Per què hi ha problemes d'habitatge a la muntanya despoblada?

Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller
 Aplec Saó, octubre 2020.

L’any 1922, ara fa un segle, Raoul Blanchard, destacat professor de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va ser convidat a Barcelona a impartir un cicle de conferències sobre la geografia humana de les àrees de muntanya. Pau Vila, que llavors ja maldava per modernitzar els estudis geogràfics a Catalunya, fou l’encarregat de presentar el curs. Tres anys després, el mateix Vila publicà les notes de les conferències escrites per Blanchard, complementades per unes detallades postil·les de collita pròpia sobre el medi i la societat a la muntanya catalana. El resultat fou l’Assaig de Geografia Humana de la Muntanya, que ha estat considerat unes de les fites dels estudis geogràfics d’inicis del segle XX al nostre país.

Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre Excursionista de Catalunya  l’any 1925, resulta alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que en els seus trets principals ja no existeix.

Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.

Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades. En els darrers temps, n'hi ha una que es repeteix sovint i de manera peremptòria: com és possible que l’accés a l’habitatge resulti tan difícil en un territori que ha conegut un procés de despoblament tan acusat?

El despoblament pirinenc i els seus efectes

El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627 persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar, de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El 1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de cada 100.

Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització. Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt de Catalunya.  

L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022. Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys. Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut respecte el conjunt català. 

De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta difícil per a molts dels que hi viuen.

La carestia d’habitatge

Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven, plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves- té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil accedir a l’habitatge?

Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i Aran i Catalunya (1860-2021)

	1860	1960	2021
Alt Àneu	1.924	791	430
Espot	552	380	366
Esterri	847	720	832
La Guingueta	1.911	809	300
Valls d’Àneu	5.234	2.700	1.928
Alt Pirineu i Aran	107.627	75.992	74.271
Catalunya	1.673.842	4.498.114	7.758.675

Font: IDESCAT

En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011), els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764 unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552 eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés als qui no en disposen.

Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars Sobirà i Catalunya

	Principal	Secundari	Buit	Total
Alt Àneu	199	461	58	718
Espot	149	299	26	474
Esterri	382	546	190	1.118
La Guingueta	179	246	29	454
Valls d’Àneu	909	1.552	303	2.764
Pallars Sobirà	3.183	3.397	923	7.503
Catalunya	2.944.944	470.081	448.356	3.863.381

Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT 

La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos –immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.

Les necessitat de polítiques específiques

En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any 2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització. Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge per a l’impuls de l’habitatge assequible?

D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140 municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda, l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això, els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien, així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a l’any.    

Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa. En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per al desenvolupament d’aquests projectes.

Finalment, la residència secundària han estat vista sovint, amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi venen a viure.

Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.

[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]