dijous, 25 de maig de 2017

Sis anys de blog

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha acomplert sis anys de vida. Iniciat com a instrument docent la primavera de l'any 2011 hi hem compartit des de llavors un total de 231 posts.
El blog ha estat utilitzat en primer lloc pels estudiants dels nostres cursos de grau i postgrau impartits al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona ("Ordenació del Territori", "Geografia de la Ciutat Contemporània", "Planejament Territorial",...), així com a d'altres universitats en les que hem tingut oportunitat de donar cursos i conferències al llarg d'aquests anys.
Al mateix temps, el blog ha esdevingut lloc de trobada per a moltes persones interessades en l'estudi i la gestió del territori. Així ho mostra el fet que el nombre de visites rebudes al llarg d'aquests anys s'apropi ja a les 200.000. En concret, fins avui aquesta pàgina ha rebut 194.510 visites, 80.925 de les quals s'han produït en els darrers 12 mesos. La freqüentació d'aquest darrer anys ha multiplicat per 2,7 la de l'any anterior.
[Imatges de capçalera: 
Illa de la Tabolara, Sardenya
Ruïnes d'Empúries, Empordà 
Serra d'Ensija i el Pedraforça des de Malanyeu, Berguedà
Basílica de Santa Maria della Salute, Venècia
Fotografies: O. Nel·lo]

diumenge, 14 de maig de 2017

Pasqual Maragall: pensament i acció

A les vigílies de Sant Jordi es va presentar el llibre Pasqual Maragall: pensament i acció. Es tracta d'una obra col·lectiva coordinada per l'historiador Jaume Claret, que tracta d'aprofundir en el pensament i la trajectòria de qui fou alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006). El llibre ha estat publicat per l'editorial barcelonina La Magrana amb l'impuls del programa Llegat Maragall de la Fundació Catalunya-Europa.
Tot i la importància indubtable que Pasqual Maragall ha tingut en l'evolució de la política catalana de les darreres dècades hom no compta encara amb una biografia del personatge elaborada d'acord amb els standards acadèmics. Aquesta serà, sens dubte, una tasca que la historiografia catalana haurà de desenvolupar en els propers anys. Qui vulgui abordar en el futur aquesta comesa trobarà en els cinc assaigs que composen el llibre materials que, segurament, resultaran de utilitat.
En efecte, el llibre està integrat per quatre capítols i un epíleg. En el primer, l'historiador Joan Fuster analitza la trajectòria política de Maragall i la seva concepció de la política com a instrument per a la transformació social. Pel seu costat, el politòleg Quim Brugué estudia les aliances socials i polítiques en les que vulgué basar les seves polítiques. L'analista polític Jaume Bellmunt exposa la seva revisió dels plantejaments i les estratègies del catalanisme. El llibre es clou amb un epíleg de Jaume Badia, en el que glosa l'episodi olímpic com a paràbola de la peripècia política i personal de Maragall.
Finalment, aquells interessats en els estudis urbans, trobaran en l'assaig elaborat per Oriol Nel·lo un intent de reconstrucció del pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat. Com és sabut, Maragall rebé una formació en Dret i Economia i es decantà de seguida cap a l'economia i els estudis urbans. Estudià la qüestió a Barcelona i als Estats Units, en sengles estades, decisives, a Nova York i a Baltimore. Durant aquest període elaborà un bon nombre d'estudis i assajos, inclosa una tesi doctoral sobre els preus del sòl a Barcelona. Aquesta reflexió continuà també en les posteriors etapes dedicades a la política institucional. Així, Maragall ha deixat escrita una extensa -tot i que força dispersa- obra sobre les qüestions urbanes, l'estudi de la qual resulta clau per a la comprensió de la seva trajectòria política i la mateixa transformació de Barcelona.
En conjunt, com digué Josep Maria Vallès en la presentació de Pasqual Maragall: pensament i acció, "el Maragall que es perfila en el llibre exposa idees que semblen emergir novament en allò que algú ha qualificat d'un 'neomaragallisme crític', on ressonen la seva aposta per la proximitat municipal des d'on impulsar el canvi d'institucions i pràctiques inadequades en un món en transformació econòmica, social i cultura". Si el llibre contribueix a estimular aquest i tants altres debats pendents haurà acomplert, segurament, el seu objectiu. 

dissabte, 29 d’abril de 2017

Gestió de la ciutat: "Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència"


La Universitat Autònoma de Barcelona oferirà, a partir del curs 2017-2018, un grau propi en Gestióde ciutats intel·ligents i sostenibles. El estudis tenen per l'objectiu de donar formar professionals experts en la gestió sostenible de les ciutats a través de l'aplicació de tecnologies de la informació i la comunicació en àmbits com el transport, l'energia el cicle de l'aigua , la domòtica, el comerç, la logística, el planejament urbanístic i la participació ciutadana. L'oferta que vol combinar un sòlid aprenentatge tecnològic en l'àmbit de les enginyeries, en particular, de les tecnologies de la informació i les comunicacions, amb la formació en el camp dels estudis urbans -geografia urbana, economia, ciència política.
Com és sabut, la conjunció de l'acceleració de les transformacions urbanes amb les innovacions tecnològiques ha obert nous reptes i oportunitats per a la gestió econòmica, ambiental, social i administrativa de les ciutats. Això ha generat una demanda creixent per part d'empreses, administracions i entitats ciutadanes de professionals amb capacitat de conèixer, analitzar i modelitzar processos urbans i de gestionar-los mitjançant l'aplicació de tecnologies innovadores i adequades.
En aquest context, el repte estriba en formar professionals que tinguin, essencialment, una doble capacitat: d'una banda, comprendre el funcionament de les dinàmiques territorials i urbanes i, de l'altra, de donar resposta a les seves necessitats d'innovació i gestió a través de tecnologies i els sistemes d'informació geogràfica. Això fa que els nous professionals hagin de tenir capacitats tant en l'àmbit de les ciències socials i polítiques, com en les cartogràfiques i tecnològiques. Lluny, doncs, del fetitxisme tecnològic que sovint s’amaga sota el concepte de les smart cities, es tracta, doncs, de formar professionals amb visió crítica i capacitat de comprendre les oportunitatsi els riscos que l'aplicació de les innovacions tecnológiques presenten per les ciutats.
Els estudis en Gestió de ciutats intel·ligents i sostenibles que la Universitat Autònoma de Barcelona es proposa d’iniciar tenen, precisament, l'objectiu de donar resposta a aquesta demanda a través d'una oferta que vol combinar un sòlid aprenentatge tecnològic en l'àmbit de les enginyeries, en particular, de les tecnologies de la informació i les comunicacions, amb la formació en el camp dels estudis urbans -geografia urbana, economia, ciència política. Els ensenyaments que rebran els estudiants seran, doncs, necessàriament transversals i comprendran tant aspectes de caràcter social, jurídic i econòmic, com cartogràfic i tecnològic.
Val a dir, que, en principi, a l'hora d'impulsar un grau d'aquest tipus, la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un doble avantatge estratègica. En primer lloc, disposa d'un Departament de Geografia, on, des de fa prop de cinquanta anys, s'imparteix docència i es realitza investigació puntera en estudis urbans, planejament territorial, gestió ambiental i sistemes d'informació geogràfica. Així mateix, compta amb una Escola d'Enginyeria amb un conjunt de Departaments particularment innovadors tant en el disseny de sistemes ciber-físics com en la gestió de dades i aplicacions útils per a la gestió urbana.
En segon lloc, la Universitat Autònoma de Barcelona disposa d’un campus universitari que pot esdevenir en el seu conjunt com un laboratori per a la reflexió i les pràctiques docents en camps tan diversos com la mobilitat, la gestió de residus, l'energia, l'aigua, etc. A l'existència d'aquest CampusLab cal afegir l'entorn territorial de la Universitat, amb la presència del Parc de l'Alba, el Parc Tecnològic del Vallès i un bon nombre d'empreses i institucions destacades en la generació i l'aplicació de tecnologia. Finalment, cal assenyalar que al campus de la UAB hi ha diversos centres de recerca i serveis que podran interactuar amb la docència del grau: l'Institut d'Estudis Regionals iMetropolitans de Barcelona, ​​ l'Institutde Ciència i Tecnologia Ambiental, el Laboratorid'Informació Geogràfica i Teledeteccció, i d'altres.

[Fotografia: O. Nel·lo]

dilluns, 17 d’abril de 2017

El poblament muntanyenc i la urbanització del territori

El Pic de l'Orri i les pistes d'esquí de Port Ainé des de
les ruïnes de Sant Romà de Tavèrnoles 
El camí més planer per arribar a Sant Romà de Tavèrnoles surt de Rodés, quatre o cinc kilòmetres més amunt de Rialp. Des d'allà caldrà seguir durant dues hores i mitja un sender que, a través d'alzinars i matollars, puja i baixa els barrancs d'una solana particularmnet esquerpa, penjada sobre la Noguera Pallaresa. Una alternativa, una mica més ràpida però força més costeruda, consisteix en pujar des de la palanca de Gulleri, a baix el riu, per salvar un desnivell de prop de 500 metres.
A Sant Romà no hi viu ningú. Diuen que la darrera família va marxar-ne a mitjans dels noranta. En els vint anys que s'han escolat des de llavors les cases s'han enrunat completament i de l'església -molt menuda, amb una espadanya de dos ulls- gairebé només en queden els murs. Les feixes de l'entorn encara no s'han emboscat del tot, segurament perquè hi puja algun ramat.
Les ruïnes formen un paisatge desolat i magnífic alhora des d'on es distingeix, molt avall, al costat de la Noguera, la carretera, que corre molt plena aquests dies de Pàsqua. Lluny, cap a llevant, a l'altre costat de la vall s'endevinen els repetidors del Pic de l'Orri, les pistes d'esquí de Port Ainé i les línies elèctriques de la central de Montenartró.
El paisatge de Sant Romà de Tavèrnoles compendia en una sola imatge els trets principals de l'evolució del poblament muntanyenc a Catalunya durant les darreres dècades, de manera que gairebé podria ser llegit com un d'"affiches" tradicionals de l'escola francesa o una de les "coupe-synthèse" dels volums didàctics de Lacoste-Ghirardi: el colapse d'unes formes de vida i l'emergència d'altres de noves, que comporten usos del territori del tot diversos.
Casa Batlle, la darrera casa que es
tancà a Sant Romà de Tavèrnoles
Les edificacions abandonades són, és clar, el resultat del despoblament muntanyenc dels anys 60, 70 i 80, quan moltes localitats de l'Alt Pirineu van traspassar el llindar més enllà del qual la recuperació demogràfica ja no era possible amb les seves pròpies forces. Les terrasses dels conreus, fruit dels esforços seculars per arrencar una mica de superfície útil als pendents abruptes i esquerps, veuen ara ensorrar-se els murs de pedra seca i esperen l'avenç inexorable del forest. Els senders, record sarcàstic de la carretera que no va arribar, han passat de ser recorreguts amb mula o a peu per satisfer les necessitats quotidianes, a esdevenir ruta per a l'esbarjo dels senderistes.El que veiem en primer lloc són doncs les conseqüències de la fase concentracionària -implosiva- del procés d'urbanització.
Ara bé, com és sabut, aquesta fase ha estat seguida per una segona de caràcter dispersiu -explosiu si ho voleu- a través de la qual, els usos urbans han acabat abastant tot el país. Així, moltes localitats properes a Sant Romà, de fet bona part dels pobles del Pallars Sobirà, han rebut un nou impuls demogràfic i econòmic com a resultat de la irradiació dels usos i les necessitats urbanes: si en les dècades centrals del segle passat aquestes es traduïren sobretot en les obres hidroelèctriques, en els darrers anys han consistit principalment en l'impuls de les activitats turístiques. El paisatge de la comarca i, en particular, dels seus pobles, és avui afaiçonat per l'impuls d'aquestes activitats, que han fet de tot el Pallars un gran centre de serveis. L'impuls de les infraestructures, el turisme i la segona residència arribà massa tard per algunes localitats com Sant Romà, però és ben perceptible des d'aquí.
Molt sovint els antics espais rurals de muntanya són interpretats com a buits en el mapa: reliquies d'un món desaparegut subjectes ara a processos de renaturalització o reforestació, territoris que no emeten llum ni soroll. Aquesta visió amaga però que aquests espais, aparentment buits, allotgen avui un conjunt d'usos essencials per al funcionament del sistema urbà en el seu conjunt: dels sistemes d'aprofitament hídric a les infraestructures viàries, de la producció elèctrica als equipaments turístics. Pau Vila, en un article famós publicat en els anys trenta, anomenà la irrupció d'aquests usos forts en el medi rural "les influències trasbalsadores modernes". Altres autors, de manera manera menys elíptica, l'han descrit com l'influx del procés d'urbanització capitalista.
Apart de les denominacions i més enllà de qualsevol temptació nostàlgica cal constatar que aquestes transformacions han comportat i comporten problemes de diversos ordres. El primer lloc, la qüestió de la salvaguarda d'allò que roman del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural construit a través de generacions de vides esforçades. En segon lloc, la gestió d'uns espais que han vist desaparèixer els usos tradicionals que n'havien conformat el medi i el paisatge. Finalment,  les mesures que cal prendre per tal que els que han restat en els territoris de muntanya i aquells que hi han anat a viure puguin gaudir d'un accés enraonadament equitatiu als serveis, amb independència del su lloc de residència.
La gestió d'un territori de muntanya que ha perdut bona part dels usos tradicionals i n'acull de nous ens posa doncs davant d'una triple exigència: preservar la memòria per tal de comprendre com hem arribat a ser el què som, gestionar els recursos amb criteris de sostenibilitat ambiental i de qualitat paisatgística i garantir la justícia territorial en l'accés a les infraestructures i serveis. No són reptes menuts, però cap govern digne d'aquest nom pot permetre's d'oblidar-los.

[Fotografies: O. Nel·lo]  

diumenge, 26 de març de 2017

Venècia, una làmpada encesa

L'1 de juny de 2015, el diari El País publicava una llarga entrevista amb Ada Colau, que tot just una setmana abans havia guanyat les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. En referir-se a la qüestió del turisme, la futura alcaldessa afirmava "si no volem ser com Venècia, algún límit de càrrega del turisme haurem de posar a Barcelona". Un any i mig després, el gener de 2017, l'ajuntament de Barcelona aprovaria, de manera gairebé simultània i després de no poques dificultats, un Pla Estratègic del Turisme i un Pla Especial Urbanistic de l'Allotjament Turistic.
"Si no volem ser Venècia...": la ciutat adriàtica ha acabat sent l'epítome dels riscos que el desenvolupament turístic pot suposar per a les ciutats: l'especialització econòmica a ultrança, la progressiva reducció de la població local, la sobreocupació dels serveis, la banalització dels espais públics,... La veritat és que, malgrat tot, Venècia ha donat reiterades mostres de capacitat de resistència i de resiliencia. Però la imatge, per bé i per mal, ja està fixada.
No és, potser, d'estranyar que així sigui. De fet, fa més de tres dècades Fernand Braudel havia retratat ja, amb perspectiva històrica, el fenomen: "Venècia ha inventat segurament el turisme de masses. No ja les ràpides excursions dels plaçons de l'aristocràcia europea acompanyats dels seus severs companys de viatge, sinó l'arribada en massa de qui vol riure, divertir-se, viure i, per un instant, oblidar-ho tot. Venècia és literalment invadida d'aquests visitants que en grans números doblen la seva població" (F. Braudel, Venezia. Immagine di una città, Bologna, Il Mulino, 1984).
De llavors ençà la dinàmica no ha fet més que afermar-se, fins al punt que els habitants de la ciutat de la llacuna, desplaçats pels usos turístics, han disminuit fins a quedar reduïts a prop de 50.000 persones, tres vegades menys dels que hi vivien en acabar la Segona Guerra Mundial. El nombre de presències turístiques, sempre difícils de comptar, s'estima en 30.000.000 anuals.
Resultaria de tota manera injust blasmar exclusivament la ciutat i els seus habitants, atribuïnt-los tota la responsabilitat d'aquesta evolució. Braudel ho explicava a través d'una bella figura: "Entrats per la finestra oberta, el insectes nocturns, les papallones d'ales inquietes, cauen sobre la meva làmpada que llença una llum massa forta. Impossible de rebutjar-les o retornar-les d'allà on són vingudes. Si hi pensem bé, és Venècia la que crea magistralment l'espectacle, sense fer més que acollir-lo, atraient-lo cap a si mateixa. És la làmpada encesa...". 
Venècia seria doncs com un far rutilant, d'una potència excepcional, per la seva singularitat, per la seva bellesa. És això el que la fa alhora atractiva i relativament fràgil, des del punt de vista ambiental, i també social. Però si extraordinaris són els problemes que la ciutat pateix, també ho és el seu potencial. L'existència de dues de les universitats més prestigioses d'Itàlia (Ca' Foscari i l'IUAV), la presència d'algunes de les més importants fundacions culturals internacionals, la qualitat única de la seva estructura urbana i el seu patrimoni,... Tot plegat, suggereix oportunitats extraordinàries per tal de diversificar l'economia i trencar el monoconreu turístic. Des d'aquest punt de vista, moltes ciutats voldrien ser Venècia.
Les ciutats que coneixen l'impacte de l'activitat turística fan doncs bé de mirar allò que ocorre a la ciutat italiana. Hi veuran reflectits els perills que comporta el turisme entès com a consum de massa d'uns béns comuns irremplaçables. Hi trobaran també l'alegria i el plaer que el dret a la mobilitat i al lleure poden representar per a grans masses de població. I segurament n'acabaran extraient una conclusió ineludible: allò que s'anomena turisme de qualitat no depèn només -ni tan sols en primer lloc- del volum dels fluxos. La qualitat del turisme depèn també de que els seus beneficis (i càrregues) es distribuexin de manera equitativa entre tota la població -autòctona i visitant- i entre tots els barris de la ciutat.

[Fotografia: O. Nel·lo] 

dilluns, 20 de març de 2017

Transformar la ciutat amb la ciutadania

Volum que recull els criteris del Consell Assessor del
Pla de Barris de Barcelona, presentat el 9 de març 2107
Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos diversos.
Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el “Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de Montjuic, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro i s’aixecaren polígons d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i Bohigas.
Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat, d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre la població.
El Pla de Barris que ha emprès l’ajuntament de Barcelona ara fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret, tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat –amb les seves virtuts i els seus defectes- havia estat empesa bé pel mercat, bé per l’administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.
Així, amb l’objectiu fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys. Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –ajuntament i entitats ciutadanes- la gestió de serveis i activitats.
Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho és no només pel fet de que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana –administració i mercat- s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca de canviar la relació entre administració i ciutadania. Tradicionalment administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política institucional i societat.
La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als procediments, l’administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes- a les que no ha estat habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari, també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no es dóna pas en tots els barris.
Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.

[Article publicat a Treball, 20.03.2017]  

divendres, 24 de febrer de 2017

La geografia serveix per fer la guerra?

“Veduta prospettica d'Italia”, Milano 1853, Litografia Corbetta
Coincidint amb el proper centenari de la fi de la I Guerra Mundial pot veure's a Treviso, al Veneto, l'exposició La Geografia serve a fare la guerra?. Es tracta d'una mostra impulsada per la Fondazione Benetton que ha estat concebuda i comissariada pel geògraf i historiador de la cartografia Massimo Rossi.
L'objecte de l'exposició consisteix en reflexionar sobre la utilitat del saber geogràfic en relació a l'exercici del poder polític i militar sobre la societat i el territori. Així, parteix del célebre aforisme popularitzat per Yves Lacoste l'any 1976 en un llibre prou conegut i debat la qüestió a través de la cartografia generada al voltant de la I Guerra Mundial a Itàlia. El raonament de la mostra es desenvolupa en quatre etapes que es corresponen a tantes altres sales de l'exposició.
La primera etapa se centra en el tema dels confins i les fronteres. Així, es debat la contribució de la Geografia i més específicament de la Cartografia a generar i divulgar en l'imaginari col·lectiu la noció de confí natural que tantes i tant rellevants implicacions polítiques conté: "A voi la gloria di piantare il tricolore d'Italia sui termini sacri che la natura pose ai confini della Patria nostra", deia la proclama del rei Vittorio Emanuele en llençar les seves tropes a la contesa, l'any 1915. Límits "sagrats" que, com és ben sabut, no existeixen en la natura. Per dir-ho en les paraules de Gaetano Salvemini: no existeixen confins polítics naturals perquè tots els confins polítics són artificials, és a dir creats per la voluntat humana.
La segona etapa, que segurament resulta la més interessant i erudita de l'exposició, mostra exemples
de la producció cartogràfica dels geògrafs italians d'inicis del segle XX (Giovanni Marinelli, Cesare Battisti, Ettore Tolomei) en relació als confins nordorientals de l'Estat Italià, és a dir, els referents a les àrees disputades del Trentino, Trieste i Dalmàcia. Es mostra així, per exemple, la producció de mapes "ètnics" i lingüístics, a més de hidrogràfics i topogràfics, destinats a defensar les pretensions nacionalistes. Una producció molt similar a la que en aquell moment estaven produint en d'altres països europeus geògrafs com Pál Teleki (a Hongria), Simion Mehedinti (a Romania) o Jovan Cvijic (a Sèrbia). Es mostra així mateix el paper clau de la premsa, dels atles i de les editorials especialitzades (entre les que destaca l'Istituto Geografico De Agostini) en la difusió d'aquesta producció disciplinar amb clares finalitats polítiques.
Finalment, les etapes tercera i quarta de l'exposició contenen mostres de cartografia militar italiana i
austríaca del període de la I Guerra Mundial, amb la peculiaritat de les diverses toponímies. També s'inclouen mostres dels mitjans emprats en aquella cojuntura per tal d'obtenir informació geogràfica d'interès militar: globus captius, coloms missatgers i espionatge.
La mostra, que podrà visitar-se fins el dia 12 de març 2017, s'acompanya d'un catàleg magníficament editat, que conté reproduccions de bona part de les peces exposades.
La reflexió proposada resulta particularment oportuna tant des del punt de vista general com disciplinari. Des de la perspectiva general, l'exposició és pertinent no només per commemorar la fi del I Guerra Mundial, sinó també per evidenciar el joc dels interessos geopolítics que mai no han deixat de confrontar-se en l'espai europeu. Des del punt de vista disciplinar, l'exposició ens recorda la utilitat del saber geogràfic, que en l'actualitat es troba en una situació de notable dificultat en el sistema universitari italià. En particular fa avinent que els mapes transmeten les contradiccions, esperances i projectes de les societats que els engendren i que la Geografia serveix, certament, per fer la guerra. No només per fer la guerra, però també per fer la guerra. De fet, no es diferencia en això gaire de la resta dels sabers humans. Com ha dit Franco Farinelli: "Tutti i saperi servono a fare la guerra. Minerva, dea della sapienza, nasce armata dalla testa di Giove".

[Fotografies: O. Nel·lo]

dijous, 9 de febrer de 2017

Llums (i ombres) de la urbanització

Acaba de publicar-se el llibre La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la TierraEl volum recull el principals resultats de la recerca duta a terme per Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca s’ha dut a terme entre els anys 2014-2016 en el marc del programa Retos de la Sociedad del Ministerio de Economía y Competitividad.
La investigació té per objecte l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el període 1992-2012, tot partint d’una font relativament novedosa: les imatges satel·litàries nocturnes proveïdes per la National Oceanic and Atmospheric Administation dels Estats Units d' Amèrica.
El seu estudi estudi permet constatar que l'any 2012 la lluminositat urbana al voltant de les 48 principals ciutats espanyoles situades a la península i les Illes Balears cobreix una superfície de 16.098 km2. Aquesta superfície representa un àmbit territorial 2,4 vegades superior al del sòl ocupat per cobertes urbanes i s'expandeix a un ritme molt superior al d'aquestes (133% davant del 39% respectivament en el període estudiat).
Pel que fa a la seva localització, les àrees de major intensitat i superfície de lluminositat es troben a la costa mediterrània peninsular i a l'aglomeració madrilenya. Per donar un ordre de magnitud: en el litoral mediterrani, la lluminositat en els entorns de les ciutats de Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i Múrcia s’ha expandit durant el vintenni 1992-2012 un total de 4.093 km2 (és a dir, una superfície superior a l’illa de Mallorca).
L'aplicació de la mateixa metodologia d'estudi a 20 metròpolis europees porta a constatar així mateix que el ritme d'expansió de la lluminositat en els entorns de les grans ciutats espanyoles tendeix a ser molt superior a la mitjana de les majors ciutats europees.
Des del punt de vista metodològic la investigació –que fou presentada el passat dia 2 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans-  indica que, tot i presentar algunes importants limitacions i inconvenients, l'ús de la imatge satel·litària nocturna resulta un instrument de notable interès per l'estudi del procés d'urbanització. La seva principal virtut consisteix precisament en permetre una aproximació a l'estudi dels usos urbans del sòl en què es combinen la morfologia urbana i la intensitat dels usos. Finalment, cal fer notar que de les conclusions de la investigació es poden derivar rellevants implicacions per a les polítiques públiques, especialment pel que fa a ús dels recursos energètics i a l'ordenació del territori.

dimecres, 25 de gener de 2017

La città in movimento


Acaba d’aparèixer la traducció a la llengua italiana de La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana, que va  publicar inicialment en castellà l'editorial Díaz & Pons, de Madrid, el mes de novembre de 2015. De llavors ençà l'assaig ha estat objecte d'un bon nombre de debats i presentacions, així com de diversos programes de ràdio i televisió
El llibre ha estat publicat ara a Roma per l’editorial Edicampus, dins de la seva col·lecció Studi e Ricerche amb el títol La città in movimiento. Crisi sociale e risposta dei cittadini, amb un pròleg de l'urbanista Francesco Indovina.
La traducció i edició italiana ha estat a cura d’Angelino Mazza i Raffaele Paciello del Centro Interdipartimentale di Ricerca Laboratorio di Urbanistica e di Pianificazione del Territorio"Raffaele d'Ambrosio" (L.U.P.T.) de la Università degli Studi Federico II de Nàpols, centre que ha impulsat la publicació del llibre..
En les properes setmanes es preveuen presentacions i debats sobre el llibre a diverses ciutats italianes.