dilluns, 5 d’agost de 2019

Solidaritat metropolitana

Font: Barrios y crisis (2018)

L’any 1979, pocs mesos després de les primeres eleccions municipals democràtiques, Pasqual Maragall escrivia: “El futur de la Ciutat amb majúscula es juga tant o més fora de la ciutat central [que] dins dels seus estrets límits [...]. Barcelona ciutat és avui gairebé una ficció” (La Vanguardia, 19.08.1979). Han passat 40 anys des d’aquell estiu carregat d’incertituds i d’esperances. En aquest temps, l’afirmació de qui seria alcalde i president de la Generalitat s’ha confirmat plenament: avui l’esdevenidor de Barcelona és indissociable de la seva condició metropolitana. Un dels àmbits on això resulta més evident és el de les desigualtats socials.  
Com en d’altres ciutats mediterrànies, durant les dues darreres dècades a Barcelona l’increment de les desigualtats socials ha comportant un augment assenyalat de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai urbà en funció del seu nivell de renda. Els efectes de la segregació es fan notar en múltiples camps de la vida social, des de l’educació, a la salut i a la convivència. Constitueixen a més una barrera afegida a les oportunitats de sectors importants de la població a l’hora de desenvolupar projectes de vida autònoms i satisfactoris. D’aquesta manera, la segregació ha esdevingut no només una expressió de les desigualtats sinó també un mecanisme que tendeix a reproduir-les i ampliar-les.
Doncs bé, una de les principals característiques actuals de la segregació és el seu caràcter metropolità. És a dir, la segregació no contraposa avui només les condicions de vida dels barris d’un municipi, sinó de municipis sencers de l’àmbit metropolità. Així, algunes localitats concentren una part molt important dels barris més desafavorits, mentre d’altres s’especialitzen en la residència de sectors més benestants. Els estudis mostren com bona part de les àrees més vulnerables s’apleguen en els municipis a banda i banda del Besòs i sobre l’eix de la carretera de Collblanc, mentre les més benestants corresponen a districtes i municipis que envolten Collserola. 
Aquesta geografia metropolitana de la desigualtat comporta la paradoxa de que la població amb majors necessitats socials tendeix a concentrar-se en les localitats amb majors dèficits urbanístics i amb menorscapacitats per prestar serveis, mentre les més ben dotades i amb major capacitat econòmica allotgen la població més benestant. Els efectes d’aquesta situació sobre les polítiques socials i urbanes és prou evident: mancats dels recursos necessaris, els municipis on es concentren el barris més desafavorits tenen moltes dificultats per endegar polítiques destinades a millorar-hi les condicions de vida.
Entre 2004 i 2010, la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya va tractar de donar resposta a aquesta situació, transferint recursos als municipis més necessitats. En el darrer mandat, l’Ajuntament de Barcelona, que compta amb grandària i recursos, ha impulsat un Pla de Barris en 10 àrees de la ciutat. Una i altra iniciativa han obtingut resultats prou positius, però ni el Govern de la Generalitat sembla, ara per ara, disposat a reprendre les convocatòries d’ajuts previstes en la Llei de Barris, ni l’Ajuntament de la capital pot actuar, òbviament, fora dels límits del seu terme.
En aquest estat de coses, no seria convenient impulsar un Pla de Barris d’escala metropolitana? Hauria de destinar-se a intervenir en aquelles localitats i barris on es concentren les necessitats més peremptòries en ocupació, habitatge, educació, equipaments, urbanisme i medi ambient. El Pla podria ser impulsat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el concurs i la col·laboració administrativa i financera de l’Ajuntament de Barcelona i la resta de municipis de l’àrea.
La solidaritat metropolitana és imprescindible per millorar les condicions de vida dels sectors més vulnerables i constitueix a més un argument de pes a l’hora de reclamar una major atenció per part de l’Estat i la Generalitat envers els barris desafavorits. Un Pla de Barris metropolità basat en la cooperació entre els municipis, la transversalitat de les actuacions i la implicació veïnal esdevindria així un instrument útil i una referència a seguir.  No seria aquest un projecte necessari i convenient per al mandat municipal i metropolità que ara s’inicia?  

[Article publicat al diari Ara, 4 d'agost 2019]

dissabte, 22 de juny de 2019

Enzo Traverso: torna el feixisme?

El dia 17 de juny, l'historiador Enzo Traverso va pronunciar la conferència titulada Torna el feixisme? Les dretes radicals des d'una perspectiva històrica. L'acte va ser organitzat per l'Escola Europea d'Humanitat i presentat pel seu director, Josep Ramoneda.
Enzo Traverso (Gavi, Piemont, 1957) és professor a la Universitat de Cornell i acaba de publicar The New Faces of Fascism. Populism and the Far Right (Verso). D'altres obres seves influents són L'Histoire déchirée, essai sur Auschwitz et les intellectuels (1997) i Left-Wing Melancholia: Marxism, History, and Memory (New Directions in Critical Theory (2017).
Les notes següents, que no fan justícia a la riquesa de la seva exposició, volen ser-ne alhora una resum i una interpretació. 





TORNA EL FEIXISME? 
LES DRETES RADICALS DES D'UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA 
Enzo Traverso, 
Escola Europea d’Humanitats , Palau Macaya, Barcelona, 17 de juny 2019
 
I. L'ascens dels moviments d'extrema dreta: un retorn al passat?
L'ascens dels moviments d'extrema dreta que avui presenciem a Europa porta a preguntar-se si és possible un retorn de règims polítics autoritaris com els que el continent va conèixer abans de la Segona Guerra Mundial.
La pregunta és pertinent ja que mai, des de mitjans del segle passat, s'havia produït una situació similar a Europa. Pràcticament sense excepcions, l'extrema dreta té un paper rellevant i ocupa posicions institucionals en tots els països del continent. A més, el fenomen no és només europeu sinó mundial, com mostren l'ascens de Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil i Mori a l'Índia.
Ara bé, que la pregunta sigui pertinent no suposa necessàriament que sigui una bona pregunta. Aquesta apreciació es deriva de l'anàlisi sobre les similituds i les diferències entre la situació actual i el feixisme dels anys vint i trenta.
II. Feixisme i post-feixismes
L'anàlisi ens indica que ens trobem no tant davant d'un retorn al passat - "el retorn del feixisme" - sinó davant un nou futur. Un futur preocupant, però divers a allò que havíem conegut.
Les analogies i les diferències entre la situació present i el passat ens porten a deduir que no podem definir els moviments actuals com feixistes, però tampoc podem definir-los sense pensar en el feixisme. Així doncs, el terme post-feixisme seria segurament el més adequat per referir-s’hi.
Són "post" en termes cronològics i en termes polítics. Han vingut després dels feixismes "clàssics", evoquen alguns dels seus trets, però es proposen fer coses noves.
No cal descartar, però, una radicalització d'aquests moviments, en cas d'un ensorrament de la Unió Europea, per exemple, que pugui portar-los a assemblar-se encara més als seus precedents històrics.
III. Les analogies del context
Des d'una perspectiva històrica, s'ha de subratllar, en primer lloc, que el context en què aquests moviments han sorgit guarda certes similituds amb el dels anys trenta del segle passat. Aquestes són, essencialment, les següents:
a) La presència d'una crisi econòmica que, com la de 1929, ha colpejat amb especial intensitat àmplies capes de la societat i ha generat una gran incertesa i temors no només entre els sectors socials més vulnerables sinó entre les capes mitjanes.
b) La fi d'un conflicte d'àmbit mundial, la Guerra Freda que, com la Primera Guerra Mundial, s'ha resolt sense la imposició d'una hegemonia clara.
c) L'existència de notable desordre internacional, com el dels anys trenta, sense que els organismes internacionals de mediació aconsegueixin pal·liar (i molt menys resoldre) les contradiccions existents.
Ara bé, el fet que es puguin traçar alguns paral·lelismes pel que fa al context no implica, de cap manera, que els moviments d'extrema dreta de l'Europa de pre-guerra i els actuals tinguin les mateixes característiques.
IV. Els trets diferencials dels post-feixismes
Les diferències fonamentals que separen els post-feixismes actuals dels feixismes històrics tenen relació amb la violència, l'anticomunisme, la utopia i l'antisemitisme.
a) En primer lloc, malgrat el seu llenguatge agressiu i sovint brutal, els post-feixismes actuals no recorren de manera significativa i quotidiana a la violència. Això els distingeix clarament dels feixismes clàssics, en el marc d'una Europa en la qual el recurs a la violència armada com a forma de dirimir els conflictes socials i polítics és avui, Dieu merci, una pràctica no habitual.
b) D'altra banda, les noves dretes post-feixistes no poden tenir com a element identificador i cohesionador principal l'anticomunisme. Després de la derrota del comunisme al final de la guerra freda, aquest tret, que havia estat fonamental en els feixismes històrics, no tindria ja sentit. Al contrari, l'absència de l'alternativa comunista com a marc organitzatiu i d'esperança per a les classes treballadores és un element que facilita en gran manera la penetració del post-feixisme a les classes populars. De fet, la retòrica post-feixista és avui un dels pocs discursos que tracta d'atorgar un lloc a les classes subalternes autòctones en el cos nacional (redefinit).
c) L'absència de dimensió utòpica és també un tret distintiu dels post-feixismes contemporanis. El feixisme clàssic oferia a l’"home nou" una retòrica i una estètica que projectava un seguit de mites ancestrals cap al futur. Avui dia, un de les debilitats dels post-feixismes és precisament el seu presentisme, la seva incapacitat de projectar el futur, una debilitat perfectament parangonable a la mateixa incapacitat per part de l'esquerra. Així, la seva lògica, més que revolucionària és conservadora o reaccionària.
d) Finalment, la xenofòbia i el racisme constitueix sens dubte un element de continuïtat entre els post-feixismes i el feixisme clàssic. Però aquests han canviat de caràcter: l'antisemitisme, que havia estat un tret distintiu fonamental del feixisme de pre-guerra ha perdut la preeminència. Al contrari, alguns dels moviments d'extrema dreta mantenen excel·lents relacions amb l'Estat d'Israel. El lloc de l'antisemitisme ha estat ocupat per la islamofòbia, que té la seva pròpia tradició i connexions amb la història del colonialisme europeu.
V. Les relacions amb les elits
Una altra diferència fonamental dels post-feixismes respecte al feixisme dels anys trenta és de caràcter relacional. A l'Europa de pre-guerra, el feixisme va constituir en bona mesura l'opció preferida per les elits econòmiques i socials. Davant la por a la revolució aquestes van cedir més o menys gustosament el poder al feixisme.
Aquest no és el cas en l'actualitat, la qual cosa constitueix precisament un element de legitimació de les dretes post-feixistes en molts països, on poden aparèixer com un capdavanteres de l'oposició al neoliberalisme. Les elits econòmiques europees no donen suport avui de forma majoritària al post-feixisme, sinó a les polítiques neoliberals imposades per la Unió Europea. Això constitueix una curiosa paradoxa, ja que aquestes polítiques, juntament amb la crisi econòmica i la manca d'alternatives d'esquerra, són en bona mesura responsables de l'ascens del post-feixisme.
Ara bé, si aquests moviments acabessin per triomfar les elits segurament s'adaptarien a la situació, com han fet sempre.
VI. "Populisme" és una denominació útil i correcta?
Per acabar, cal reflexionar sobre la correcció del terme "populisme" per definir els post-feixismes. De fet, el terme s'utilitza avui de forma profícua per denominar qualsevol posició critica a les polítiques neoliberals dominants, procedent de l'esquerra o de la dreta.
En realitat, el populisme és més aviat un estil de fer política, basat en l'oposició entre el "poble" i les "elits". Però aquest estil pot respondre a continguts molt diversos: del chavisme a Salvini, de Marie Le Pen a kirschnerisme. Uns poden tenir finalitats socialment inclusives, d’altres excloents.
Per això, el terme "populisme" és en certa forma camaleònic i s'acaba adaptant a realitats molt diverses. Com el terme "totalitarisme" aplicat de manera indiscriminada al feixisme i al comunisme, no ajuda a comprendre la realitat, sinó que constitueix més aviat una barrera epistemològica.
Els post-feixismes són autoritaris, contraris a les llibertats i es recolzen en una definició excloent de la pàtria. Davant del seu ascens, l'alternativa no pot venir del manteniment de la Unió Europea tal com la coneixem. Al contrari: el manteniment de les polítiques actuals de la UE és la recepta perfecta per a l'ascens dels post-feixisme.
L'única alternativa plausible als post-feixismes són els moviments socials defensors de drets i llibertats. Ara bé, per avançar, aquests hauran de superar el seu caràcter defensiu i el presentisme imperant avui a la esquerra. Només si són capaços de pensar i proposar opcions de futur viables constituiran una alternativa als post-feixismes.

dilluns, 10 de juny de 2019

I looked like this

 Tres joves pagesos de camí cap al ball (1914)
Aquests dies es pot veure al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina, a Barcelona, una exposició de fotografies d'August Sander (1876-1964). S'hi aplega una selecció de imatges de "Gent del segle XX": un projecte construït durant gairebé mig segle de pràctica professional, que constitueix un extraordinari exercici artístic i un magnífic assaig sociològic i antropològic sobre la societat alemanya del segle passat, en especial en els anys de la República de Weimar.
El fotògraf va concebre un repertori de retrats que serien com un compendi de l'estructura social del seu país. Així, va realitzar i classificar en un conjunt de carpetes un nombre molt elevat de fotografies de camperols, treballadors urbans, professionals, artistes, marginats, tot partint d'una visió de la divisió de la societat en classes d'inspiració marxiana. En aquest context, va parar especial atenció a les dones, no només com a membre de les estructures familiars, sinó en la seva individualitat, retratant-les sovint com a treballadores i professionals.
Sander va dedicar un apartat específic a imatges de la ciutat, de tal manera que la seva obra s'inscriu en la tradició de fotografia urbana de la que ja hem tingut ocasió de parlar d'altres vegades. Així, la col·lecció "Gent del segle vint" pot ser llegida també com una crònica d'una societat en transició, en la que el procés d'urbanització estava provocant el trànsit des d'un poblament encara majoritàriament rural cap a la formació de les grans ciutats. Els canvis en l'aspecte, la forma de vestir, les professions i l'actitud que aquesta transició comporta són reflectides com en un mirall a "Gent del segle vint", que podria llegir-se doncs com una contrapart perfecte dels assajos de Georg Simmel sobre la vida urbana o les novel·les d'Alexander Döblin.
Pintor (1926)
Les imatges de Sander, desproveïdes de sentimentalisme i de caràcter anecdòtic, parlen de la dignitat de la condició personal i, al mateix temps, resulten extraordinàriament representatives des del punt de vista històric i col·lectiu. Potser és això els que portà John Berger, en un article publicat l'any 1979, a preguntar-se: "What did August Sander (...) tell his sitters before he took their pictures? And how did he say it so that they all believed him in the same way? (...). Did he simply say that their photographs were going to be a recorded part of history? And did he refer to history in such a way that their vanity and shyness dropped away, so that they looked into the lens telling themselves, using a strange historical tense: I looked like this. We cannot know. We simply have to recognize the uniqueness of his work, which he planned with the overall title of 'People of the Twentieth Century'" (J. Berger, Understanding a Photograph).

divendres, 10 de maig de 2019

La città di Pasqual Maragall

Acaba d'aparèixer a Itàlia el llibre d'Oriol Nel·lo La città di Pasqual Maragall, publicat per l'editorial Franco Angeli de Milà, dins la col·lecció Studi Urbani que dirigeix Francesco Indovina.
Es tracta de la versió italiana de l'assaig publicat dins el volum col·lectiu Pasqual Maragall: pensament i acció, editat per Jaume Claret (Barcelona, RBA, 2017). A més de l'estudi d'Oriol Nel·lo, el text compta amb una presentació institucional d'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i un postfaci del professor Arnaldo Cecchini, de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Sassari, centre que l'any 2011 concedí la distinció Honoris Causa a Pasqual Maragall. D'altre banda, per tal de facilitar la lectura al públic italià, el llibre inclou una extensa cronologia en la que es posa en relació la trajectòria de Maragall amb els esdeveniments de la història catalana, italiana i europea.
La traducció de l'obra, que ha comptat amb el suport de la Fundació Catalunya Europa i de la Universitat de Sassari, ha estat a càrrec de l'historiador alguerès Marcel Farinelli. Per a les properes setmanes es preveu la celebració de presentacions del llibre en diverses ciutats italianes amb la voluntat de contribuir a difondre el pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat i de promoure el debat, tan necessari, sobre les polítiques urbanes. 

divendres, 8 de març de 2019

L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives


El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA
“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”
BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven
Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 
Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?
La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?
La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps
Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.