diumenge, 16 de juny del 2013

La destrucció de les hortes mediterrànies

Giuseppe Barbera, professor d'arboricultura a la Universitat de Palerm, ha publicat recentment Conca d'oro, una crònica extraordinària del procés històric de formació del paisatge de l'entorn de la capital siciliana: aquella meravella de jardins, vil·les, horts i camps de llimoners que, envoltant la ciutat com un amfiteatre, constituïa l'horta de Palerm. Aquesta joia de paisatge productiu, fruit del treball esforçat de generacions durant milennis, cantada per escriptors i poetes de tots els temps, de Plini a Goethe, fou destruïda de manera gairebé completa i irreversible en el curt termini d'uns trenta anys, de mitjans del cinquanta a finals del vuitanta del segle passat, mitjançant un procés d'urbanització accelerada i especulativa que ha passat a les cròniques amb el nom de "il Sacco di Palermo".
La publicació del llibre de l'estudiós sicilià coincideix amb la divulgació d'un altre treball magnífic sobre la problemàtica evolució contemporània de les hortes mediterrànies: L'Horta al costat de casa. Es tracta d'un documental sobre l'Horta de València, dirigit per Vicent Tamarit, que ha comptat amb l'assessorament científic del professor Joan Romero, del Departament de Geografia de la Universitat de València. La pel·lícula, produïda per la mateixa universitat valenciana, ha estat emesa per en versió castellana per Televisión Española el dia 14 de juny 2012.
La contraposició d'ambdós treballs corprèn pels paral·lelismes extraordinaris que presenten: el diàleg de la societat amb els recursos naturals (el sòl, l'aigua, les espècies vegetals), l'avenç secular dels coneixements i les tecnologies, la lenta configuració d'uns paisatges culturals d'una bellesa, una riquesa i una productivitat excepcional, i finalment, la seva degradació i destrucció accelerada. Cal notar tanmateix, dues diferències essencials. En primer lloc, mentre la destrucció dels valors del paisatge agrícola de l'entorn de Palerm va culminar pràcticament fa trenta anys, la degradació de l'Horta de València s'ha accelerat sobretot en el darrer quart de segle i, en particular, durant els darrers quinze anys. En segon lloc, tot i la regressió d'aquest període, l'horta valenciana, força més gran que la palermitana, disposa encara d'extensos espais agrícoles els valors culturals, ambientals, estètics i econòmics dels quals poden (i han) de ser protegits.
No deixa de ser una paradoxa notable el fet que, mentre arreu del món nombroses metròpolis estan pugnant per reintroduir l'agricultura urbana com a mitjà per millorar la qualitat de vida dels seus habitants, algunes ciutats mediterrànies, que al llarg de la història havien sabut construir al seu entorn uns dels espais agrícoles més productius del planeta, tot engendrant, en fer-ho, paisatges d'altíssim valor, estiguin ara destruint-los. I els destrueixen, a més, per promoure processos d'urbanització que responen, en molts casos, a fórmules tècnicament obsoletes, ambientalment insostenibles i socialment objectables. N'és un altre exemple escandalós i diàfan el què ha estat a punt de passar a la gran horta barcelonina del Delta del Llobregat.
Diu Giuseppe Barbera: "Els paisatges conserven sentiments, passions, voluntats. Conserven el treball esforçat, el coratge, l'abandonament, les raons de la fuga de qui hi viu. El bé i el mal de una ciutat, d'un barri, d'una família". Tant de bo, la nostra generació no hagi de ser recordada per les venidores com aquella que va permetre la destrucció definitiva del paisatge de les hortes mediterrànies.

dimarts, 11 de juny del 2013

Homenatge a Enric Lluch

El dia 4 de juny s'ha celebrat a l'Institut d'Estudis Catalans, del que era membre emèrit, un acte d'homenatge al geògraf Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012), organitzat pel mateix Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Associació Catalana de Ciència Regional i el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Intervingueren en la sessió, a la que assistí un públic molt nombrós que omplí la Sala Prat de la Riba de la seu de l'Institut, el president de l'IEC, Salvador Giner, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, i Oriol Nel·lo, que pronuncià la conferència "Quatre lliçons d'Enric Lluch", el text de la qual serà publicat properament a la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. El lector interessat trobarà el vídeo complert de l'acte a la videoteca de l'IEC.
Per la propera tardor s'està preparant una altra jornada sobre d'Enric Lluch a la Universitat Autònoma de Barcelona, que versarà en particular sobre la seva trajectòria universitària.

diumenge, 9 de juny del 2013

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.
En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.
En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 
Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 
"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.