dimecres, 25 de febrer del 2015

Barcelona: els mapes d’una ciutat en expansió

La Barcelona contemporània inicià el seu procés d’expansió ben abans de trencar el clos de les muralles, a mitjans del segle XIX. De fet, ja en el setcents el dinamisme econòmic i social fou prou fort com per anar omplint els terrenys compresos dins els murs medievals i empènyer l'inici, tot i les servituds militars, de la progressiva conquesta del Pla. Tres segles més tard, aquell procés d’expansió de la urbanització i de les relacions urbanes ha portat a la configuració d’una regió metropolitana de 5 milions d’habitants i a la integració, de fet, de tot el territori català en un única gran ciutat, discontínua pel què fa a la ocupació del sòl, però estretament interdependent pel què fa als fluxos i a les relacions.
La representació cartogràfica ha estat un element clau en aquest procés d’expansió. Tant per donar-ne constància i representar-lo, com per projectar-lo i prefigurar-lo. Així, la cartografia de l’expansió barcelonina és alhora representació de la ciutat i model al qual s’aspira que la ciutat s’adapti, de tal manera que els mapes són tant un testimoni del creixement urbà, com de les de les esperances, les contradiccions, els esforços i les lluites d’interessos que l’han impulsat.
Aquest són alguns dels temes que s'aborden en el volum Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió, que acaben de publicar conjuntament l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. L’obra, compilada i editada per Ramon Grau i Carme Montaner, aplega les recerques presentades a les Segones Jornades d’Història de la cartografia de Barcelona, celebrades el mes d’octubre de l’any 2012.
En total s’hi reuneixen un total d’11 treballs que permeten realitzar un recorregut per bona part dels episodis senyers de la cartografia del període. El volum s’obre amb una introducció dels editors, seguida de sengles capítols del geòleg Ferran Colombo i de l’arqueòleg J. Oriol Granados que versen, respectivament, sobre l’evolució de les cartografies geològica i arqueològica al llarg del període estudiat.
A partir d’aquí, els capítols segueixen una ordenació cronològica. La geògrafa Meritxell Gisbert i la historiadora Marina Lopez estudien aspectes diversos i destacats de la cartografia setcentista. Així Gisbert explica la successió de mapes relatius a la pugna sobre els terrenys de la Granota i el Joncar, a llevant de la Ciutadella, clau per al control de l’entorn de la ciutat. Pel seu costat, López estudia, a partir del mapes d’alineacions del darrer terç del XVIII i primers anys del XIX, l’altre cara de la moneda, és a dir, la forma com la densificació portes endins comporta la necessitat d’establir un nou ordre urbanístic en l'espai construit.
El tema de l’expansió de la ciutat és, també, no caldria dir-ho, la qüestió central del treball de l’historiador Ramon Grau sobre allò que ell anomena “l’empresa cartogràfica” d’Ildefons Cerdà. Grau aborda el tema parant sobretot esment a la formació del famós plànol topogràfic de l’enginyer i al seu “plano particulario” de gestió urbanística. Especialment interessant i innovadora resulta la comparació de les cotes naturals que emergien de l’anàlisi topogràfica amb les que s’haurien derivat de la urbanització inicialment previstes en el projecte Cerdà, que haurien obligat a unes destacadíssimes modificacions del terreny. Pel seu costat, el geògraf Francesc Nadal estudia la cartografia de la vila de Gràcia, durant el període de la seva efímera independència municipal, entre 1850 i 1897, cartografia motivada també, és clar, per la expansió urbana. Un dels aspectes més rellevants que s'hi dirimeix és el de la pugna sobre la connexió del clavegueram gracienc amb el de Barcelona, conflicte en el que intervingué, entre d’altres, Pere Garcia Fària i que, trasllueix, com en un microcosmos, els problemes clàssics de la expansió metropolitana i la fragmentació administrativa dels espais urbans.
Els dos treballs següents versen, respectivament, sobre la cartografia militar de les darreres dècades del dinou i de les primeres del vint. En primer lloc, Luis Urteaga presenta diversos exemples de cartografia militar produïda en el sexenni revolucionari i en els primers anys de la restauració, tot explicant la seva relació amb la resistència de les autoritats militars per cedir a la ciutat terrenys que consideraven propis i, de nou, amb l’expansió d’una ciutat que es troba en un període d’ebullició econòmica i social. El següent capítol, de José Ignacio Muro, versa ja sobre la cartografia militar del període comprès entre la creació de la Mancomunitat i la proclamació de la Segona República, en l'elaboració de la qual tingué una intervenció destacada Vicenç Martorell. Aquesta producció constitueix un antecedent directe de la cèlebre cartografia desenvolupada pel mateix Martorell ja des de l’ajuntament de Barcelona en les dècades centrals del segle XX. Luis Urteaga i José Ignacio Muro són, com d’altres autors del volum -Meritxell Gisbert, Carme Montaner i Francesc Nadal, membres del Grup d’Estudis d'Història de la Cartografia, que tan activament treballa a la Universitat de Barcelona. 
Per tancar el volum, l’arquitecte Joaquim Calafí i l’enginyer Lluís Sanz expliquen el pas de la cartografia analògica a la digital en l’ajuntament de Barcelona, en un treball que té l’interès afegit de la implicació directa i personal dels autors en bona part dels episodis que descriuen. En aquest període queda fora de l’àmbit d’estudi, potser de manera inevitable, la cartografia suscitada per l’expansió de la ciutat durant el darrer mig segle, quan, tal com dèiem a l’inici, les dinàmiques metropolitanes han superat abastament els límits municipals per integrar territoris molt més amplis. El canvi d’escala de la ciutat ha generat nova cartografia no ja estrictament barcelonina, que obligarà segurament als historiadors futurs a ampliar també el seu àmbit d’anàlisi.
El llibre, de bella factura i excel·lentment il·lustrat, és el segon d’una sèrie sobre la cartografia barcelonina iniciada ara fa quatre anys per la publicació d’un primer volum, Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona, editat per Carme Montaner i Francesc Nadal. Les institucions impulsores, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’Institut Cartogràfic i Geològic, ja anuncien unes terceres jornades i un nou volum per a un futur proper. Els estudiosos de la cartografia i tots els ciutadans interessats en la història i el futur de la ciutat trobaran, doncs, en aquesta col·lecció, una eina nova i imprescindible per al coneixement i reflexió sobre Barcelona i els seus mapes. 

dijous, 19 de febrer del 2015

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 

[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933















 
 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.
En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.
En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.
Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.
El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.
De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).
Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).
Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.
Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.