La desigualtat econòmica i social
és un dels trets definidors de les societats contemporànies i d’això en tenim
evidència cada dia. Menys atenció es sol prestar, en canvi, a la relació entre
la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta
d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com
les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i
la forma com vivim en les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la
desigualtat i les pugnes que aquesta suscita. [1]
En efecte, les diferències en la
capacitat econòmica de les persones es plasmen en la ciutat a través del
fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials
a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de
residència[2].
Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i
els costos de la mobilitat. En aquest context, aquells que menys tenen solen
acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de pitjor qualitat,
els dèficits urbans més acusats i els desplaçaments més llargs. Pel seu costat,
aquells que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir
dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis
que poden procurar-se. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la
ciutat és tant el resultat del confinament dels pobres com de la secessió dels
rics[3]
La segregació és doncs un tret
estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, la
segregació no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que
contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així
perquè el nostre benestar no depèn només dels nostres ingressos, sinó també de
les característiques del nostre entorn: la qualitat de l’escola en la que ens
hem educat, la facilitat en l’accés als serveis, la salubritat del medi, el
temps que esmercem per arribar a la feina. Els nostres ingressos determinen el
lloc on vivim i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les
que gaudim.
La segregació és, com dèiem, un
fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades
que Ildefons Cerdà aplegà en Monografía
estadística de la classe obrera l’any 1856. Ara bé, de llavors ençà, la
segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir
un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del
procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya[4].
Com és sabut, al llarg del segle
XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la
tendència de la població i les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta
fase concentradora va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i
inicis del setanta del segle passat. D’aquesta manera, l’any 1975, les set
principals àrees urbanes espanyoles –Madrid, Barcelona, València, Bilbao,
Sevilla, Màlaga i Saragossa- concentraven ja prop d’un terç de la població del
país.
A Catalunya, aquest procés va
comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i
l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta
onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les
localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals
i conurbar-se entre elles. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va
arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors
formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja,
sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva
població.
Tanmateix, a partir d’aquell
moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per un costat, la major
integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria varen
comportar canvis radicals en l’estructura productiva i estroncaren el fluxos
migratoris cap a les ciutats. Per l’altre, el desenvolupament de les
infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat varen permetre
eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de
mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis
de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix
Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis
s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en
termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.
El procés d’urbanització va
conèixer encara un altre inflexió amb
el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla
immobiliària varen atraure nous contingents migratoris cap a l’àmbit
metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població
de la regió metropolitana ja superava els 5 milions de persones. L’arribada
d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat
central, fins a arribar al 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació
notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a
l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població
barcelonina nascuda dins l’Estat Espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els
barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023
són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que
ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les
pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels
1,6 milions de persones, de les quals, gairebé 1 de cada 3 és nascuda a
l’estranger.
Doncs bé, l’evolució de la
urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a
Catalunya. El procés ha comportat la
conformació de grans àrees urbanes
interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana
de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge
funcionen de manera cada vegada més integrada. D’aquesta manera,
l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les
llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot,
territoris més amplis.
Així, els mapes de la distribució
territorials de la renda, ens mostren com la concentració de la població més
vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, de
Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet
a Esplugues i Cornellà; els marges del Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També
l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a
cavall de Collserola, de Sarrià-Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de
la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; en les corones benestants que
envolten algunes ciutats metropolitanes, com Argentona, Cabrera i Llavaneres
respecte Mataró, Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte Sabadell o
Matadepera i Ullastrell respecte Terrassa[5].
La segregació constitueix, doncs,
un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats
socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat
més justa haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves
causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures –com la regulació de les
relacions laborals o les polítiques fiscals- hauran d’estar encaminades a
reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter
territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de
la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres destaquen el foment
de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de
barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit
metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.
Una política d’habitatge capaç de
incidir en l’increment accelerat dels preus i de reduir els problemes d’accés tindria,
sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació.
Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financiarització del mercat
immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat
de regular els preus i la baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge
assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per tal
d’accedir a la casa no deixa de créixer, tot superant amb escreix dels límits
del que es considera suportable, i esdevé un dels principals elements
propulsors de la segregació residencial i urbana[6].
Per altre costat, la dotació d’equipaments
podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més
desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona però la
paradoxa de que, en l’àrea metropolitana de
Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la
distribució de la renda, més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els
territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre
les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el
cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però també la
distribució d’aquests darrers tendeix a seguir la renda, en comptes de
compensar-la[7].
Finalment, les polítiques de
rehabilitació de barris tenen també capacitat d’incidir en les causes i els
efectes de la segregació. Per un costat, en reduir les diferències de qualitat
residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir a que els
preus siguin menys desiguals. Per l’altre, en millorar l’espai públic, les
dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits,
milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més
vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en
aquest camp, en la que destaca la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) i el
Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives
topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos
amb els que compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen
d’abast metropolità, però -abrogada sense recanvi efectiu la Llei de Barris de
2004- els municipis han de seguir fent front a les seves causes i als seus
efectes amb els propis recursos.
De fet, les mancances i les
desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat emprendre tant
les polítiques de rehabilitació, com les de habitatge i equipaments. Com hem
vist, en la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat
i la segregació hi ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es
combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit
metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal
entre els municipis que en formen part. Així, es dóna la paradoxa que, per mor
dels preus, la població més desafavorida es concentra en els municipis més mal
dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda
i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant apart Barcelona, es
classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els
ingressos per càpita dels que disposen els seus ajuntaments, s’observa
l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis
pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població
resident en les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca
de recursos municipals van agafades de la mà.[8]
[1] Secchi,
B. (2013). La città dei ricchi e la città dei poveri. Bari: Laterza.
[2] Van Ham,
M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R., & Janssen, H. (Eds.). (2021). Urban
Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Cham:
Springer International Publishing.
[3] Blanco, I., & Nel·lo, O. (Eds.). (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València: Tirant lo Blanch.
[4]
López-Gay, A. (2017). Cap a un patró territorial complex de la mobilitat
residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, Papers. Revista de
Sociologia, 102 (4). Nel·lo, O. y López, J. (2016). «El procés d’urbanització».
En: Giner, S. y Homs, O. (ed.). Raó de Catalunya. La societat catalana al segle
XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana.
[5] Blanco
& Nel·lo, 2018.
[6] Bosch,
J. (2021). L’accés a l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona.
Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.
[7] Cruz,
H.; Blanco, I; Gomà, R.; Antón, F. & Porcel, S. (2021). Densidad
institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana, Nel·lo, O.
Efecto barrio. Desigualdad social, segregación residencial y políticas públicas
en las grandes ciudades ibéricas. València, Tirant lo Blanch.
[8] Checa,
J.; Donat, C. & Nel·lo, O. (2022). Segregación residencial y recursos
municipales en la región metropolitana de Barcelona. En I. Blanco & R.
Gomà, eds. ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. València: Tirant lo
Blanch.
[Article publicat a Barcelona Metròpolis, 130, abril 2024]
