquest tipus d'intervencions. L'ampliació de l'àrea urbana ha fet que el municipi de Barcelona, amb 100 km2 i 1,6 milions d'habitants, contingui només una part del territori i la població metropolitana, que s'estén avui sobre 3.230 km2 i alberga més de 5 milions de persones. El creixement metropolità comporta que avui la segregació residencial tingui lloc també a aquest nivell d'escala, de manera que són municipis, i fins i tot eixos metropolitans sencers els que es veuen especialitzats en residents de rendes altes o baixes. En aquestes circumstàncies, resulta peremptori superar el marc del municipi central i emprendre polítiques de rehabilitació d'escala metropolitana o regional, tal com va assajar a la primera dècada del present segle la Llei de barris catalana. Només així, les àrees més vulnerables aconseguiran disposar dels recursos necessaris i es podran desenvolupar estratègies per fer front de manera efectiva a la desigualtat urbana.


[Intervenció en les jornades Barcelona/Caracas, "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios", organitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universidad Simón Bolívar "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios".] 

[Fotografia: Pere Monés] 

diumenge, 29 d’octubre del 2023

El planejament territorial a Catalunya: elements per a un balanç necessari

El planejament territorial avui vigent a Catalunya fou elaborat, en bona mesura, entre els anys 2004 i 2010. Bé és veritat que el Pla Territorial General havia estat aprovat en una data força anterior, l’any 1995. Però per al seu desenvolupament efectiu, a través de Plans Territorials Parcials de caràcter normatiu, va caldre esperar la creació del Programa de Planejament Territorial, l'any 2004, sota la presidència de Pasqual Maragall. Fou a través d’aquest instrument, adscrit a la Secretaria per a la Planificació Territorial de la Generalitat, que es varen confegir, tramitar i portar a aprovació els set Plans Territorials Parcials avui vigents, que, plegats, cobreixen la totalitat del territori de Catalunya: Alt Pirineu i Aran (2006), Terres de Lleida (2007), Catalunya Central (2008), Camp de Tarragona, Regió Metropolitana, Terres de l’Ebre i Comarques Gironines (2010).

Els plans territorials contenen normes, directrius i recomanacions relatives a tres sistemes territorials bàsics: els espais oberts, els assentaments i les infraestructures de mobilitat terrestre. Així, els Plans indiquen, en primer lloc, els sòls que, pels seus valors ambientals o per consideracions urbanístiques, queden protegits del procés d’urbanització. En segon lloc, estableixen normes per al desenvolupament dels nuclis de població, tot determinant i limitant les noves superfícies de sòl que poden incorporar-se al procés d’urbanització. Finalment, indiquen les traces i les prestacions per al desenvolupament de la xarxa viària i ferroviària.

D’ençà la seva aprovació, el planejament territorial ha permès orientar de manera efectiva el nou planejament urbanístic que s’ha anat aprovant, tant pel que fa a la classificació de sòl per al desenvolupament urbanístic, com a l’hora d’establir reserves de sòl per a les infraestructures o definir els usos permissibles en els espais oberts. La seva vigència ha estat així mateix d’importància decisiva per a l’elaboració dels Plans Directors Urbanístics que s’han anat aprovant, inclòs el Pla Director Urbanístic de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona que es troba avui en període d’informació pública.

La necessitat d’un balanç

L’any que ve, s’acompliran vint anys de l’inici del Programa de Planejament Territorial i els plans hauran estat vigents entre 18 i 14 anys. Sembla del tot convenient, doncs, començar a elaborar un balanç sobre quina ha estat la seva utilitat i els seus efectes, així com sobre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-los a les noves exigències plantejades per al desenvolupament de la societat i els paràmetres ambientals. Aquesta tasca es veu dificultada pel fet que, des del Govern de la Generalitat, no s’ha donat compliment a les disposicions que establien l’obligació d’anar presentant al Parlament les successives memòries sobre l’acompliment de les disposicions del Planejament Territorial. D’altra banda, alguns dels instruments de seguiment dels Plans previstos en la normativa, com la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana, tampoc han tingut continuïtat efectiva.

Tanmateix, en els darrers mesos s’han emprès diverses iniciatives interessants per al rellançament del debat sobre el planejament territorial. Entre aquestes destaca el cicle de debats El planejament territorial a Catalunya: vigència, balanç i perspectives de futur organitzat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, que s’inicià el proppassat dia 28 de setembre i s’estendrà, en diverses sessions, durant el curs acadèmic 2023-2024. Així mateix, en el sí del Departament de Territori de la Generalitat d’una taula de treball entre el Departament i diverses entitats per tal d’avaluar la situació del planejament territorial.

Les bases factuals del debat

Com es deia, el debat sobre la utilitat i el futur del planejament territorial sembla particularment útil i necessari en les circumstàncies actuals. Tanmateix, per tal que aquest exercici resulti fructífer, hi ha un requisit previ: dotar-se d’unes bases factuals a partir de les quals aconduir la discussió.

Aquesta informació de base resulta essencial per tal que tots els actors implicats en el debat (Generalitat, administracions locals, agents socials, forces polítiques, entitats ciutadanes, universitats i sectors professionals) puguin participar-hi de manera fonamentada. En concret, caldria disposar, com a mínim, dels següents elements:

Diagnosi sobre les dinàmiques territorials i acompliment de les previsions dels plans

a.1) Projeccions. Evolució de la població i dels llocs de treball localitzats en relació a les previsions contingudes en els plans territorials parcials (PTP) per a l'any 2026.

a.2) Sistema d’assentaments. Creixement de la superfície de sòl urbanitzat, així com de la  població i dels llocs de treball per municipis en relació a les estratègies definides en els Plans Territorials Parcials aprovats i vigents.

a.3) Sistema d’espais oberts. Evolució dels usos del sòl (activitats autoritzades, espais agrícoles, sòls forestals, instal·lacions energètiques) i de les figures de protecció ambiental i del paisatge en relació a la normativa dels Plans Territorials Parcials. 

a.4) Sistema d’infraestructures. Construcció de noves infraestructures viàries i ferroviàries i adaptació a les reserves de sòl i a les previsions del planejament territorial, tant pel que fa als Plans Territorials Parcials com als Plans Territorials Sectorials d'infraestructures.  

Diagnosi de l’actuació institucional

b.1) Relació entre els PTP i el planejament urbanístic municipal. Plans d’Ordenació Urbanística Municipal aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; contingut dels informes territorials emesos i compliment de les previsions de les estratègies del planejament territorial.

b.2) Relació entre el PTP i el planejament urbanístic supramunicipal. Evolució dels Plans Directors Urbanístics aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials i correspondència amb les previsions de planejament territorial.

b.3) Relació entre els PTP i el planejament de les infraestructures. Previsions dels Plans Directors de la Mobilitat i els Plans Directors d’Infraestructures aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; evolució de les inversions en relació a les previsions del planejament territorial (Plans Territorials Parcials i planejament sectorial). .

b.4) Relació dels PTP amb la resta de planejament territorial sectorial i els catàlegs del paisatge. Previsions dels Plans Territorials Sectorials vigents i en elaboració (espais comercials, habitatge, energia,...), així com dels Catàlegs del Paisatge, en relació amb els Plans Territorials Parcials. 

Cal esperar que la Generalitat i el conjunt d’entitats concernides vulguin aportar aquestes informacions per tal que el debat sobre el planejament territorial de Catalunya, important com és, pugui desenvolupar-se sobre unes bases rigoroses i constructives.

divendres, 8 de setembre del 2023

Barcelona i la pacificació del trànsit: la resistència al canvi

Joseph Bazalgette, l’enginyer que a mitjans del segle XIX va alliberar Londres del flagell del còlera amb la construcció d’un nou sistema de clavegueram, va veure rebutjar el seu pla mitja dotzena de vegades abans de poder-lo iniciar. A la Barcelona d’inicis del segle XX, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch considerava el disseny d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample digne d’un “falansteri comunista o d’un quarter d’esclaus”, i va fer tot el possible per obstruir el projecte que avui enorgulleix la ciutat. Ara fa 15 anys, quan l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, va decidir tancar Times Square al trànsit per crear el que actualment és un dels llocs més atractius de la ciutat, va ser acusat de promoure una “zona per gandulejar” que generaria “embussos apocalíptics”.  

Qualsevol gran canvi urbanístic ha de fer front, de manera inevitable, a crítiques, incomprensió i resistències. No és pas estrany: a la ciutat els intents d'establir un ordre en benefici col·lectiu es troben perpètuament en pugna amb la defensa d'interessos particulars, i aquests interessos són extremadament sensibles a la configuració i la gestió de l'espai urbà. El debat sobre les superilles a Barcelona, que aquests dies està arribant a extrems desorbitats, constitueix un nou i destacat exemple d’aquesta norma general.

Per aconduir la discussió d’una manera enraonada, allunyada dels exabruptes i de les peripècies judicials, potser és bo de recordar que l’experiència barcelonina en aquest camp no constitueix de cap manera una excepció. La majoria de gran ciutats del món estan prenent mesures per limitar l’ús del vehicle privat en els centres urbans. Els mitjans emprats són diversos: peatges d’accés, restriccions als vehicles més contaminats, pacificació del trànsit, ampliació de les àrees per vianants, promoció del transport públics i impuls de la mobilitat activa.

Les raons d’aquesta tendència generalitzada són prou conegudes: l’evidència del procés d’escalfament global, la necessitat de reduir la contaminació, l’increment dels costos de l’energia i la voluntat de promoure espais urbans saludables, en els que puguin conviure usos diversos.  Es tracta d’un canvi d’època, en certa manera similar al que varen conèixer les ciutats amb l’arribada del ferrocarril, en el segle XIX, o la generalització en l’ús de l’automòbil, a mitjans del segle XX.  

També és bo de recordar que la voluntat de restringir el trànsit privat no és pas una novetat a Barcelona. La iniciativa de les superilles té, com hem explicat d’altres vegades, antecedents que es remunten als anys de la Segona República, en el Pla Macià concebut pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Retornada la democràcia, sota l’alcaldia de Pasqual Maragall, al mateix temps que es construien les Rondes es van transformar extenses àrees de Ciutat Vella en espais per vianants. D’altres àrees de la ciutat, com la Vila de Gràcia, conegueren ja en els anys noranta una exitosa restricció del trànsit i l'aparcament en el carrer. Finalment, el projecte actual de superilles fou dissenyat per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona i la seva implantació en el Poblenou començà a gestar-se sota el mandat de l’alcalde Xavier Trias. L’impuls que les iniciatives de pacificació del trànsit han rebut durant els darrers vuit anys respon, doncs, a una llarga tradició.  

D’altra banda, els resultats d’aquestes intervencions són enraonadament satisfactoris. Els veïns de Sant Antoni i de Gràcia, de la Meridiana i de Consell de Cent s’han fet seus els nous espais públics i molt difícilment admetrien avui un retorn a la situació anterior. D’altra banda, els estudis de trànsit disponibles indiquen que no s’han produït, de cap manera, els col·lapses i problemes que s’havien a anunciat. Les actuacions realitzades han atret fins i tot atenció internacional, com ho mostra el fet que representants de 15 ciutats europees es reunissin el mes de març passat a Barcelona per tal de conèixer de prop les realitzacions. La llista és prou significativa: Paris, Londres, Copenhagen, Berlin, Milà, Viena, Brussel·les, Rotterdam, València, Vitòria, Gante, Ljubljana i Lodz.

Els detractors de les superilles, que representen interessos poderosos i ben organitzats, han subratllat els presumptes riscos de la iniciativa. Paradoxalment, avui el més gran perill seria el derivat de la seva interrupció. En primer lloc, perquè els perjudicis provocats per l’excés de trànsit privat a Barcelona continuarien. Però també perquè la manca d’extensió de la pacificació al conjunt de barris de la ciutat podria concentrar una pressió dels usos comercials, turistics i de lleure sobre les poques parts ja arranjades, amb les consegüents molèsties pels veïns i efectes sobre els preus immobiliaris. Llavors els crítics podrien dir: “ja us ho havíem advertit”. Seria allò que els anglosaxons anomenen una self fulfilling profecy.

La pacificació del trànsit a la ciutat respon a exigències ambientals, econòmiques i socials de fons. Cal debatre’n les modalitats, l’abast territorial, les repercussions socials i l’impacte sobre el mercat de l’habitatge. Es tracta d’un debat de futur, apassionant i ple d’implicacions. Per tal que resulti fructífer serà convenient abordar-lo deixant de costat els prejudicis ideològics, amb amplitud de mires i, si pot ser, sense recursos judicials. 

[Foto: Betevé]

diumenge, 27 d’agost del 2023

"Translations", de Brian Friel: llengua, poder i territori

Translations és una de les més cèlebres obres del dramaturg irlandès Brian Friel. Estrenada l’any 1980, en un dels moments àlgids del conflicte a Irlanda del Nord, la peça explora els conflictes sobre la llengua, el poder i la identitat a través de les pugnes per cartografiar i denominar el territori de l’illa. Friel (1929 - 2015) situa l’acció durant l’aixecament del mapa de l’Ordnance Survey a Irlanda en el segle XIX, un episodi històric que havia estat estudiat poc abans per J. H. Andrews en la seva obra de referència, A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland (1975). En particular, l’autor es centra en la imposició que suposa la traducció dels topònims gaèlics a l’anglès, així com en els seus efectes, pràctics i simbòlics.

Ara bé, l’obra no és només una denúncia de l’exercici del poder de la metròpolis, sinó que conté una reflexió complexa i profunda sobre la utilitat social de les llengües i la seva relació amb la transformació de la societat i el territori. La seva lectura resulta doncs de notable interès, en primer lloc pel seu valor artístic, però també per les implicacions socials i territorials que conté. Vegem-ne una breu síntesi.

I.

L’any 1833, un destacament militar britànic arriba a una remota localitat del comtat de Donegal, a Irlanda, amb objectiu dreçar el mapa oficial de l’àrea, a una escala detallada. En formen part el capità Lancey, un pragmàtic cartògraf, responsable de l’operació, i el jove tinent Yolland, que s’ocupa de la compilació i estandarització de la toponímia.

Els britànics no parlen altra llengua que l’anglès i es mostren sorpresos que els naturals del comtat, que en la seva gran majoria s’expressen exclusivament gaèlic, no els entenguin, tot i que s’hi adrecin a crits i en paraules senzilles, com als infants. El qui haurà de fer de pont entre els locals i els militars és Owen, fill del mestre del poble, que, després de passar uns anys a Dublin, parla correctament l’anglès, i ha estat contractat per acompanyar el destacament com a intèrpret.

La interacció entre uns i altres es concreta en la relació entre els militars i els alumnes de la hedge-school local, és a dir, una de les escoles que van proliferar a Irlanda durant els segles XVIII i XIX amb l’objectiu d’oferir ensenyament bàsic als infants i joves catòlics, fora del sistema oficial britànic i protestant. Significativament, tot i que alguns dels alumnes voldrien aprendre anglès per tal d’emigrar als Estats Units, el mestre d’aquesta escola, Hugh, insisteix en ensenyar-los dues llengües mortes, el llatí i el grec.

A mesura que l’elaboració del mapa avança, la tensió de la trama es concentra en substitució dels topònims gaèlics per d’altres d’anglesos. Mentre el pragmàtic capità cartògraf no veu cap problema en el canvi dels noms originaris, el tinent que l’acompanya el percep com una agressió envers la cultura del país, com “una mena de desnonament”. Els seus escrúpols és corresponen amb la resistència al canvi de bona part dels locals. Són, en canvi, rebatuts per Owen, l’intèrpret, que li fa veure que en molts casos els topònims gaèlics tenen origen en activitats pretèrites i episodis banals que ja ningú recorda i resulten irrellevants. Hugh, el mestre, dóna un caràcter més general a aquests arguments: “les paraules són senyals, comptadors. No són immortals. I pot passar [...] que una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no correspongui amb el paisatge de fets”. Però el tinent Yolland -que, mentrestant, tot i les dificultats per entendre’s, s’ha enamorat de Maire, una alumna del mestre- no es pot treure del cap que la seva tasca comporta “l’erosió d’alguna cosa”.

Map of Moville, Donegan county.
1837. 

El desenllaç es precipita quan Yolland desapareix, potser assassinat per Manus, l’altre fill del mestre que també pretén l’amor de Maire, potser per uns misteriosos bessons Donelly, que venen a representar la resistència irlandesa. Davant d’això, la tropa ocupa el poble i proclama que, en cas que el tinent no aparegui, mataran primer tot el bestiar i, després, desnonaran els habitants i arranaran les cases. Owen, convençut ara, per la via dels fets, que la seva col·laboració amb els britànics ha estat un greu error, prepara la fugida, segurament per unir-se a la resistència. En marxar abjura del nomenclàtor de topònims anglicitzats que ha ajudat a compilar.

Però el mestre Hugh, tot i la brutalitat de la repressió que afecta directament els seus fills, no n’està tan convençut. “No hi ha un passat literal -els fets de la història- que ens configura, sinó les imatges del passat plasmades en el llenguatge.”, reflexiona, “no hem de deixar de renovar aquestes imatges, ja que si ho deixem de fer, ens fossilitzem”. Així doncs, “haurem d’aprendre aquests nous noms”, encara que siguin imposats per forces innovadores i foranes, “haurem d’aprendre a fer-nos-els nostres”.

Owen, li replica que aquí l’única evidència és el fet inalterable que els anglesos han ordenat el desnonament i la destrucció del poble. El pare l’acomiada, tot aconsellant-lo d’oblidar: “recordar-ho tot és una forma de bogeria”. El fill fuig i el mestre resta sol, confús. Però, “la confusió no és una condició innoble”, conclou.

II.

Aquesta és, en comprimida síntesi, la sinopsi de Translations. El resum no fa justícia a l’obra, però permet copsar els temes que s’hi plantegen: el conflicte colonial, el contacte entre societats amb diversos nivells de desenvolupament, la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles comunitaris i entre les comunitats, la relació entre les transformacions socials, el paisatge i la toponímia llegada per la Història. La potència del text es deriva, segurament, del fet que cada una d’aquestes qüestions hi és abordada amb una gran complexitat.

Així, les relacions colonials hi apareixen amb tota la seva cruesa: l’acció militar per controlar el territori, la cartografia com a exercici de poder, la ignorància i la condescendència en el tracte amb la població local i, en darrer terme, la brutalitat de la repressió indiscriminada. Tanmateix, Friel es guarda bé prou d’oferir una visió idíl·lica de la societat rural irlandesa: el mestre filòsof es troba en un estat d’embriaguesa permanent, els joves voldrien emigrar o se senten en un atzucac vital sense sortida i sobreneda el pressentiment de la Gran Fam que s’abatrà sobre l’illa al cap de pocs anys. Davant d’això, el món nou simbolitzat per Dublín, Londres o Nova York, cridat com està a destruir les formes de vida d’aquesta societat tradicional, és percebut, per un costat, com una amenaça, però també com una font extraordinària (i esbalaïdora) de canvi i oportunitats.

El segon tema –potser el central- de l’obra és la funció del llenguatge com instrument de comunicació i de construcció dels vincles comunitaris. Translations va ser estrenada poc després de la publicació de la influent obra de George Steiner, After Babel. Aspects of Language and Translation (1975). Steiner hi explora, entre molts altres, el tema de la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles socials. L’autor hi afirma que el llenguatge –o més exactament els idiomes- podrien no haver sorgit tant del desig de comunicació, sinó de la voluntat de les comunitats d’excloure els estranys a través d’un codi exclusiu, compartit només pels seus membres. Si ho volguéssim expressar amb el conceptes que Robert Putman utilitzaria un quart de segle més tard, diríem que Steiner crida l’atenció sobre la possibilitat de que el llenguatge sigui utilitzat per les comunitats amb finalitats de bonding (crear vincles interns i identitat diferenciada) més que no pas de bridging (establir ponts per comunicar amb d’altres).

Els ecos d’aquest debat ressonen amb força en l’obra de Friel, en termes gairebé literals. “Fins i tot si parlés irlandès seria sempre un foraster aquí, no és veritat?”, s’exclama Yolland, “podria aprendre la contrasenya però el llenguatge de la tribu sempre m’eludirà [...] El nucli privat sempre serà... hermètic”. Això no desmenteix pas, ans al contrari, el fet que la imposició de l’idioma del poder colonial tingui la finalitat d’afavorir els interessos econòmics, militars i socials dels grups dirigents de la metròpoli. La funció simultània del llenguatge com a font de cohesió, de distinció, d’imposició i de comunicació és doncs el tema central de Translations.

L’obra aborda, però, una tercera qüestió, que resulta de particular interès per a l’estudiós de les dinàmiques territorials: la pèrdua de correspondència entre la denominació dels llocs, per una banda, i els hàbits, les condicions de vida i fins la llengua de la societat que els habita. L’admonició del mestre Hugh sobre els riscos de que “una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no es  correspongui amb el paisatge dels fets”, pot ser presa en el sentit figurat, però també literal. És a dir, les denominacions dels llocs poden deixar de correspondre amb els usos dels llocs i fins amb la imatge del paisatge. En aquesta circumstància, què cal fer amb els topònims? Yolland i, en darrer terme, Owen ens dirien que cal preservar-los com un patrimoni immaterial insubstituïble, que ens parla de la història i les característiques dels indrets, així com dels treballs i de les creences d’aquells que hi han viscut. Per contra, el capità Lancey i el mestre Hugh, per raons diverses, afirmarien que cal anar-los canviant, per tal d’adaptar-los al món nou i per tal d’evitar que es “fossilitzin”.

El dilema es planteja en termes no del tot diversos als que suscita la gestió del paisatge. Si el paisatge és el resultat de la relació entre el medi i la societat, tal com és percebut pels seus membres, tota societat dinàmica transformarà, de manera inevitable, el paisatge. La seva conservació immutable constitueix, doncs, una quimera. D’allò que es tracta és que en aquesta transformació inevitable cada paisatge no es vegi despullat dels valors –ambientals, estètics, simbòlics, econòmics- que li són propis.

Com el paisatge, els noms de lloc tenen una gran capacitat de permanència, però estan abocats, de manera ineluctable, al canvi. Així, al llarg dels segles els noms dels llocs han anat evolucionant degut als canvis de la societat, la llengua, les activitats i el mateix medi. L’aposta per la immutabilitat absoluta dels topònims resulta, a llarg termini, tan quimèrica com la persecució de l’estabilitat absoluta del paisatge. Ara bé, l’evolució dels noms dels llocs es pot produir de formes molt diverses. Per un costat, podríem dir que la substitució brutal dels topònims llegats per la història per d’altres inventats i imposats pot parangonar-se a aquelles intervencions infraestructurals o immobiliàries que transformen un paisatge sense cap consideració per als valors que conté. Per l’altre, davant dels canvis socials i territorials, resulta imprescindible gestionar el patrimoni toponímics –tant la toponímia major com la menor- per tal de mantenir-lo viu i adaptat a les necessitats, la capacitat tecnològica i les referències de les societats contemporànies.

Quaranta anys després de la seva estrena, aquests són els temes de gran actualitat que la lectura de Translations de Brian Friel ens planteja.    

Referències

ANDREWS, John Harwood (1975). A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland. Oxford: Oxford University Press.

FRIEL, Brian (1980). Translations. London: Faber & Faber, 1981.

PUTMAN, Robert (2000). Bowling alone. The Collapse and Revival of the American Community. New York: Simon & Schuster.

ROCHE, Anthony, ed. (2006). The Cambridge Companion to Brian Friel. Cambridge: Cambridge University Press.

STEINER, George (1976). After Babel. Aspects of Language and Translation. Oxford: Oxford University Press.