diumenge, 9 de juny de 2013

Institut Cartogràfic de Catalunya: l'ambició de la mesura

En cartografiar el territori, tota societat tracta, certament, de representar la realitat. Però en fer-ho també la prefigura: la delimitació, l’escala, els elements representats constitueixen, de fet, una definició intencionada del món. I el mapa esdevé no només una eina per representar-lo, sinó també per governar-lo i transformar-lo. Per això és tant significatiu i necessari per a una col·lectivitat disposar d’instruments capaços de produir i difondre cartografia. Per això, sempre que Catalunya ha pogut disposar d’autogovern ha volgut dotar-se d’institucions capaces de produir la pròpia cartografia.
En aquest camp, l’experiència temporalment més duradora i tècnicament més potent ha estat, sens dubte, l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Fundat el 1982, l’Institut Cartogràfic de Catalunya va complir el 2012 trenta anys d’existència. Per tal de commemorar l’efemèride la institució acaba de publicar el volum 30 anys. Institut Cartogràfic de Catalunya. L’ambició de la mesura, 1982-2012, un volum de gairebé 400 pàgines que consultaran amb profit tots els qui s’interessen pel coneixement i la gestió del territori a Catalunya.
En efecte, el llibre, dividit en quatre parts, s’obre amb una revisió d’allò que han estat els pilars de la institució des del punt de vista institucional, tecnològic i administratiu. Continua, en la segona part, amb una panoràmica dels seus treballs, des dels projectes fundacionals i les cobertures territorials de les sèries cartogràfiques produïdes, fins les publicacions, els programes de suport i l’experiència internacional. Completen el volum una treballada cronologia i la reproducció de les disposicions legals que al llarg d’aquests trenta anys han regit el funcionament de l’ICC. Entre aquestes destaquen la llei fundacional de 1982 i la llei d’informació geogràfica i de l’ICC de 2005, que va consolidar i donar un nou encaix institucional a l'Institut. 
Particularment  il·lustratiu de la visió que ha guiat l’evolució de l’Institut és el text introductori de enginyer Jaume Miranda, que n’ha estat el director des del mateix moment de la seva fundació. Un text en el que Miranda, que el 23 de maig darrer va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, enumera, en una mena de decàleg, els principis que han regit la institució i alerta sobre els reptes als que ha de fer front en el present i el futur. 
"Sempre m'ha semblat més atractiva la idea de la construcció que la idea de la flamarada efervescent i per això mateix m'ha esgarrifat veure com a vegades érem capaços de construir somnis des de la ignorància o des de la indolència. Vull dir que passem per alt el bagatge assumit i assolit i no valorem o donem per fet i per descomptat la seva existència". Així reflexionava fa pocs dies, arran precisament del trentè aniversari de l'Institut, Joaquim Nadal, que en fou el seu president entre 2003 i 2010. Tant de bo el volum que comentem serveixi per no donar per descomptada l'existència d'allò que ha costat tant d'aixecar, i per fer entendre que els somnis han de construir-se, també, a partir de l'ambició de la mesura.